1998-2017: El càrtel del dret civil balear ha impedit la competència en matèria civil?

Diéguez: «(...) no sé por qué una comisión tan grande para la necesidad, y la necesidad está clara, y el sentido de la reforma (...).

En fin, entrando en el tema del coste que va a tener esta reforma, supongo que el coste será cero porque, habida cuenta del prestigio, del carácter y de la cautela que se ha tomado, si tiene que ser por horas, creo que va a ser un desastre para esta comunidad autónoma».

Preguntes RGE núm. 4806/98 i 4807/98 del diputat Diéguez i Seguí i resposta de la Consellera de Funció Pública, Pilar Ferrer Vanrell. Diari del Ple del Parlament, n.º 132, 17.11.1998, p. 5578.

diumenge, 31 de desembre de 2017

«En la vida corriente, lo masculino pasó a ser o a pretender ser la medida del hombre y de la mujer, el límite que le dejaba a ella sin infinito propio, la traba al ser en femenino que hoy en día pone en palabras el feminismo con la curiosa y acertada metáfora del "techo de cristal"» (De Milagros Rivera, "La diferencia sexual en la Historia").


La precarització laboral a l'ensenyament universitari i en la investigació és més problema de dones (de ser ésser humà en femení) que d'homes, perquè el cos de dona destorba a la “res-publica”, destorba al progrés, destorba al capitalisme, destorba al liberalisme, destorba a l'individualisme i destorba al “my way” de l’ordre patriarcal; a la llibertat llibertària. 
Incideix així, cada generació més, en el fracàs de les relacions entre els sexes ("las que una mujer entabla con un hombre y viceversa: para vivir una aventura, para se ella madre y él padre, para descubir la alteridad custodiada por el otro sexo ..." de María Milagros Rivera), en l’heterosexualitat com a opció sexual i, així, en la continuïtat espontània de la civilització.

**********************************

El salario medio anual por sexo en función del sector de trabajo:

Ensenyament

Varones
33.251,72
28.335,41
Mujeres
33.251,72
Varones



******************
«En concreto, todo empieza en 1989, con el Real Decreto 1086/1989 de «retribuciones del profesorado»: ante un poder adquisitivo menguante, se ofrece la posibilidad voluntaria de obtener un complemento retributivo sometiendo a evaluación la actividad investigadora en sucesivos tramos de seis años (los sexenios).
... 
Pero, en decretos y órdenes posteriores, la posesión de uno, dos o más sexenios comenzó a ser condición para realizar labores para las que hasta ahora sólo se exigía pertenecer a un cuerpo funcionarial o simplemente ser doctor: tribunales, comisiones, responsables de grupos de investigación, etc, pasaron a nutrirse de funcionarios ‘‘sexeniados’’.
Y el número de los sexenios incluso se utilizó como listón variable en el tiempo: que había demasiados profesores con un sexenio (y que podían ser miembros de comisiones habilitadoras), pues para la acreditación pediremos dos, o tres,... Finalmente, lo que sigue siendo un complemento retributivo se ha incorporado como índice de calidad del funcionario en cuestión.
Toda esta grotesca trama de sustituir un concurso-oposición público como medio de acceso a distintas funciones por un procedimiento documental privado, en el que no hay el más mínimo contacto personal entre el juzgador y el juzgado, debiera haber sido denunciado en los tribunales por sindicatos, asociaciones de funcionarios, y demás corporaciones interesadas, por varias razones. La más evidente, la conculcación de derechos adquiridos por los que ya eran funcionarios y que voluntariamente no quisieron siquiera acudir a las convocatorias de evaluación. 

En OM1994 art. 7.2a se dice literalmente: «Se valorará la contribución al progreso del conocimiento, la innovación y creatividad de las aportaciones incluidas en el currículum vitae abreviado, considerando la situación general de la ciencia en España y las circunstancias de la investigación española en la disciplina correspondiente a cada evaluado y en el período a que corresponda la evaluación.». Todavía en R2009 se cita como primer criterio: «Las aportaciones sólo serán valorables si significan progreso real del conocimiento.»
Sin embargo, en la letra pequeña, enseguida la atención pasa del contenido al continente: que si revistas indexadas por el Journal Citation Report (JCR), que si editoriales de prestigio (pero no se dice como se mide éste), etc.
El conflicto está servido. La propia Comisión evaluadora asume «que aparecer en dichos índices [internacionales, tipo JCR] es garantía para que los contenidos publicados en esa revista tengan suficiente calidad. 

