«¿Cómo llegar alguna vez a conocer al niño? Para conocerlo tengo que esperar a que se deteriore; sólo entonces estará a mi alcance. Helo aquí, un punto en el infinito. Nadie conocerá su hoy. Ni siquiera él mismo. En cuanto a mí, miro, y es inútil: no consigo comprender algo que sólo es actual, totalmente actual. Lo que conozco de él es su situación: el niño es aquel a quien acaban de nacerle los primeros dientes y es el mismo que será médico o carpintero. Mientras tanto, allí está él sentado en el suelo, con una realidad que he de llamar vegetativa para poder entenderla. Treinta mil de esos niños sentados en el suelo, ¿tendrían la oportunidad de construir otro mundo, que tuviese en cuenta la memoria de la actualidad absoluta a la cual ya pertenecemos? La unión haría la fuerza. Allí está sentado, empezando todo de nuevo pero para su propia defensa futura, sin ninguna oportunidad verdadera de empezar realmente.»

"Niño dibujado a pluma", de Clarice Lispector.

dimarts, 23 de maig de 2017

Tothom importa, sr. rector? "Ser donades per suposades" és la vivència femenina que explica la dificultat per prendre la paraula en femení i sexuar la ciència. Agonitza la universitat infèrtil que et diu que, com a dona, no existeixes.

LA LLEI DEL PARE, a la UIB, diu: 

DISPOSICIONS ADDICIONALS
Primera. Denominacions
Totes les denominacions d’òrgans de govern, representació, càrrecs, funcions i membres de la comunitat universitària, com qualssevol que en aquest acord apareguin en gènere masculí, s’han d’entendre referides indistintament al gènere masculí o femení, segons el sexe del titular de qui es tracti.

I si només hi ha lloc per un dels dos sexes al món, per una de les dues formes humanes; per què no precindir del masculí que ve en segon lloc -perquè es neix dona o home, però es neix de dona-?

*******************

"Los signos del final del patriarcado son legibles dentro de nosotras y fuera de nosotras. Que el patriarcado finaliza en la sociedad, también en aquella parte de la sociedad que es la escuela, lo sabemos por nosotras mismas, que hemos dejado de dar crédito al orden simbólico del Padre, del Uno, ese crédito que, por necesidad o por complicidad, hasta ahora le habíamos dado. Pero lo sabemos también por el aumento del desorden externo, tanto en la vida pública como en la privada, en los Parlamentos, en los tribunales, en las escuelas, en la universidad, como también en las casas y en las familias, donde las cosas decididas sin y contra las mujeres «han comenzado a deteriorarse». Porque ... un mundo pensado y hecho por mitad, por un solo sexo, «se está cayendo a pedazos»."
D'Anna Maria Piussi, 
"MÁS ALLÁ DE LA IGUALDAD: APOYARSE EN EL DESEO, EN EL PARTIR DE Sí Y EN LA PRÁCTICA DE LAS RELACIONES EN LA EDUCACIÓN".

dilluns, 22 de maig de 2017

1995-2017: Aquesta setmana travessam el (H)UIBguetisme.

N'Huguet, des de 1995, està "en el candelero" de la UIB i de les IB. 

O, quan són dos, o més, es diu "en el candelabro"? 😑



Ara bé, s'ha sentit rumorejar les darreres setmanes, que les aportacions lucratives d'esperança, que algunes eminències de les ciències majors feien a la societat, amb el nom de la UIB, no importaven gaire als qui ara fan bandera que "tothom importa".  

I si és veritat, i si tothom importa; tornarà la UIB, evitant-los el pelegrinatge judicial, i els anys de proves i contraproves, i esgotament de recursos, als familiars que pagaren pel Minerval o d'altres substàncies, els seus doblers? 



P'rò reducte d'entropia,
trau que mai no cicatritza, 
llavors queda el preguntar
que m'empeny al manament
d'heure el buit legal en mi, 
car buit legal i suburbi
són la gran misericòrdia
dels sistemes burocràtics, 
els pecats d'omissió
on la llum s'esfilagarsa. 
Fer vot d'imperfecció, 
vet aquí l'únic camí ...

