El final del patriarcado ha dejado sin ley a muchos hombres y, también, a algunas mujeres, a las mujeres que estaban a gusto deportadas en él y a las que creen que pueden medrar, y medran, en la confusión de la ausencia de ley.
El final del patriarcado ha abierto una batalla por lo simbólico completamente nueva. Es una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya. Todo esto lo decía antes, a su modo, el patriarcado. Ahora está abierta la posibilidad de que lo digamos las mujeres hablando como mujeres, eligiendo hablar como mujeres y no como hombres. Los hombres, por lo general, están en este momento más ocupados en lo que les pasa con el reparto del poder en las democracias (curiosamente bloqueadas a fuerza de igualdad en muchos Estados como el español, el de los Estados Unidos, Reino Unido, etc.) que en algo que les afecta mucho más a fondo y que es, precisamente, el final del patriarcado, inseparable, por lo demás, de la crisis de la democracia. Por eso es la ocasión de las mujeres, ocasión de hacer de tertium, de terciar en el debate cristalizado entre derechas e izquierdas para devolverle el contacto con la realidad viva. No sabemos por cuánto tiempo estará disponible la ocasión
.

María-Milagros Rivera,
Textos políticos. La violencia de tantos hombres contra las mujeres

Chiara Zamboni dijo que "nos hemos sustraído a la automoderación”. Es verdad, pero ello no excluye que seamos en cambio heteromoderadas: que sufrimos poderes e imposiciones de naturaleza diversa, con repercusiones internas de intimidación y a veces incluso de miedo. Es una cosa natural y como tal la consideramos, pero es necesario ser conscientes; de otro modo, eso que era heteromoderación, se convierte en automoderación.

Frente a condicionamientos o poderes que no tenemos la fuerza de vencer o la astucia de eludir, bajamos la cabeza, que es un modo de estar en la realidad sin olvidar el deseo propio. Angela Putino, reflexionando sobre la mujer guerrera, dijo: "estar en contra tiene que ver con la irreductibilidad", que no es lo mismo que lanzarse en contra.

Mantener la línea de lo irreductible, en otras palabras, hacer que la heteromoderación siga siendo tal, que no se convierta nunca en automoderación, no es siempre fácil.

Luisa Muraro, Diotima.


... por qué razón las mujeres perjudican al propio sexo o lo someten a dolorosas contradicciones cuando intervienen en las leyes o piden al Parlamento que resuelva algunos de los conflictos sociales en los que están implicadas. ... cuando entra directamente en juego la diferencia sexual y el conflicto entre los sexos, ... es necesario tener presente que la norma siempre es una figura secundaria, derivada, que sirve para medir lo que de hecho sucede en el cuerpo social. ... no habrá ley capaz de dar valor a la sexualidad femenina si éste no le está reconocido socialmente.

No creas tener derechos.

dimecres, 8 de març de 2017

Permís de paternitat totalment transferible al primer cos en la procreació, la mare. Cada home ha de poder decidir cedir-lo a la mare que l'ha fet pare i que vol quedar-se a casa, o que vol continuar de baixa, o que vol reorganitzar la seva feina, o vol deixar la feina, o vol canviar-la, o que vol criar en presència, o que vol alletar; que, en definitiva, vol viure amb les seves regles la seva llibertat de ser mare, probablement, només una vegada a la vida. Cap imposició més del neo-masclisme i el feminisme patriarcal.

Un any més, dia 8 de març, els partits polítics no aconsegueixen enganar-nos amb falses conciliacions, ni amb polítiques que ignoren el cos fèrtil de la dona i les seves lliures decisions, com ser mare amb la custòdia materna, i si no és així, si l'Estat no ha de respectar les regles que cada dona concreta i particular pensa per organitzar la seva maternitat, i ens ha de sotmetre a l’home, potser haguéssim decidit no haver-lo convidat a ser pare. 

Per això, les mares independents ja no tenen aquesta opressió de l’home, no veuen mai dividida la seva maternitat i acumulen tots els permisos vinculats a la seva maternitat.

Per tant, les condicions que pensa una dona, dins d'ella, per convidar a un home a ser pare són llei materna.  

El dret masculí a la pàtria potestat i a la divisió de la maternitat per custòdia compartida s’ha acabat, com el patriarcat; ja no té poder davant l'autoritat materna. 

Que no t'enganin amb falses conciliacions per prendre't després el teu fill o filla, imposar-te règims de custòdia, i dir-te com has d'organitzar la teva vida, ni que és el que et convé "pel teu bé", ni com viure la sexualitat del teu cos, hàbitat matern. 

Ho volem tot, i tenim dret a tot: La nostra feina o professió, juntament amb la plenitud de la nostra maternitat amb les nostres regles, les de cada mare concreta i particular, segons ha convingut  amb l'home que sap ser pare; la qual cosa suposa que sap acceptar amb gràcia, sense violència legal, ser només el segon cos a la procreació; i començar a pensar-se, com a nova construcció de la masculinitat, pare en una paternitat sense drets contra o sobre la mare, ni sobre els seus fruits; en una paternitat en context, una nova paternitat que reconeix i viu d'acord a l'autoritat materna. 
Una nova paternitat que serà així, o no hi haurà paternitat futura per homes heterosexuals. 

Aquest és el repte de les femenistes que som mares de fills i que volem que estiguin a l'alçada de ser convidats a ser pares perquè sabem que, com diu Milagros Rivera, l'oportunitat d'estimar és el millor regal que es pot rebre; d'aquí el plus, el més, l'excel·lència femenina, és a dir, la capacitat exclusiva del cos femení de ser dos; i, per això, només una dona pot convidar a un home a tancar el cercle, si accepta les regles maternes.