Según esto, resulta evidente que la CNEAI no puede conformarse simplemente con valorar la repercusión del medio de difusión empleado, puesto que no necesariamente la publicación en un medio de gran repercusión asegura la «contribución al progreso del conocimiento, la innovación y creatividad», y viceversa, la publicación en un medio con poca repercusión no es óbice para que la importancia de un trabajo concreto no consiga una difusión adecuada.

La opinión más frecuente entre los afectados negativamente por este procedimiento puede resumirse en que si bien el procedimiento parece funcionar bien en las ciencias ‘‘duras’’, no es el caso en las de carácter artístico (arquitectura, por ejemplo) o en las de carácter local (derecho o urbanismo, por ejemplo). A mi juicio, esta opinión no se compadece con los datos más básicos: hay abogados, arquitectos y urbanistas con sexenios en muy diversas áreas de conocimiento. La tesis que defenderé va también contra esa opinión: el procedimiento tampoco funciona en áreas técnicas consideradas ‘‘duras’’, como la mía propia, la mecánica de medios continuos y teoría de estructuras.

Aquellos otros afectados positivamente cuyas publicaciones aparecen en revistas indexadas —por ser el medio na- tural de publicación en su disciplina, muy especializada— suelen decir que el procedimiento funciona estupendamente, pero en este caso su opinión no puede aportarnos información alguna, salvo como constatación del procedimiento real: si publicas en revistas JCR efectivamente te dan el sexenio (eso sí, con independencia de la importancia de lo publicado para el progreso del conocimiento, como veremos).
Una buena parte de las justificaciones del procedimiento descritas en las órdenes y resoluciones citadas pueden considerarse científicas en el sentido de que son refutables. Así, la afirmación de que «aparecer en dichos índices es
garantía para que los contenidos publicados en esa revista tengan suficiente calidad» puede refutarse sin más que presentar un caso en que sea falsa, entendiendo por calidad la reiteradamente mencionada «contribución al progreso del conocimiento, la innovación y creatividad». 

Mi tesis en definitiva es que, en España, en vez de evaluar la actividad investigadora de las personas, se evaluan sus publicaciones, pero en vez de evaluar lo que tengan de bueno éstas, se anota el ranking de las revistas en las que aparecen. En definitiva, que se confunde el continente con el contenido y las publicaciones con la investigación. El resultado es una monumental estafa a la sociedad española, que es quien paga todo este circo vía los presupuestos públicos

«Historia de un sexenio. Miserias de la evaluación científica en España». 


 

diumenge, 24 de desembre de 2017

1. De groc, dignitat i honor; reconeixement i retorn; restitució i rescabalament.

Amb el 99,01% dels vots escrutats, Junts per Catalunya, ERC i la CUP obtenen 2.048.476 de maons per a fer pilars de República.  

 

«La persona del monarca, hasta entonces «invisible», se fue haciendo presente. No, es que los dardos habían encontrado un blanco y en él se veía la representación «real» de todo lo que se quería abolir, de todo lo que se sentía ya ilegítimo en la vida española; el obstáculo. Se le veía así: un simple obstáculo, como si la permanancia de la monarquía hubiera sido tan sólo la consecuencia de la inercia de todos. Y ni siquiera se pensaba en acto alguno violento, sino en que un día simplemente habría de disolverse. 


Y quedó todo esto muy claro el día en que, más avanzaba el invierno, se perpetró un atentado de lesa majestad contra ... un busto del rey, colocado en el Paraninfo del viejo edificio universitario. Dos o tres estudiantes le cortaron la cabeza; vigilaban la operación cuatro muchachas muy representativas ... simples y buenas camaradas con los muchachos.  Y cuando fueron detenidos, ingenuamente arguyeron a la policía: «Pero, ¿por qué? ¿Qué hemos hecho? ¡Si la cabeza no tenía nada dentro, se la aseguramos, nada!» La habían arrojado al Manzanares, donde flotó ...


Y el viejo caserón de la Cárcel de Mujeres albergó a las cuatro muchachas por varios días. Y nunca fuera una cártel tan visitada de flores, regalos, visitas, como lo fue en aquella coyuntura un tanto histórica, pues aquella breve estancia en la cárcel de las muchachas fue como la llamada ... Pronto la de hombres se llenó ... La prisión de las muchachas fue la primera, la que marcó el camino. 