Jaume Munar, Wunderwaffe.


divendres, 19 de maig de 2017

L'aposta de les dones de la política de partits en favor de la masculinitat suau, poc patriarcal, enfront de la dona patriarca, del simple canvi de sexe en el lloc de comandament, és una mostra més de la "mort d'èxit" del feminisme d'Estat, (de la igualtat -uniformitat-, de les reivindicacions -conformar-se en ser home inferior, quan es pot ser dona-) i que ha arribat la política de la diferència sexual com a significant universal, conseqüència de la fi del patriarcat.

En el més proper escenari de la política de partits, s'ha aixecat el vel del Govern, quan hem vist que és una trinitat femenina, amb la seva autoritat, fruit del reconeixement mutu i la relació entre elles, qui ha impedit la caiguda (o l'han aixecat del terra) d'un home fàcil de sacrificar per a la política de partits, perquè representa una masculinitat més suau, menys patriarcal, menys falocèntrica, que la gran majoria d'homes dels partits polítics. 

 

«La izquierda especialmente, no se despega de su esquema de un sexo femenino oprimido y explotado, con un énfasis que revela una mezcla de incapacidad y de falta de ganas de registrar las tendencias de la realidad que cambia. De ahí la importancia del intercambio con los hombres, muchos o pocos, de momento parecen pocos, cuyo deseo de política y de amor no se sienta amenazado por la existencia de mujeres autónomas». De Lia Cigarini.

No oblidem que, en la lluita entre masculinitats, les masculinitats suaus, encara tendeixen a perdre, enfront a les patriarcals. Observem com la masculinitat suau d'Obama ha estat fortament combatuda pel patriarca i tot el que ell representa, Trump. 

El mateix fenomen s'observa en el cas de Pedro Sánchez. 
La seva masculinitat menys viril, més suau, més capaç de veure les diferències, va ser molt combatuda per l'estatus quo patriarcal del PSOE (per això, els diuen "barones", res més "mascle" -amb pedigrí de mascle- que aquesta denominació).  

«... la izquierda está llena de organizaciones. Está organizado el partido, están organizados los movimientos, ha sido organizada la propia condición humana (mujeres, jóvenes), por no hablar de los obreros, los campesinos, etc. Hoy, como todo el mundo sabe, esta práctica ha desembocado en una crisis de la izquierda. Las organizaciones están despegadas de la realidad; no ejercen atracción alguna en las personas más jóvenes ni, tal vez, en general. Parece, efectivamente, que haya un rechazo difuso de esta práctica social (aunque no se puede decir que se trate de un fenómeno irreversible)». De Lia Cigarini. 

S'observa així, com la masculinitat suau de Pedro Sánchez convenç més a les dones, que la proposta d'esgotar tota la feminització de la política en la representació única, en l'exaltació de la dona patriarca (Susana Díaz, Teresa May, Hillary Clinton, Angela Merkel), per callar tota dissidència femenina i feminista.

«Opaca y muda es, efectivamente, la percepción masculina del cambio femenino; prisionera ... en una ideología que lo clasifica como lucha ... para un cambio de guardia en los puestos de mando. De modo que no llega a ver los espacios de redislocación, libertad e intercambio que inaugura el cambio femenino para las mujeres y para los hombres». Ida Dominijanni.





  



Segurament la masculinitat suau de Pedro Sánchez és més visible que d'altres perquè la seva política personal, és a dir, les seves relacions personals, giren al voltant de dones; la seva esposa, les seves dues filles, la seva mare; presents sempre en el seu diàleg, espontàniament, com normal és en la seva vida quotidiana. Com a fill, no egoista, va animar a la seva mare a que estudiés ... o com quan el dia D, confessant-se amb J. Évole, va revelar que només podia tirar endavant el seu recorregut per Espanya (i arribar a guanyar aquest diumenge) si la seva dona el recolzava (la qual dubtava de si era assumible el cost; mi mujer me ha dicho ... si vamos a pasar cuatro años más así habrá que planteárselo ...).  

