«en la existencia de toda mujer ha habido una época, por remota y sepultada que esté, en que ha mirado hacia una u otra de sus semejantas como depositarias del saber más importante para ella. Es la misma época en que la mujer pensaba ingenuamente -era una niña- que el mundo la estaba esperando y la necesitaba. Las fantasías femeninas no hablan de otra cosa. Sólo que les falta el elemento constringente de la confrontación con la realidad y, en consecuencia, también les falta su necesario complemento que es la idea de hacerse instruir por las propias semejantas a fin de respondrer a las expectativas.»

Librería Mujeres Milán. No creas tener derechos.

dilluns, 23 de gener de 2017

El falocentrisme masculí, ben igual que la violència de l'home, no és un problema de les dones, sinó del tipus de masculinitat. És un problema de l'home.

Podemos ... denuncia que el partido vive "una cultura organizativa belicista, masculina y machista" y que eso impide un mayor protagonismo de las mujeres. (font)

La presència de dones en l’escenari patriarcal no impedeix l’agressivitat, la masculinitat, ni el masclisme, perquè moltes dones que fan política masculina o de partits (quasi totes diria jo) no actuen com a dones,
és a dir, sabent que són dones i triant ser dones, sense desplaçar-se al simbòlic masculí de les ideologies; 
 






perquè (com diu Milagros Rivera) no es pot triar no tenir cos de dona, però pots triar no viure com a dona (entenc en el sentit que pots triar viure escindint la teva ment del teu cos). 

Per això, l'eina que combat el falocentrisme no és la feminització (augmentar el nombre formal de dones -o  veure més vegades a les mateixes-, sense rellevància real pel discurs i la manera d'estar, perquè només és un canvi de sexe amb el mateix rol) sinó que també cal que la masculinitat no patriarcal guanyi el lloc a la patriarcal, a la que cerca la força i el poder com a mediació humana. I aquest canvi de masculinitats encara és molt residual, encara és molt incipient. 
[Aquí hi ha un repte per les feministes que som mares d’un fill, per les mares que també estimam a les filles, i no només al fill.]

La no presència voluntària de dones és un gest polític femení molt clar, és un no cedir espai simbòlic femení, és fer saber al sistema que no es dóna crèdit a una idea, projecte, institució, sistema ... és un "estar en un altre lloc" i, com es veu avui dia, cada dia més, aquest no ser-hi de les dones que no volen cedir femení, ni volen desplaçar-se a l'ordre simbòlic masculí (que per no donar el net de res, deixam que sembli que és perquè no podem reconciliar la nostra vida privada i professional), és més feixuc de dur i d'ignorar pel sistema masculí. Cada vegada se n’adonen més que estan sols i que el llenguatge dels discursos, del subjecte neutre(masculí)universal ja no els amaga la seva impostura; perquè parlen per a les dones però no tenen legitimació per fer-ho, i ho saben. 

Que Pablo Iglesias i la nova política (com Albert Rivera i Ciudadanos) és, visualment, més viril i misògina que els vells patriarques és així perquè el masclisme i la misogínia nova (... imposar a les mares la custòdia compartida; legalitzar el dret masculí a que hi hagi putes; re-crear la paternitat legal fent veure que l'home és igual a la dona en la procreació i reduir la dona a ser “la pare” o una parenta de la seva filla o fill; rentar-se les mans en relació amb els problemes que el poder fecundador masculí crea a les dones, limitant-se a autoritzar-nos a prendre tot tipus d’anticonceptius ...) és insidiosa, perquè no tenen els recursos del patriarcat, que els autoritzava la violència legal, judicial i física contra la dona. 

La masculinitat patriarcal de Pablo Iglesias s'ha vist sempre i estava recolzada per dones, ninguna no deia res. 
El feminisme a Podemos (com a la CUP, per exemple) és feminisme patriarcal que és l'altra cara del neomasclisme del neoliberal C's i del PP modern. Són diferents noms per referir-se a les maneres com, ara també dones, i no només homes, dificulten la vida d'altres dones posant-nos regles que ens roben l'espai femení i no volent veure que les decisions que les dones prenen són lliures, lliures amb la llibertat única possible (no la de les Constitucions), la llibertat que pren en consideració als altres, l'alteritat, i les pròpies contingències; la vida en relació.  

Jo no l'he seguit especialment a Pablo Iglesias, però en cada ocasió que me l'han fet veure pels mitjans de comunicació he vist el seu falocentrisme viril, que arriba a la misogínia. 
Per recordar algunes fites. 
1. Quan es triaven els líders de cada regió, Pablo Iglesias va anar a Aragó a recolzar una dona que s'enfrontava a Echenique. Pel carrer, va dir a la premsa, "será un duelo entre caballeros". Ell recolzava a una dona a la que no veia com a dona, no veia en la historia, en la política, en la cultura falocèntrica que ell representa, perquè les dones, entre elles, no han fet mai "duels" i no són "cavallers". Ell no veu les dones com a tals. 
2. També, en els seus principis, en aquells moments d'ego, entrevistat per un altre mascle-alfa, en una entrevista en un sofà en un terrat, deia en Pablo Iglesias que es sentia "como una tia buena" assetjada per homes en un bar. Només des del falocentrisme es pot ignorar que la vivència femenina davant l'assetjament masculí és d'impotència, de no tenir dret al propi espai i a anar pel món amb el propi cos, sense ser cosificada pel fet de respondre a estereotips masculins sobre el cos de la dona, i no té res de comparable amb la frivolitat de ser famós. 
3. També es va lluir dient que ell es pot enamorar d'una dona de dretes (no va especificar si de dretes militant o simple votant o simplement estereotipada com a “de dretes”) donant a entendre que les dones de dretes són reprimides en públic i fogoses amb un home en privat (tot això també d'acord a estereotips sexuals que d'acord a la vestimenta d’una dona el patriarcat ha classificat). I davant tenia na Susana Griso que no va dir res, ni tampoc va cridar l'atenció a ningú, el fet que tenint Pablo Iglesias, públicament, una relació amb n'Irene Montero, ja penses en enamorar-se d'una altra per temes de plaer sexual. Com a mínim, “és groller” per un candidat a President. A més, en la invisibilització de la dona per part del discurs masculí és comú la no presa en consideració de que qui tens davant és una dona de cos present, i li estàs parlant d’estereotips fixats a l’espècia humana femenina per part de la masculina, que encara tanta violència generen. 
4. Desprès ha destacat aquest personatge per identificar-se amb un subjecte de Joc de Trons, Tyrion Lannister que, de jove, participà en la violació grupal de la seva al·lota, perquè la va considerar adúltera. I de grandet, matà a la seva amant perquè li va ferir la virilitat. És un personatge gens exemplar.

5. Finalment, no hem d'oblidar la inoblidable pifiada del catàleg d'Ikea per les eleccions on el cos femení, la sexualitat femenina, els problemes que el poder fecundador masculí provoca a les dones, el problema que el mercat capitalista és per la maternitat i, en definitiva, els sentiments de la dona en totes aquestes vivències són mercaderia dins d'un fullet d'un magatzem; el contracte sexual invisible que segueix sent la base del contracte social entre homes.

Los Principios ... nuestros Padres ... formas nuevas 
(The Master's Tools ...)


És això encara el que no s'ha afrontat per (1) manca de parcialitat del discurs masculí; el requisit “sine qua non” per canviar cap a una masculinitat menys viril, més suau, no patriarcal; i (2) per manca de retorn a les dones de la genealogia materna, la que vertebra la societat que tenaçment les runes patriarcals s'esforcen en fer invisible, per seguir usurpant-la; en un darrer intent desesperat per no admetre la por que senten al haver perdut tot el poder damunt el cos femení i els seus fruits.

dijous, 19 de gener de 2017

El gest polític de la reina Letizia.


La reina Letizia, a diferència de la ministre Cospedal, no està disposada a sostenir el patriarcat, i amb aquest gest deixa bocabadats als sostenidors del sistema patriarcal que l'envolten. 

El significat d'aquest gest, en el sistema de la força, pot recordar Amadeus, quan el compositor de cort passava a pitjor fortuna si durant el concert el Rei badallava. La Reina quan s'avorreix, no badalla, sinó que s'admira a si mateixa, perquè té motius per felicitar-se perquè sempre compleix el seu paper.

En la societat femenina, en el Dret de les dones, el gest té el significat de recordar a Dolores de Cospedal, que no ha respectat les regles del joc entre dones, perquè si anava a l'acte com a ministre, és a dir, en el comendament d'un lloc masculí, amb la seva oratòria, amb els seu llenguatge dels discursos masculins i de la força (és a dir, amb permís per parlar, i no com Letizia que no té permís per parlar), no podia també usurpar, posant-se un vestit de reina enlloc d'un vestit de ministre, el protagonisme femení que pertany a la Reina, que es comporta com a "reina de Felip VI" i sempre amb perfecció, guarda silenci, es presenta exquisidament vestida i pentinada, i només diu dues paraules de cortesia, per evidenciar que, aquell acte, és del Rei. Així li varen indicar, al principi del seu matrimoni, quin era el paper de la reina d'un Rei. 

Cospedal, com a dona patriarcal que és, s'ha esforçat per ser la millor entre els homes i volia també ser la reina entre dones, i aquí Letizia li va recordar que només ella es pot permetre els gestos femenins que eclipsen l'acte; que Cospedal es queda amb el malestar de fer discursos masculins, desconeixent que ella és una dona i una dona seria, ara i abans, en temps de guerra, en campaments de refugiats, en interrogatoris, en presons, en genocidis, en conquestes, en invasions, en vespres al carrer i sense casa, en el desempar de les guerres, etc. etc. etc. En la vivència real de dona, dels episodis de l'ordre de la força que ella, la ministre Cospedal, defensa; no li seria favorable la seva bellesa, ni la seva figura, i s'espantaria davant la buidor humana del seu discurs masculí de matrícula d'honor.

Així la Reina, com jo, com tantes altres dones com nosaltres, ens avorrim i no sostenim, ni donam joc, a les dones que volen destacar i ser les més llestes en la perllongació artificial de la història, la ciència, i l'economia de l'ordre simbòlic patriarcal, com la ministre Cospedal; amb el discurs de patriotisme masculí basat en el fet que l'ordre simbòlic patriarcal també ha tengut participació de conqueridors i guerrers catalans, en el sentit que en l'expedició a Amèrica de Colon (d'això parlava ella en aquest acte) i posterior genocidi també hi participà algun català de soca-arrel. Com si ens hagués de sorprendre que cap ideologia i cap identitat patriarcal no hagin determinat mai millors actuacions masculines al llarg de la història; sinó que, al contrari, en tota ideologia masculina i identitat patriarcal s'han succeït episodis similars de destrucció humana, de destrucció de l'obra materna.

dilluns, 16 de gener de 2017

Una victòria de l'autoria dels cossos sobre la usurpació del patriarca Trillo. Una palada més de terra sobre el cadàver del patriarcat.

Planteja la professora Milagros Rivera que el conflicte soterrat de la democràcia, pendent de resoldre's si es vol sortir del nihilisme cap al que condueix la política de partits o masculina, és la qüestió de l'autoria dels cossos, els quals pertanyen a la mare i ens són donats per ella a cada una i un de nosaltres, i no pertanyen a l'Estat. 

La polis va donar la ciutadania, la titularitat sobre el cos, als homes, però a les dones encara no ens han reconegut la competència damunt el nostre cos i els seus fruits.
I una vegada abolit el servei militar obligatori, que obligava als homes a morir i a matar per l'Estat, el reconeixement de l'Estat de la titularitat de cada home sobre el seu cos masculí es va consolidar. Per això, hem vist com, en els casos d'homes, com els difunts en l'accident YAK-42, que havien voluntàriament decidit morir i matar per l'Estat, aquest i els seus patriarques de torn, Aznar i Trillo, es varen considerar autors d'aquests cossos i legitimats a administrar-los com varen trobar, fent tot el que ja es sap que varen fer amb els cossos morts en el YAK-42. 
Però, de nou, hem vist que s'ha acabat el patriarcat; els patriarques han estat vençuts per l'autoria legítima dels cossos, la mare "o qui per ella" (com són les famílies dels difunts); i, així, en Trillo ha estat exiliat, desnonat amb el patriarcat.

El patriarca Trillo també va encarregar-se de recordar-nos a les dones fèrtils, presentant la impugnació de la Llei de l'avortament davant el Tribunal Constitutiu, que el nostre cos no ens pertany; que el cos femení és de l'Estat, masculí per definició; que està regulat per l'Estat, essent així titularitat del patriarca, i, per això, aquest insisteix en regular l'avortament i en malmenar el cos femení, escindit de la ment de cada dona titular del seu propi cos, amb les seves lleis i les seves imposicions. 