Y una hermosa felicitación fue dirigida a S.M. ...: 

«Señor -comenzaba diciendo-, hoy es un día feliz para todos: Vos cumplís felices años y nosotros nos los prometemos».


Y así era.»

María Zambrano, Delirio y Destino



 MOLTS D'ANYS!



dimarts, 19 de desembre de 2017

Ja tenim la A, B, C ... del Govern 2019: Armengol, Busquets, Concha de la.

Las mujeres estamos presentes en las relaciones sociales pero no en los códigos culturales que representan esas relaciones. Estamos en la realidad pero no estamos en las mediaciones que intentan interpretar esa realidad. 
A partir de: Milagros Rivera, El cuerpo indispensable

La A, B, C ... de la propera legislatura ha esdevingut clar, malgrat els fets inesperats. 
Ja tenim la A, B, C, bàsic i clar, de manual, que ens podria deixar gaudir d'un altre bon període d'espectacle d'un rabiós PP sense càrrecs. 
Així, la A, B, C de la política balear ens pot evitar patir la comandera del regional-nacionalisme, patriarcal, neoliberal del PP; de l'espanyol-nacionalisme, misogin i ultraliberal de Ciudadanos; i del patriarcat illenc, amb el seu exhibicionisme viril, del PI. 

La A, B, C de la política balear augmentarà el nivell literari, lector i intel·lectual de la classe política, fins ara poc lletraferida. 
Però, no seran, cap d'elles, "influencers" de moda, com la líder-quota femenina del PP, dona Prohens que, amb el seu segell de desmesura en glamur regional, va eclipsar a la Reina Letizia; com na Xima, un personatge literari "rural-glamurós", va eclipsar l'emperadriu de França. 
Però dona Prohens no és la primera dona del PP que es presenta davant la reina inapropiadament vestida, culpa d'un desmesurat glamur provincià. 
Deu ser cosa de dones guapes i del PP, perquè ja Dolores de Cospedal va anar el 12 d'octubre de l'any anterior, desmesuradament i inapropiadament glamurosa, fet que ressalta sempre el provincianisme, a veure la Reina. 
Però ella, que és molt reina, es va permetre passar de les contarelles de la ministra com a cap de tots els exèrcits, amb un gest tant aristocràtic, com és el de treure un mirallet de la bossa i, mentre la Ministra es feia la patriota, retocar-se el maquillatge.  

dilluns, 11 de desembre de 2017

Per a celebrar la Constitució, els unitaristes celebren, que s'han apoderat de la Constitució, amb crits "anticonstitucionals":

  
Puigdemont ja va ser condemnat.
A la nostra civilització hi ha hores terribles; aquestes són els moments en què la llei penal pronuncia una codemna. Un moment funerari on la societat s'allunya i executa l'irreparable abandonament d'un ésser pensant! 
«fut déclaré coupable. Les termes du code étaient formels. Il y a dans notre civilisation des heures redoutables; ce sont les moments où la pénalité prononce un naufrage. Quelle minute funèbre que celle où la société s’éloigne et consomme l’irréparable abandon
d’un être pensant! 
Los miserables, de Victor Hugo. 

El fenomen "Puigdemont" és el que omple d'enveja i odi els líders unitaristes o messiànics que no aconsegueixen de cap manera fer ombra al carisma no volgut, no cercat, del President Puigdemont.   
«Las razas petrificadas en el dogma, o desmoralizadas por el lucro, son impropias para dirigir la civilización. La genuflexión ante el ídolo o ante el escudo, atrofia el músculo que anda y la voluntad que va. La absorción hierática o comercial minora el radio de un pueblo, baja su horizonte al bajar su nivel, y le retira el conocimiento, a la vez humano y divino, del fin universal ...»
Los miserables, de Victor Hugo. 


Un home que no crec que mai hagués pensat en haver de viure un destí com el que viu, ni que mai hagués pensat que el seu carisma innat (perquè el carisma és innat, no hi coaching ni oratòria que valgui), el convertiria en el president de la darrera legislatura de la comunitat autònoma de Catalunya i en el primer president de la primera legislatura de la República catalana. 