Enfront a això, les dones no donam crèdit a les dones patriarcals, a les que converteixen el feminisme en una promoció dels seus interessos personals, és a dir, a un simple canvi de sexe en el lloc de comandament; la qual cosa està molt bé per la que ho viu ... cobrarà més, el seu fill tendrà més oportunitats ... Millor per ella! Però res més.

«Las que lo quieren, que lo digan y lo hagan. En primera persona, por sí mismas, sin el revestimiento de decir y de hacer por esas otras que callan». Lia Cigarini.

La dona patriarcal no representa a les dones perquè ocupa un lloc de poder en el simbòlic patriarcal; per continuar la política masculina. 


«el hecho de ser "representadas" es una de las cosas contra las que hemos luchado para encontrar un mínimo de existencia y de expresión». Lia Cigarini.

«La mirada se acostumbra enseguida a ver una mujer en lugar de un hombre cuando ella asume las funciones previstas por un orden social pensado por hombres». Lia Cigarini.

Les dones que acompanyen a la patriarca reflecteixen ben igual l'èxit individual en el lloc de comandament, per mantenir l'ordre establert en l'escenari patriarcal, per excel·lència, els partits polítics i la representació política. 

«la que entra en el Congreso, la institución de la representación, y además entra con la idea de una posible representación femenina, cubre la voluntad de las que se mantienen fuera». Lia Cigarini.

Na Soraya Rodríguez és una dona molt colonitzada pel patriarcat ja que, fins i tot, el dia internacional de la dona, quan va ser entrevistada a la TVE al matí, digué que defensava els drets de la dona sempre que els drets dels homes també estassin garantits. Uau!

Les dones que reneguen de ser dones, les dones masclistes, sempre defensen els homes (com la mare que educa al fill sense solidaritat cap a les que són com ella, cap a les que són dones; com les que defensen la violència de l'home perquè ella l'ha provocat -en qualsevol sentit de la paraula-), com si els drets no fossin només dels homes. Quan diuen això (que defensen els drets de les dones sempre que els homes també tinguin els seus drets) es refereixen, sobretot, a reafirmar la potestat marital (o custòdia compartida) que és el poder del pare sobre la mare que l'ha fet pare i els drets del pare sobre els fruits del cos fèrtil de dona, en definitiva, sobre el cos de la dona-mare.


I la gran esperança jove, la "ni-ni" Verónica, "la única autoridad soy yo", la qual es defineix com feminista i, després de la famosa "performance" a Madrid, aquell mateix dia, a la reunió del PSOE andalús, varen felicitar-la per haver "pegat una potada de poder" a Madrid, i va dir-li, un patriarca del PSOE:

Molt bé, Vero! Així es fa!, !A mamarla!

Gran feminista aquesta, que no té paraules enfront d'una expressió masclista i falocèntrica. 

«yo soy una mujer, tengo un cuerpo de mujer, debo, por tanto encontrarle sentido a mi ser mujer». Lia Cigarini.

Quin poc futur el PSOE amb aquestes patriarques.

«... imposibilidad de hacer elocuente la diferencia femenina y recurrir a la vez a los instrumentos simbólicos de la política masculina como elecciones, partidos, parlamentos». Lia Cigarini. 

dijous, 4 de maig de 2017

Renovació del "contracte social" entre homes, d'exercici de sexualitat heterosexual o homosexual, per tal de prorrogar el "contracte sexual de distribució de les dones" entre ells.

«El hecho de que el mono sexismo social basado en la civilización Dios-padre-hijo, donde el hombre convierte su parcialidad masculina en un universal y no le interesa la diferencia femenina, el plus femenino, ni contratar nada con la mujer, muere de éxito cuando, una vez que la libertad femenina ha roto el vínculo jurídico patriarcal y la mujer ha salido del Código civil, se evidencia que el único matrimonio que realmente se regula es el homosexual masculino.
Esto también contribuye al final del Patriarcado, que ha supuesto la libertad femenina, pues supone el desorden del Derecho masculino que se basa ahora en una única forma humana y supone el hundimiento del orden simbólico conocido.  
Ello llega a máximos de nihilismo, cuando la lucha histórica entre las dos sexualidades masculinas, por dominar la ley, termina en “Tablas” con la propuesta de legalización del “vientre de alquiler”; de forma que, el cuerpo de la mujer, con el tratamiento legal de germinadora de la semilla masculina, en el Derecho de la sexualidad masculina heterosexual, es esquilmado con el moderno tratamiento legal de “thermomix”, en el Derecho de la sexualidad masculina homosexual.»   
Francesca Llodrà Grimalt, 
«El estado civil de "mujer" en el Derecho, al final del patriarcado: 
Una opción de medida pobre de civilización en la relación entre los sexos.
  ¿Hay una respuesta de libertad a lo grande?  
¿Amar sin Derecho?»

 

dimecres, 3 de maig de 2017

La presó del majordom Gómez.


Després de 2 anys com a cap de l'oposició, finalment, s'ha estrenat en la seva labor de portaveu, el sr. Stevens-Gómez, i ha donat una lliçó d'ètica domèstica a Biel Barceló.
  
El fidel majordom, finalment no tan fidel, està ara baix les ordres d'un nou "amo", un més ianqui, sense pedigrí, sense classe dins del PP, Lord Company & Co. 

«Of course, things are quite different today under my present employer. A "regional" gentleman».

«I gave my best to Lord Bauzá. I gave him the very best I had to give, and now -well-
I find I do not have a great deal more left to give».  

diumenge, 30 d’abril de 2017

El camí imparable d'en Bauzá cap a la gerra del no-ningú.

Des de que, fa tres anys, ungia o aniquilava dones i homes, segons el seu diví criteri,

he vist com no aconseguia ser el líder del major moviment social conegut a les Illes,

ni aconseguia alliberar la població balear de la "Nada" que planeja quan, segons ell, el PP no té majoria absoluta,
  
ni tampoc no aconseguia ser ministre d'alguna cosa que no fos "Nada",

ni aconseguia governar el PP balear, assaltant la Seu, quan els 20 del PP al Parlament, són els seus subordinats, amb el seu número 2, un tal Gómez (tan renegat com el majordom Stevens), com a cap de l'oposició, 


i, així, tampoc no aconseguirà governar el PP mallorquí, 

i no tendrà cap placa a cap plaça, ni carrer, de cap poble; ni durà el seu nom cap escola; ni crearan cap certamen de cap tipus amb el seu nom; ni les futures generacions no sabran qui era aquest gran home, ni cap estirp seva no poblarà la terra, per sempre inculta; i ni tant sols no aconseguirà ser el president de la comunitat de veïns de la seva luxosa finca, quan es plantegin aprovar o no la dedicació de la mateixa a les estades turístiques, mal-prohibides, i alegalment autoritzades, pel seu PP i el seu règim, que és el d'aquells i aquelles que actualment tenen les millors retribucions i càrrecs.

dijous, 27 d’abril de 2017

Del remei del "Minerval", al dolor del "mesteval".

Si el "Minerval" té explicació, però el sightseeing de la Reina i el Tour dels ratolins no és explicable, el "mesteval" és l'explicació del silenci desolador, feixuc, dolorós, en el que s'ha quedat la Universitat. 
La Universitat, que és més les i els professors (vivant professores, vivat membrum quodlibet, vivant membra quaelibet), que l'Academia (vivat Academia). 
Aquesta, l'Academia, com diu Milagros Rivera (i com s'ha vist), ja és només la part moribunda de la universitat actual.

Mesteval no dir res; Mesteval deixar-ho anar; Mesteval no remugar tant; Mesteval conformar-te; Mesteval fer veure que no saps res; Mesteval no tenir-me per enemic; Mesteval no enfrontar-te a mi; Mesteval no pensar-te ser tan llesta; Mesteval no anar tant per lliure; Mesteval, a la universitat, no tirar mai la primera pedra si no estàs lliure d'endogamia, no fos que enfonsem el prestige i les següents generacions patiran el chapapote.


El dolor és ignorant, 
Qualsevol cosa que no es compri i es vengui és ignorant i poca-solta. 
Normalment ningú no vol comprar dolor. I no el volen vendre. Però qui
sap. Potser també començaran a vendre'n. Potser és que la humanitat
necessita coses amb poca solta? 

El dolor és poca-solta
No està demostrat al cent per cent. Però alguns científics indiquen que
el dolor és poca-solta, basat en proves que demostren que el dolor fa
que les persones esdevinguin menys racionals. Però els científics que
no viuen en la racionalitat no hi estan d'acord. No puc dir la meva
opinió, perquè actualment tenir una opinió és molt irracional. No és
recomanable ser obstinat i tenir opinions.

«Mini òpera sobre la penicil·lina», d'Irakli Kakabadze

dimarts, 25 d’abril de 2017

Quan és sí és que sí, i quan és no és que no. Pedro Sánchez, l'"outsider" del PSOE serà el vencedor.

Tots els signes d'aquest present dels partits polítics condueixen a Pedro Sánchez, com la darrera oportunitat de la socialdemocràcia. 

1. Primer de tot, i sobretot, les dones no patriarcals que el recolzen (també la seva esposa i les seves filles) i donen substància humana i sensibilitat a la seva presidència: Adriana Lastra, Núria Parlón, Margarita Robles ... 
Potser (vull tenir aquesta darrera esperança), dones que caminen cap el femenisme  (una vegada que el feminisme ha mort d'èxit), la política de dones. 



ELLES són solvents, essencials, amb substància ... enfront a la patriarcal Susana Díaz, representant del "status quo" masculí del PSOE, una dona que tot el que ha fet ha estat "medrar" (prosperar sense mèrits genuïns ni originaris) dins l'ordre masculí, envoltada de patriarques ideològics i pensant-se de moral superior a la resta de dones, amb la greu errada de fer l'exhibició lliberal i "progre", estil C's, de no viure el permís de maternitat, com a conquesta social; quan en realitat el que demostrava era la subordinació al poder masculí, és a dir, que no tenia autoritat per fer que el poder l'esperàs, i no va saber fer el gest simbòlic que li tocava fer, com a dona-mare als quaranta, que sí hem vist en dones, genuïnament d'esquerres (no "llibe-progre" com Susana Díaz), com Carolina Bescansa i que segur que veurem en Ada Colau. 

2. Segon, l'enfonsament del "status quo" socialista a tot Europa, per manca de conviccions i per actuacions deshonestes, perquè NO era SI, pel socialisme tradicional. 
D'aquí que comença el temps d'oportunitats pels (i per les) "outsiders", no messiànics, ni falocèntrics, ni narcisistes, sinó els honestos, els des-empoderats, que són els vertaders "outsiders" (no el borsari Macron).

3. Molt rellevant és també el triomf d'altres masculinitats suaus, que comença a albirar-se, com hem vist en el cas de Barceló, de MES.
El "resistiment" de Barceló, davant el "gallet" de Jarabo-InMaduro, i davant els "machirulos" del PI, i del PP (inclou aquí "machirula"), és també un senyal que fa pensar en la possibilitat que, les encara tan residuals però reals, masculinitats suaus, a la política de partits, comencen a vèncer per la força de l'autoritat, sense poder, al messianisme misogin de C's i del PI, al neo-masclisme-falocèntric de la secta dels mascles-alfa (inclou dones) de PODEMOS, i a les restes patriarcals (inclou dones) del PP. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

Cada reedició masculina de la Setmana Santa permet, com a contrapunt, observar "El misterio olvidado de las genealogías femeninas" (Luce Irigaray).


«Para una mujer, la mujer que es su madre se mezcla con su propia identidad y con la posibilidad personal de ser madre. Una mujer no mata simbólicamente a su madre para ocupar su lugar, como hace el hombre con su padre, según Freud; se mataría a sí misma y minaría la vida. 
En el breve pasadizo entre una madre y una hija, el flujo continuo de la vida se convierte en un vínculo personal entre dos mujeres que conoce una gama de variaciones posibles entre los extremos de la fusión y el odio. Se traduce, pues, en biografía e historia, también con segmentos genealógicos largos, rastreables y memorables
a pesar de la sistemática cancelación simbólica de las descendencias femeninas operada por el sistema patrilienal.»

