«¿Cómo llegar alguna vez a conocer al niño? Para conocerlo tengo que esperar a que se deteriore; sólo entonces estará a mi alcance. Helo aquí, un punto en el infinito. Nadie conocerá su hoy. Ni siquiera él mismo. En cuanto a mí, miro, y es inútil: no consigo comprender algo que sólo es actual, totalmente actual. Lo que conozco de él es su situación: el niño es aquel a quien acaban de nacerle los primeros dientes y es el mismo que será médico o carpintero. Mientras tanto, allí está él sentado en el suelo, con una realidad que he de llamar vegetativa para poder entenderla. Treinta mil de esos niños sentados en el suelo, ¿tendrían la oportunidad de construir otro mundo, que tuviese en cuenta la memoria de la actualidad absoluta a la cual ya pertenecemos? La unión haría la fuerza. Allí está sentado, empezando todo de nuevo pero para su propia defensa futura, sin ninguna oportunidad verdadera de empezar realmente.»

"Niño dibujado a pluma", de Clarice Lispector.

divendres, 31 de març de 2017

Ja ho diu l'ordre patriarcal: La "Cultura" no és cosa de dones.

Quina és aquesta "Cultura" que no deixa viure a les dones, les desacredita, i en sacrifica 1 per any?

Esperança Camps, la consellera de cultura del Govern balear, finiquitada fa un any, va dir, entre línies: «contra els seus directors generals als quals ha acusat de deslleials i infantils.»



Ara ja van dues.  
De nou respon una dona no-culpable per les conseqüències de l'exercici de la mediació masculina tradicional: el poder (el poder real)?

La política masculina o de partits provoca estralls a les dones, perquè usades per mostrar que s'ha produït l'intercanvi home-dona en els llocs de comandament, cosa que recull el triomf real de la revolució femenina del segle XX (una revolució d'ordre simbòlic, no de simples llocs de comandament), els partits polítics visualitzen la idea de la incompetència en la dona, sacrificant-les en pro del "status quo". 

Especialment dones "més vulnerables" perquè la desmesura del propi cos indica com el cos es rebel·la, no es troba a gust amb el que viu. 
Però també ho veurem en dones on la desmesura no es troba en el cos, sinó en haver-se desplaçat totalment a l'ordre masculí dels discursos i la persuasió. 

Qui no recorda MOMA, TREPITJA ... que personificarà, de per vida, la supèrbia masculina del mascle-alfa (d'en Bauzà)? 

I el paper de Huertas i Seijas, al Parlament (víctimes d'un altre gran mascle-alfa)? Entren en la Història vinculant el femení amb el major ridícul parlamentari mai vist.

I algun home, en tota la Història de la corrupció política mundial, ha protagonitzat un linxament com el de Maria Antònia Munar? 

I ara qui serà la propera, preparada ja pel sacrifici a la primavera del 2018? 

Provau de posar un home i personificarà, correctament, els binomis masculí-cultura / autoritat-poder.

dijous, 30 de març de 2017

dimecres, 8 de març de 2017

Permís de paternitat totalment transferible al primer cos en la procreació, la mare. Cada home ha de poder decidir cedir-lo a la mare que l'ha fet pare i que vol quedar-se a casa, o que vol continuar de baixa, o que vol reorganitzar la seva feina, o vol deixar la feina, o vol canviar-la, o que vol criar en presència, o que vol alletar; que, en definitiva, vol viure amb les seves regles la seva llibertat de ser mare, probablement, només una vegada a la vida. Cap imposició més del neo-masclisme i el feminisme patriarcal.

Un any més, dia 8 de març, els partits polítics no aconsegueixen enganar-nos amb falses conciliacions, ni amb polítiques que ignoren el cos fèrtil de la dona i les seves lliures decisions, com ser mare amb la custòdia materna, i si no és així, si l'Estat no ha de respectar les regles que cada dona concreta i particular pensa per organitzar la seva maternitat, i ens ha de sotmetre a l’home, potser haguéssim decidit no haver-lo convidat a ser pare. 

Per això, les mares independents ja no tenen aquesta opressió de l’home, no veuen mai dividida la seva maternitat i acumulen tots els permisos vinculats a la seva maternitat.

Per tant, les condicions que pensa una dona, dins d'ella, per convidar a un home a ser pare són llei materna.  

El dret masculí a la pàtria potestat i a la divisió de la maternitat per custòdia compartida s’ha acabat, com el patriarcat; ja no té poder davant l'autoritat materna. 

Que no t'enganin amb falses conciliacions per prendre't després el teu fill o filla, imposar-te règims de custòdia, i dir-te com has d'organitzar la teva vida, ni que és el que et convé "pel teu bé", ni com viure la sexualitat del teu cos, hàbitat matern. 

Ho volem tot, i tenim dret a tot: La nostra feina o professió, juntament amb la plenitud de la nostra maternitat amb les nostres regles, les de cada mare concreta i particular, segons ha convingut  amb l'home que sap ser pare; la qual cosa suposa que sap acceptar amb gràcia, sense violència legal, ser només el segon cos a la procreació; i començar a pensar-se, com a nova construcció de la masculinitat, pare en una paternitat sense drets contra o sobre la mare, ni sobre els seus fruits; en una paternitat en context, una nova paternitat que reconeix i viu d'acord a l'autoritat materna. 
Una nova paternitat que serà així, o no hi haurà paternitat futura per homes heterosexuals. 