«tenía espontaneidad, una franqueza que desarma a la gente ... nunca me abandonó aquel sentimiento de seguridad, la convicción de que los dioses me habían regalado un anillo de la suerte, secreto e invisible; de que no me podía pasar nada malo, de que estaba rodeado por sentimientos de amor y de confianza. Esto es lo máximo que un ser humano puede obtener en la vida. Es la mayor gracia. Pero quien se confía, quien se vuelve arrogante o altivo, quien no puede soportar con humildad los agasajos del destino, quien no percibe que ese estado de gracia solamente dura mientras no se malgaste el regalo de los dioses, ése sucumbirá».
El último encuentro, Sándor Márai. 
 
Sense l'ego patriarcal que es pressuposa en els líders, ni l'exhibicionisme viril, se'n va a l'opera a Brussel·les, convidat per la icona europea dels drets humans i el món el veu, empatitza amb ell, un pare de dues filles, desterrat de la seva terra natal, un marit estimat, lluny de poder atendre les seves responsabilitats domèstiques. Però tenia un destí que no es tria, que et toca, que és entrar en la Història. 
Sense classes d'oratòria, sense retòrica, sense metàfores, sense mantres, sense eslògans; amb paraules planeres i amb robes senzilles ho diu tot: 
Va ser un referèndum i farem un país millor!

Sense saber ell, fa dos anys, que tendria aquest destí; el poder constituït per tecnòcrates i aristòcrates, i l'obsesió fixada en ell, dels Javerts, pel seu carisma inigualable (carisma que desborda la realitat registrada de'n Rajoy i les seves franquícies), l'han convertit en, simplement, un heroi, en un Joan Valjean. 

I ho veurem tot en aquest destí de Valjean.

No abandonarà els Jordis a la presó, com en Valjean no va abandonar l'innocent Champmathieu;
«Salió; la puerta se cerró como se había abierto; porque los que hacen alguna cosa grande están siempre seguros de encontrar alguien que los sirva entre la multitud».
Il sortit, et la porte se referma comme elle avait été ouverte, car ceux qui font de certaines choses souveraines sont toujours sûrs d’être servis par quelqu’un dans la foule. 
Los miserables, de Victor Hugo. 
i assumirà les culpes col·lectives: 
«Acúsase a los revolucionarios de sembrar el miedo. Toda barricada parece un atentado. Se acriminan sus teorías, se recela de su objeto, se teme su segunda intención, se denuncia su conciencia. Se les echa en rostro que elevan, construyen y acumulan contra el hecho social reinante un montón de miserias, dolores iniquidades, agravios, desesperación, y que arrancan de las hondonadas pedruscos de tinieblas para formar parapetos y combaritr desde ellos. Grítaseles: «!Desempedráis el infierno!». Pudieran contestar: «Por esto nuestra barricada está hecha de buenas intenciones». 
Los miserables, de Victor Hugo. 

Fins hi tot perdonarà als qui tant mal li han fet, privant-lo del seu espai de vida, un dret humà inalienable, el dret a ocupar el nostre propi espai al món, que ens pertany per néixer humanament, de dona. Ell, a la seva Catalunya natal, al lloc on ha "aixecat" la seva llar.
«-No creo salir de aquí. No obstante, si por casualidad saliese, vivo, con el nombre de Puigdemont, en la calle de ... número ... de Girona.»
Los miserables, de Victor Hugo.

dimarts, 5 de desembre de 2017

«MeToo», una expressió més de llibertat, que mostra la fi del patriarcat.