«La falta de imágenes dedicadas a las genalogías femeninas acompaña a una pérdida de identidad individual y colectiva para las mujeres. La pareja madre-hija es siempre borrada, también donde es honrada».
(Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer).

«Los hechos e ideas que suelen designarse bajo el nombre de feminismo son "genealogía" ... 
la salida al mundo de unas mujeres legitimadas por su referencia a su origen femenino ... no es otra cosa que ser inscritas en una generación de mujeres.
En nuestra cultura, como ha subrayado Luce Irigaray, falta la representación de la relación madre-hija, la madre siempre tiene el hijo en brazos.

Cuando se razona sobre la condición de la mujer habitualmente tenemos presente el estado de confusión entre su ser cuerpo y su ser palabra, que nace del hecho de ser trans-plantadas a la genealogía masculina». 
(Librería Mujeres de Milán, No creas tener derechos).


«Hoy, la prueba de realidad que las madres de la Liga de la leche materna proponen tanto a la sexualidad femenina como a la paternidad, está encerrada en el enigma de esos curiosos iconos trinitarios. No se suele decir que Europa, en especial la Europa mediterránea, se ha formado en los con ictos trinitarios, con ictos que son de relación y de sexuación de la genealogía humana, y que han acompañado siempre su historia ... Pues la díada madre / hija, si hace genealogía, se vuelve un tres, una trinidad. 
Las de la Liga de la leche son madres que, además de amar a sus hijas, intentan la incorporación plena del hijo a la relación amorosa, hijo que el feminismo dejó en suspenso por la razón obvia de que todavía estaba el patriarcado, y esto nos dio miedo. Son madres que intentan transformar y dar sentido al padre brindándole una oportunidad de amar o de aprender a amar en esa segunda escuela del amor que es la primera infancia de sus hijos e hijas. ¿Cómo? Contratando explícitamente con el hombre elegido la posibilidad de hacerle padre y reinventando con él la paternidad si la posibilidad se realiza: la paternidad en contexto y con su propia trascendencia. Tener ocasión de amar es una de las cosas más importantes que le pueden suceder a un ser humano en la vida.»
("Ella es demasiado libre", María-Milagros Rivera).
 

dimarts, 18 d’abril de 2017

Les runes del patriarcat circulen en camiones sense rumb.

Tramabus: 
L'entremat de "machos-alfa" Iglesias-Montero circula en camiona atropellant drets.



«Hoy se ha llegado a un cambio social extraordinario en las relaciones entre hombres y mujeres: pero sin autoconciencia masculina. En medio de este costoso cambio, la victoria de la derecha es un signo, pésimo, que nos dice algunas cosas sobre los hombres. En esta victoria resucitan algunos rasgos típicos de lo imaginario masculino tradicional: potencia, exhibicionismo, narcisismo. Pero eso lo ha hecho posible un déficit de autoconciencia masculina en la izquierda. Hay miseria simbólica masculina, y en esta miseria triunfa la derecha, porque la encarna mejor: les toca a los hombres de izquierda, que son y quieren ser la parte más civil de la sociedad, contrastar esta miseria perfilando una autoconciencia adecuada. En nuestro tiempo histórido, la izquierda sin eso no avanza».
Luisa Muraro, a: Lia Cigarini, La política del deseo.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Del simpàtic "Copypaste-gate" al dramàtic "Minerval-gate": Està ja, la UIB, a les portes del post-huguetisme?


Una reconeguda feminista, Francisca Mas, presidenta del Consell Social [que insisteix en que el "ser dona", a la UIB, no pot limitar-se a un ser representada amb un * (asterisc) en les normes de la UIB, per dir, al final de les mateixes, que on diu "home"*** s'inclou -i s'hi redueix- dona**], ha demostrat el sentit comú de posar el tema Minerval-gate en investigació de la Fiscalia, atenent, per fi, als coneixements excel·lents, d'una altra dona, de la dra. Terrassa. 