  
I les dones ens hem d'aguantar si no ens va bé que el homes, representats en l'estat i la seva estructura, segueixin decidint sobre el nostre cos i els seus fruits, inventant drets i imposant-nos-els.

Ni las mujeres libres ni las esclavas ni los esclavos recibieron su cuerpo de la ciudad ... En la ciudad, el origen y la autoría del cuerpo de los ciudadanos le es negado, desde este momento, a su madre. Es este el trágico cambio ... del que es heredero, por ejemplo, el hecho de que, todavía hoy, los parlamentos democráticos discutan y promulguen leyes sobre el aborto: como si el Estado democrático, y no cada madre, fuera el autor de los cuerpos; o el fracaso repetido de las luchas por la ciudadanía femenina, porque no es la ciudadanía lo que la democracia le tiene que restituir a una mujer: lo que le tiene que restituir es lo que le ha usurpado, es decir, la genealogía materna. 
De Milagros Rivera, La diferencia sexual en la historia. 

Ara, també està per veure si l'Estat francès podrà aconseguir el retorn patriarcal que ha planificat, legislant per usurpar l'autoria del cos en situació de mort imminent, és a dir, mèdicament preparat per ser donant d'òrgans, ja que, com a regla general, en aquest moment el cos serà de l'Estat francès que gestionarà els òrgans ignorant les instruccions dels que representen el titular del cos, quan ella o ell ja no pot: la mare o "qui per ella".

dijous, 12 de gener de 2017

Per molts d'anys! Gràcies per haver-me pensat un lloc en aquesta celebració.


Quan pens que ha estat per mi Menorca i el seu dret, els darrers 15 anys, sé que tota la meva trajectòria es pot resumir amb una sobre-utilitzada  (però no per això insuperablement hermosa) estrofa d'un poema molt mallorquí, de Rosselló-Pòrcel (A Mallorca, durant la guerra civil), que diu:  

"Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca". 

Perquè com veure la claror de "les flames", en una gran foscor, va ser l'esperança que em suposar el poder dedicar-me al dret menorquí des de l'any 2001 (encara que fou com unes miquetes que el pseudo-establishment foralista mallorquí em va llençar), en una fosca, fosquíssima, la que sempre envolta el sectarisme, les relacions instrumentals de la política de partits i els grups entremitjos -originats en la democràcia orgànica- propis del patriarcat (i inclou dones), que han controlat el dret mallorquí. 

Segueixo però tenint l'esperança, un any més, que s'acabin els grups entremitjos de poder i l'àmbit legislatiu sigui realment parlamentari.
En cas contrari, seguirà pervivint, encara que sigui amb respiració assistida, uns anys més, el patriarcat i el seu moralisme. També sostingut per dones.

dimarts, 10 de gener de 2017

De Vistalegre II a Valquíria II.

Si com s'acostuma a dir de la història masculina, de la història de l'ordre simbòlic patriarcal (que també es sostingut per heroïnes, lideresses i comandantes), que sempre es repeteix; tot el que succeeix ens podria recordar a fites ja viscudes pels petits homes, que pujats en un tron, semblen déus.

Però ara, al final del patriarcat, quan ja no funciona la mediació del poder per a tenir reconeguda l'autoritat i el respecte, veurem com al Vistalegre II de Podemos, allò que podria ser un "revival" històric de l'operació Valquíria, canviarà de final. 


Així, hi haurà una nova oportunitat per veure com ja s'ha succeït la fi del patriarcat, amb el triomf del pensament de la diferència sexual, perquè veurem un "revival" de l'operació Valquíria, per la qual un seguidor, von Stauffenberg, d'un dictador, el Führer, es va atrevir a enfrontar-lo, a enfrontar el seu autoritarisme i fanatisme; amb un canvi de final, perquè no serà una operació inútil, no li costarà la destrucció a Errejón, i no deixarà immune el líder falogocèntric Iglesias i a la seva cort Espinar-Echenique-Mayoral, sinó que començarà la seva fi, començarà la seva darrera mudança, cap al búnquer de la virilitat.