El final del patriarcado ha dejado sin ley a muchos hombres y, también, a algunas mujeres, a las mujeres que estaban a gusto deportadas en él y a las que creen que pueden medrar, y medran, en la confusión de la ausencia de ley.
El final del patriarcado ha abierto una batalla por lo simbólico completamente nueva. Es una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya. Todo esto lo decía antes, a su modo, el patriarcado. Ahora está abierta la posibilidad de que lo digamos las mujeres hablando como mujeres, eligiendo hablar como mujeres y no como hombres. Los hombres, por lo general, están en este momento más ocupados en lo que les pasa con el reparto del poder en las democracias (curiosamente bloqueadas a fuerza de igualdad en muchos Estados como el español, el de los Estados Unidos, Reino Unido, etc.) que en algo que les afecta mucho más a fondo y que es, precisamente, el final del patriarcado, inseparable, por lo demás, de la crisis de la democracia. Por eso es la ocasión de las mujeres, ocasión de hacer de tertium, de terciar en el debate cristalizado entre derechas e izquierdas para devolverle el contacto con la realidad viva. No sabemos por cuánto tiempo estará disponible la ocasión
.

María-Milagros Rivera,
Textos políticos. La violencia de tantos hombres contra las mujeres

Chiara Zamboni dijo que "nos hemos sustraído a la automoderación”. Es verdad, pero ello no excluye que seamos en cambio heteromoderadas: que sufrimos poderes e imposiciones de naturaleza diversa, con repercusiones internas de intimidación y a veces incluso de miedo. Es una cosa natural y como tal la consideramos, pero es necesario ser conscientes; de otro modo, eso que era heteromoderación, se convierte en automoderación.

Frente a condicionamientos o poderes que no tenemos la fuerza de vencer o la astucia de eludir, bajamos la cabeza, que es un modo de estar en la realidad sin olvidar el deseo propio. Angela Putino, reflexionando sobre la mujer guerrera, dijo: "estar en contra tiene que ver con la irreductibilidad", que no es lo mismo que lanzarse en contra.

Mantener la línea de lo irreductible, en otras palabras, hacer que la heteromoderación siga siendo tal, que no se convierta nunca en automoderación, no es siempre fácil.

Luisa Muraro, Diotima.


... por qué razón las mujeres perjudican al propio sexo o lo someten a dolorosas contradicciones cuando intervienen en las leyes o piden al Parlamento que resuelva algunos de los conflictos sociales en los que están implicadas. ... cuando entra directamente en juego la diferencia sexual y el conflicto entre los sexos, ... es necesario tener presente que la norma siempre es una figura secundaria, derivada, que sirve para medir lo que de hecho sucede en el cuerpo social. ... no habrá ley capaz de dar valor a la sexualidad femenina si éste no le está reconocido socialmente.

No creas tener derechos.

"ENTRE JO I EL MÓN [I EL DRET], ALTRES DONES".


Santa Ana enseñando a leer a la Virgen. Murillo.