* La reducció del "ser dona", a la UIB, a ser un * (asterisc) al costat del masculí, és una plasmació més dels estralls que suposa, per a les dones, en la Ciència, en la Història, i en el món, ser un "home menor", respecte del masculí, com a identitat humana universal, la qual no necessita mai d'aclariments, ni ****** (asteriscs).

** «Para Irigaray, la cultura del occidente es monosexual; el estatus de las mujeres es la de "hombres menores", hombres inferiores o defectuosos. No hay neutro ni universal en esta cultura, ella dice repetidamente; lo que se entiende por neutro – el discurso de la ciencia o de la filosofía – es en realidad sexuado: es el discurso del sujeto masculino. Esto es difícil de ver en la ausencia de un discurso, diferente, femenino.»  
Luce Irigaray: Philosophy in the Feminine, per Margaret Whitford 
(traducció de Caroline Wilson)

*** «... esta individuación es una tarea evolutiva nueva e inédita para los hombres, que no han tenido hasta ahora, en el curso de la historia cultural y social que ellos han construido hablando en nombre de los dos sexos (V. Seidler, 1992), necesidad de individuarse en su diferencia masculina, desde siempre pensada, teorizada, practicada y normativizada como identidad humana sin más». 
D'Anna Maria Piussi, "La maternidad: entre el deseo y la realidad". 
  

divendres, 7 d’abril de 2017

La bella Marga-lania de l'empori PP i els 1, 2, 3, 4, 5, 6 ... "masclets".


            3,             5,                2,
                                                                                   6,                                   4,                       7,                                               






      1,






- President, president, digues, qui és la més bonica de totes les dones?


dijous, 6 d’abril de 2017

Hi ha altres maneres d'enfortir l'amistat, i no sortir-ne lesionats, ni escaldats, que donar, legalment, "a dit", contractes públics o col·locar en càrrecs polítics sense gaire funció, als amics; com sempre han fet, legalment, la "casta" dels partits polítics.

 

 

«El sexo entre amigos fortalece la relación de amistad y no produce daño emocional.

Un estudio dice que el 76 por ciento de las personas consultadas tuvieron relaciones sexuales con un amigo en algún momento de su vida y eso fortaleció el vínculo ...»


**************************************

Aquest estudi i les enquestes no han estat fets per cap empresa, ni persona, vinculada a Jaume Garau. 


«Doctor en Económicas y militante del PSM desde los 16 años, Garau también cobró al Govern por un informe sobre el tejido empresarial de Balears; un Barómetro de satisfacción turística que le encargó la Agencia de Turismo de Balears; una asistencia técnica para un Plan de Desarrollo Rural que impulsa la conselleria de Medio Ambiente; y un estudio sobre el Plan Estratégico y Memoria del Proyecto Litoral de Ponent encargado por el departamento de Urbanismo de Cort. Todas las administraciones que le contrataron están dirigidas por cargos de Més.

Se desliga de la formación econacionalista el hombre que mayor influencia ha ejercido sobre Barceló. "Biel solo escucha a Jaume Garau", dictaminaban en 2015 destacados miembros del partido. "No tiene equipo", remachaban para enfatizar el poderoso ascendiente que el economista tenía sobre el vicepresidente del Govern y conseller de Turismo.

Garau patrocinó desde la sombra nombramientos menores en departamentos controlados por cargos econacionalistas. También se apuntó algún fracaso, como cuando intentó colocar a su amiga Irene Moyà como secretaria técnica de Barceló. Guillem Balboa, futuro alcalde de Més en Alaró, puso el grito en el cielo porque Moyà era la pareja del anterior regidor del PP, Joan Simonet. La crisis, que amenazó con escindir el partido en Alaró, terminó con la amiga de Garau reubicada en la Agencia de Turismo.