Aquest és el repte de les femenistes que som mares de fills i que volem que estiguin a l'alçada de ser convidats a ser pares perquè sabem que, com diu Milagros Rivera, l'oportunitat d'estimar és el millor regal que es pot rebre; d'aquí el plus, el més, l'excel·lència femenina, és a dir, la capacitat exclusiva del cos femení de ser dos; i, per això, només una dona pot convidar a un home a tancar el cercle, si accepta les regles maternes.
 

dimarts, 7 de març de 2017

Okupen la Seu del PP.



 Gènesi: I va donar-li una companya, tal com Ell, de la pròpia costella. 

Èxode: Aquest home ha de portar el seu poble de 100 empadronats, a la terra promesa: el PP.

Deuteronomi: El discurs abans de morir i els seus resultats: De 35 servents a només 20

L'apocalipsi en el congrés del PP.

divendres, 3 de març de 2017

La revolució femenina ja ha succeït. Ja hem desmantellat el seu sistema, ja els hem superat des de les aules, a tots els camps, ja ens hem independitzat de l'home per ser mares, ara independents, decidim la nostra sexualitat i la nostra maternitat, no els reconeixem drets sobre els nostres fills ni filles. Tenen el dret a donar-nos les gràcies per tenir la sort de poder viure el ser pares en el context de la nostra autoritat materna. No els cedim el nostre espai simbòlic. No ens desplaçam al discurs neutre i ja no ens quedam en silenci. Hem desemmascarat el pensament neutre-masculí que ens segrestava. El patriarcat s'ha acabat.

«Por supuesto que las mujeres deben ganar menos que los hombres porque son más débiles, más pequeñas, menos inteligentes».

Ja ens ho va dir el Déu dels homes, quan va instaurar el Patriarcat:
Com ets dèbil, petita i poc intel·ligent: «Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i et voldrà dominar». (Gènesi 3, 16)

Per això, és cert el que digué Virginia Woolf, la genuïna pensadora femenina (a la Cambra pròpia - cambra "como localización simbólica, como lugar-tiempo provisto de referencias sexuadas femeninas, donde poder estar significativamente para un antes y un después de preparación y confirmacion" (No creas tener derechos)-): 
«La llibertat intel·lectual depèn de les circumstàncies materials. I les dones sempre han estat pobres, no tan sols els darrers dos-cents anys, sinó des del començament dels temps». 
I per això no podien estudiar perquè si elles «haguessin après l'art de fer diners i haguessin deixat la seva fortuna, com feren els seus pares i els seus avis, per crear beques, càtedres, premis i fons d'investigació adients amb l'ús del seu sexe ... Podríem explorar o escriure; visitar els indrets més venerables de la terra; contemplar el Partenó tranquil·lament assegudes a les seves escales o entrar cada matí a les deu en una oficina i tornar a casa sense presses, a dos quarts de cinc, i encara tenir temps d'escriure uns poemes ... si (les dones s'haguessin) dedicat a fer diners, ... tu mai no hauries existit».

I si no haguéssim existit perquè la nostra mare no hagués volgut ser la nostra mare, i així fins als inicis dels temps, no podríem dir el que cita Luisa Muraro (El orden simbólico de la madre), d'Adrienne Rich sobre la relació amb la seva mare: 
«Ya no abrigo fantasías de mantener con ella alguna conversación cicatrizante, en la que pudiéramos mostrar todas nuestras heridas, trascender el sufrimiento que compartimos como madre e hija, decirlo todo al fin. Pero mientras escribo estas páginas, admito cúan importante es y ha sido para mí su existencia.»

I quan es sap de la importància que cada dona concreta i singular, mare d'algú, es sap de la veritat d'aquestes paraules de Luisa Muraro (La indecible suerte de nacer mujer): 
«la excelencia masculina son puntas de perfección y nombres excelsos que conocemos uno por uno ... pero no podría hacer lo mismo con las mujeres ... porque las grandes mujeres son legión, un número inmenso, y de poquísimas conocemos el nombre; están también aquí entre nosotras y no las conocemos por su nombre». «... empieza a declinar la civilización en la que una minoría brillaba a expensas de una humanidad común dejada en la sombra, y este cambio de civilización tiene signo femenino: porque son mujeres las que han abierto la pista de un protagonismo no a costa de otros y las que enseñan que de la relación se obtiene más que de la competición». 

I fa una proposta «de reconocimiento de la excelencia femenina (que) se dirige a las mujeres para que se tengan en cuenta sin ansia de reconocimientos, a los hombres para que las reconozcan en este momento histórico, o sea, cuando una nueva libertad obtenida por las propias mujeres las lleva a todas partes, sin estar ya custodiadas en lo privado, ni prisioneras/protegidas en las fantasías masculinas, sino mujeres reales que se ocupan de todo y se mezclan con todos. Mujeres portadoras de un "secreto" que durante demasiado tiempo le ha faltado al gobierno de este mundo». 
«Hoy, por ejemplo, muchos resaltan con admiración la capacidad de las mujeres jóvenes de componérselas con su jornada y vida con buenos resultados en planos muy distintos».

Per tot això, per ser més petita, més fràgil i menys intel·ligent, si torn a néixer, tornaré a triar néixer dona, perquè és un privilegi i una aventura apassionant.

dimecres, 1 de març de 2017

Comença el concurs per a ser la Primera Madona del PP balear.

L'estilàs Marga-lania del PP-countryman ...


deixarà KO a l'estil "enterro de la sardina" d'una ronyosa Ana María Aguiló, amarrada, a la desesperada, al cadàver polític d'un desnortat i esparracat Bauzá. 

[No m'oblid que gata de poder ens vares amenaçar amb coses tan cruels com prendre'ns les filles i els fills, i llevar-nos els concerts a les escoles que no t'agradaven.]