PRESENTACIÓ:
A partir d'una conferència de Luce Irigaray (Une chance de vivre), conta Luisa Muraro (La indecible suerte de nacer mujer) que la manca d'imatges dedicades a les genealogies femenines acompanyen a una pèrdua d'identitat individual i col·lectiva per a les dones. 
Per això, havia dit Luce Irigaray que, en la nostra cultura, manca la representació de la relació mare-filla, perquè la mare sempre té al fill en braços, i animava a cercar imatges per a recobrar la genealogia femenina en la nostra cultura. 
S'entén perfectament aquesta necessitat de recerca quan s'aprèn a observar com i en quina mesura es veuen afavorits en qualsevol cas els alumnes homes (en tot l'ensenyament reglat) pel fet de viure en una societat plena d'imatges valoratives per al propi sexe. Per contra, l'experiència femenina no es tradueix en formes socials lliures, pel fet que les dones entren en la societat sense tenir ni el propòsit ni la manera de ser-hi amb la força de la pròpia sexualitat. Entren com un sexe perdedor (No creas tener derechos). 
Per això, les dones mai ens hem comunicat veritablement entre nosaltres. El nostre aïllament procedeix en realitat de les "divisions que els homes creen entre les dones". La cultura masculina ha imposat a les dones una "pesada capa de models" que, a causa de la "soledat" de les nostres vides, han fet sorgir en cadascuna "el sentiment de ser una desplaçada, una asocial, una neuròtica, una histèrica, una boja". Les dones, "aïllades i felices", tendeixen a "veure els seus problemes com una deficiència personal". Per contra, es tracta d'"un fet social i polític", perquè els seus problemes són comuns a totes (No creas tener derechos). 
En definitiva, la usurpació patriarcal de les genealogies femenines, ens ha suposat a les dones la manca d'un "llenguatge", o sigui, d'una estructura simbòlica de mediació entre nosaltres. 
Entre les coses que no tenien nom [a la nostra societat, cultura] està la d'aquest sofriment de ser posada en el món d'aquesta manera, sense adscripció simbòlica. Un esser viu és cos i ment, neix i es troba casualment en un lloc donat, en un temps donat, i comença així la tasca mental de trobar punt de referència. El cos està localitzat físicament, però la ment ha d'establir per si mateixa el seu on, amb l'ajuda dels qui l'han precedida. Si neixes dona, la societat entén que la ment d'una dona està situada junt al seu cos i com el cos; és a dir, que no està en cap lloc. Quan es raona sobre la condició de la dona habitualment es té present l'estat de confusió entre el seu ser cos i el seu ser paraula que neix del fet de ser trasplantades a la genealogia masculina (No creas tener derechos).
Tanmateix, aquest descobriment no és nou per a la ment femenina, "porque en la existencia de toda mujer ha habido una época, por remota y sepultada que esté, en que ha mirado hacia una u otra de sus semejantas como depositarias del saber más importante para ella. Es la misma época en que la mujer pensaba ingenuamente [que significa nascuda lliure] -era una niña- que el mundo la estaba esperando y la necesitaba". "Lo más desconcertante no es lo que no se ha sabido nunca, sino lo que antes se sabía y luego se ha olvidado. El desvalor social del sexo femenino y la brutal experiencia que hace olvidar a una mujer lo que en su anterior ingenuidad [quan vivia sabent que havia nascut lliure] sabía, esto es, que para hacerse grande, en todos los sentidos de la palabra, necesita una mujer más grande que ella" (No creas tener derechos).   
En relació amb aquest oblit que patim les dones, escriu (Psicología de la libertad femenina), amb mestria, i m'inspira, la professora i psicòloga Carmen Yago: 
"la libertad viene precisamente del reconocimiento de que soy una mujer nacida de otra mujer. Dependencia no entendida de modo negativo como falta de independencia, sino como la ganancia de ser que es posible gracias al reconocimiento de que hubo otra mujer antes que una que quiso que ella existiera. Es la grandeza de ser hija. Un hecho nada accessorio y, sin embargo, que no siempre resulta fácil reconocerlo. 
.... [Hubo] un tiempo largo en el que necesité transformar la mirada hacia la madre víctima del patriarcado en mirada hacia la mujer que deseó ser mi madre. Este era un deseo que durante algunos años yo no reconocía en ella y no poder reconocer su libertad me dejaba a mí huérfana. Es difícil encontrar orientación y libertad cuando una no sabe por qué ha nacido ni a raíz de qué mandado y será, por tanto, necesario cambiar esas circunstancias para que algo cambie en la libertad de una. 
Mi vivencia no es únicamente personal. Casi toda la cinematografía infantil que mi generación vio parte de una niña o de un niño sin madre, que ha muerto o está desaparecida y en búsqueda permanentemente. Algo que es en sí paradójico porque la madre es la figura más presente en la vida cotidiana de una criatura y ha sido el padre el clásico ausente en las relaciones de cuidado. La orfandad materna, por tanto, es una orfandad simbólica, una representación intencionada, y es uno de los riesgos de salud más importantes para una mujer". 
L'orfandat simbòlica enllaça amb el fet que l'arrel "gen" caracteritza paraules habitualment associades al naixement (legítim d’individus masculins lliures) com a fet social. Per això, en l'ordre social pensat pels homes no hi ha formes de vinculació simbòlica de la dona amb la dona més gran que ella que és la seva mare. Entre ambdues només hi ha una relació natural, variablement revestida d'afectes i carregada d'emocions, però sense traducció simbòlica, és a dir, sense figures ni regles (No creas tener derechos).
Així, en l'ordre social pensat pels homes, la dona és òrfena perquè, per a la dona, l'home és una alteritat mediadora, en tant que nega la seva diferència. No així la dona, la seva semblanta i al mateix temps diferent. L'home et relaciona amb el món sencer, és cert, però no amb tu mateixa. Cosa que sí que pot fer l'altra dona. Per això, cal la figura de la mare simbòlica que reconeix la disparitat entre dones i que, per tant, les dones la necessiten si volen tenir existència social lliure. La mare representa simbòlicament la mediació sexuada, allò que les posa en relació amb el món, obrint un circuit vital entre mateixes i allò altre de la seva experiència, d'una altra manera escindida entre una intimitat fora mida i un exterior aliè. Reconèixer la disparitat entre dones permet que no es limiti la potència simbòlica de la figura materna i així la dona individual pot referir-se a aquesta potència materna i convertir-la, en termes concrets, en font del seu valor i també de la seva llibertat (No creas tener derechos).
La veritat i la justícia no són indiferents a la diferència sexual perquè l'horitzó últim del pensament és sexuat com el seu subjecte. Per tant, el nom de mare simbòlica indica la font de legitimitat social de la diferència femenina, encarnada concretament per a una dona per aquelles dones que donen la raó al seu desig i el recolzen davant del món; i, així, una dona, amb els seus desitjos, els seus projectes, les seves pretensions, pot aventurar-se fora de si mateixa amb la garantia que la seva experiència de dona guanyarà valor gràcies a tot el que no obstant això la supera (No creas tener derechos). 
Em situo aquí, en aquest espai, com a lectora, és a dir, en la posició de qui vol trobar i no inventar. Amb l'atribució d'autoritat i de valor a una altra (a d'altres) en les relacions amb el món, em puc donar autoritat i valor a mi mateixa, a la pròpia experiència, als propis desitjos perquè una dona experimenta, davant del món, estranyament i desig de triomfar alhora; i entre ella i el món no hi ha mediació capaç de remeiar aquesta contradicció extrema, excepte la reconeguda necessitat d'una mediació femenina. Una necessària mediació femenina entre cadascuna i el món. Un món, no ho oblidem, que no és simplement desconegut, com per a tot ésser humà en néixer, sinó que per a les dones es presenta, a més, com un món que no la coneix i no vol conèixer-la a menys que s'adapti al que altres ja han pensat per a ella (No creas tener derechos).
 

ELS CONTINGUTS ES PODEN SEGUIR PER AQUESTES ETIQUETES: