«... hoy, en el horizonte abierto por el pensamiento y la práctica de la diferencia sexual, se asiste a una reconsideración de las peculiaridades y los modos de ser que caracterizan a “más mujeres que hombres”: ha madurado la conciencia de que, en lo que nos ha sido transmitido como “femenino”, no están contenidas únicamente las imposiciones del patriarcado sino también las enseñanzas y el lenguaje simbólico de nuestras madres».

Wanda Tommasi, “¿Segundo sexo o autoridad femenina?”.

«Ser a un tiempo mater et magistra es, en el orden sociosimbólico dado, una prerrogativa que esa gran usurpadora de elementos del orden simbólico de la madre que ha sido históricamente la iglesia católica se ha reservado para sí.»

María-Milagros Rivera, El cuerpo indispensable.

dimecres, 8 de març de 2017

Permís de paternitat totalment transferible al primer cos en la procreació, la mare. Cada home ha de poder decidir cedir-lo a la mare que l'ha fet pare i que vol quedar-se a casa, o que vol continuar de baixa, o que vol reorganitzar la seva feina, o vol deixar la feina, o vol canviar-la, o que vol criar en presència, o que vol alletar; que, en definitiva, vol viure amb les seves regles la seva llibertat de ser mare, probablement, només una vegada a la vida. Cap imposició més del neo-masclisme i el feminisme patriarcal.

Un any més, dia 8 de març, els partits polítics no aconsegueixen enganar-nos amb falses conciliacions, ni amb polítiques que ignoren el cos fèrtil de la dona i les seves lliures decisions, com ser mare amb la custòdia materna, i si no és així, si l'Estat no ha de respectar les regles que cada dona concreta i particular pensa per organitzar la seva maternitat, i ens ha de sotmetre a l’home, potser haguéssim decidit no haver-lo convidat a ser pare. 

Per això, les mares independents ja no tenen aquesta opressió de l’home, no veuen mai dividida la seva maternitat i acumulen tots els permisos vinculats a la seva maternitat.

Per tant, les condicions que pensa una dona, dins d'ella, per convidar a un home a ser pare són llei materna.  

El dret masculí a la pàtria potestat i a la divisió de la maternitat per custòdia compartida s’ha acabat, com el patriarcat; ja no té poder davant l'autoritat materna. 

Que no t'enganin amb falses conciliacions per prendre't després el teu fill o filla, imposar-te règims de custòdia, i dir-te com has d'organitzar la teva vida, ni que és el que et convé "pel teu bé", ni com viure la sexualitat del teu cos, hàbitat matern. 

Ho volem tot, i tenim dret a tot: La nostra feina o professió, juntament amb la plenitud de la nostra maternitat amb les nostres regles, les de cada mare concreta i particular, segons ha convingut  amb l'home que sap ser pare; la qual cosa suposa que sap acceptar amb gràcia, sense violència legal, ser només el segon cos a la procreació; i començar a pensar-se, com a nova construcció de la masculinitat, pare en una paternitat sense drets contra o sobre la mare, ni sobre els seus fruits; en una paternitat en context, una nova paternitat que reconeix i viu d'acord a l'autoritat materna. 
Una nova paternitat que serà així, o no hi haurà paternitat futura per homes heterosexuals. 

Aquest és el repte de les femenistes que som mares de fills i que volem que estiguin a l'alçada de ser convidats a ser pares perquè sabem que, com diu Milagros Rivera, l'oportunitat d'estimar és el millor regal que es pot rebre; d'aquí el plus, el més, l'excel·lència femenina, és a dir, la capacitat exclusiva del cos femení de ser dos; i, per això, només una dona pot convidar a un home a tancar el cercle, si accepta les regles maternes.