En agosto de 2015 el economista, todavía paladeando el éxito de la campaña electoral que había diseñado para la formación econacionalista, valoraba la figura de Barceló en una entrevista publicada por este diario: "Nunca le vi de president, aunque tiene una paciencia infinita y lleva nueve años cosiendo en Més. Puede parecer blando porque no es un líder mesiánico. Es un político de futuro, no un macho alfa". Garau desveló en esa misma entrevista que durante la pasada legislatura el PP le encargó trabajos "por valor de 300.000 euros".» (Llegir)
La cúpula de MÉS se reúne este jueves de urgencia para tratar la crisis derivada a consecuencia de los distintos contratos hechos desde la administración a empresas del entorno del jefe de campaña de la formación en 2015, Jaume Garau.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/3006194/0/cupula-mes-celebra-reunion-urgencia-por-contratos-garau/#xtor=AD-15&xts=467263

dimarts, 4 d’abril de 2017

Per primera vegada es perceben els aires nous a la política de partits: De l'ordre masculí legalment ètic a l'ordre femení, del MES o del plus, estètic.

«Estética quier decir «arte de la percepción»: arte de la percepción singular y viva, siendo la percepción el fundamento de la relación, un fundamento independiente de la lógica (no contrario a ella), porque está en el entendimiento del amor. 
La estética no es lo opuesto a la ética: ni lo que ... propone es una ética. 
La ética es norma heredada y repetida rutinariarmente, sin divino ... sin el contexto de cada relación amorosa en su singularidad».

María-Milagros Rivera, La diferencia sexual en la Historia, p. 107.

dilluns, 3 d’abril de 2017

«D'homes és errar» (inclou dones?)

Si és dels avis de qui hem heretat l'esperança,
i dels pares de qui hem heretat la paciència,
no ens les poden prendre, 
150.000 euros de dobler públic,  
en "machirulades" del PSM.

Les crisis a l'equador d'un projecte plural tenen l'efecte positiu de deixar prendre nota que queda temps suficient per remuntar, de deixar prendre aire per aspirar a més, i de permetre visualitzar que s'ha de presidir el proper Govern, per la qual cosa, sumar-se amb Menorca és imprescindible; sumar-se amb Eivissa és irrenunciable

«Tornarem ...
com qui torna de nou a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica més dòcils al missatge.»  

Cançó, de Miquel Marí i Pol
(L'arrel i l'escorça)

*********************************

I gràcies a Ell, a ells i a ella, que encara hi són, i són els mateixos,  
no perdrem l'esperança, ni la paciència, ni la constància, ni la confiança, ni l'oportunitat.

divendres, 31 de març de 2017

Ja ho diu l'ordre patriarcal: La "Cultura" no és cosa de dones.

Quina és aquesta "Cultura" que no deixa viure a les dones, les desacredita, i en sacrifica 1 per any?

Esperança Camps, la consellera de cultura del Govern balear, finiquitada fa un any, va dir, entre línies: «contra els seus directors generals als quals ha acusat de deslleials i infantils.»



Ara ja van dues.  
De nou respon una dona no-culpable per les conseqüències de l'exercici de la mediació masculina tradicional: el poder (el poder real)?

La política masculina o de partits provoca estralls a les dones, perquè usades per mostrar que s'ha produït l'intercanvi home-dona en els llocs de comandament, cosa que recull el triomf real de la revolució femenina del segle XX (una revolució d'ordre simbòlic, no de simples llocs de comandament), els partits polítics visualitzen la idea de la incompetència en la dona, sacrificant-les en pro del "status quo". 

Especialment dones "més vulnerables" perquè la desmesura del propi cos indica com el cos es rebel·la, no es troba a gust amb el que viu. 
Però també ho veurem en dones on la desmesura no es troba en el cos, sinó en haver-se desplaçat totalment a l'ordre masculí dels discursos i la persuasió. 

Qui no recorda MOMA, TREPITJA ... que personificarà, de per vida, la supèrbia masculina del mascle-alfa (d'en Bauzà)? 

I el paper de Huertas i Seijas, al Parlament (víctimes d'un altre gran mascle-alfa)? Entren en la Història vinculant el femení amb el major ridícul parlamentari mai vist.

I algun home, en tota la Història de la corrupció política mundial, ha protagonitzat un linxament com el de Maria Antònia Munar? 

I ara qui serà la propera, preparada ja pel sacrifici a la primavera del 2018? 

Provau de posar un home i personificarà, correctament, els binomis masculí-cultura / autoritat-poder.