«Con los ojos fruncidos por la incredulidad, en la lejanía de la calle, desde dentro del vapor, vio a dos hombres. Dos muchachos viviendo. Miró en torno como si pudiese haberse equivocado de calle o de ciudad. Sólo había equivocado los minutos: había salido de casa antes de que la estrella y dos hombres hubiesen tenido tiempo de desaparecer. Su corazón se asustó. ... 
Con las piernas heroicas, continuó la marcha. Cada vez que se aproximaba, ellos también se aproximaban ... Los zapatos de los dos muchachos mezclaban su ruido con el de sus propios zapatos, era horrible escuchar. ...
Con brusca rigidez los miró. ....
No debería haberlos visto. Porque viéndolos, por un instante ella arriesgaba tornarse individual, y ellos también. Era de lo que parecía haber sido avisada: mientras ejecutase un mundo clásico, mientras fuera impersonal, sería hija de los dioses, y asistida por lo que tiene que ser hecho. Pero, habiendo visto lo que los ojos, al ver, disminuyen, se había arriesgado a ser ella misma, lo que la tradición no amparaba. Por un instante vaciló, perdiendo el rumbo. Pero era demasiado tarde para retroceder. Sólo no sería muy tarde si corriera. ... Aún cuando se huye, corren detrás de uno, son cosas que se saben. 
... intentaba, por instinto de una vida interior, no transmitirles susto. Adivinaba lo que el miedo desencadena. ... Haced que ellos no digan nada, haced que ellos sólo piensen, que pensar yo los dejo. ... Pero lo que siguió no tuvo explicación. 
Lo que siguió fueron cuatro manos difíciles, fueron cuatro manos que no sabían lo que querían, cuatro manos que la tocaron tan inesperadamente que ella hizo la cosa más acertada que podría haber hecho en el mundo de los movimientos: quedó paralizada. ... 
Ella no volvió los ojos porque su cara quedó vuelta serenamente hacia la nada. Pero por la prisa con que la ofendieron supo que ellos tenían más miedo que ella. Tan asustados estaban que ya no se hallaban más allí. Corrían. «Tenían miedo de que ella gritara y las puertas de las casas se abrieran una por una», razonó, ellos no sabían que no se grita. 
... retrocedió lentamente hasta un muro, jorobada, bien lentamente, como si tuviese un brazo fracturado, hasta que se recostó toda en el muro, donde quedó apoyada. Y entonces se mantuvo parada. 
... 
Lentamente reunió los libros desparramados por el suelo. Más adelante estaba el cuaderno abierto. Cuando se inclinó para recogerlo, vio la letra menuda y destacada que hasta esa mañana era suya». 
"Preciosidad" de Clarice Lispector.



«... un rasgo de sentido propio y precioso del cuerpo femenino, un rasgo propio que es su ser un cuerpo con capacidad de ser dos: o sea un cuerpo abierto a lo otro, un cuerpo dispuesto a la receptividad, a la pasividad, un cuerpo disponible para la relación sin fin, para la relación por el gusto de dejarse dar y de estar en relación: un tipo de vínculo históricamente más femenino que masculino que es fundamento del intercambio y, por tanto, fundamento de la civilización. 
En el patriarcado, este rasgo de sentido propio del cuerpo de mujer fue convertido, por la violencia, en una causa de explotación y de subordinación. Hoy, en tiempos del final del patriarcado, podemos tomarnos la libertad de decir que el padecer, la pasividad, la apertura a lo otro, son hilos que sostienen el amor».
María-Milagros Rivera, El amor es el signo.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Article 19 Declaració Universal de Drets Humans: "Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres".

El peligro, según el juez, "exige constatar que ... paulatinamente se vaya confirmando que el cambio de voluntad es verdadero y real”. 


Estàs lluitant per la teva llibertad, OU RANINA!
Estem lluitant per les nostres necessitats, OU RANINA!

Venceremos, compañeros, OU RANINA!
Subalternos, campesinos, OU RANINA!
Necessitats i llibertats s'entrecreuen, OU RANINA! 
S'entrecreuen i es respecten, OU RANINA!

Irakli Kakabadze (Premi a la llibertat d'expressió)


dijous, 30 de novembre de 2017

La justícia "Gran Torino".



Per una part, els diuen que no estan sols, però si que estan sols i soles.  

Al final del camí groc que no hi haurà el Màgic d'Oz, no hi haurà qui pugui administrar-los clemència, ni amnistia, perquè ja no hi ha el patriarcat. Fora de l'ordre patriarcal no hi ha poders que tinguin el poder de tenir clemència, ni de donar amnistia. 
Certament, la política de partits es comporta patriarcalment, amb la teoria de la unitat (que no és unió), de la igualació i similitud (que no és igualtat), amb una homologació (que no és humana), amb un pensament de l'un construït damunt una identitat masculina pensada superior. 
Però el patriarcat no hi és, s'ha acabat, i si que hi ha la realitat d'un procediment judicial, la realitat de funcionaris, concrets i particulars, que han de complir les formalitats i el camí judicial ha de seguir el seu curs, amb una impossibilitat total de donar amnistia, i de tenir clemència, perquè el funcionaris judicials no tenen el poder de fer-ho, són també sotmesos a la llei que els inventa i delimita.
El comportament patriarcal de la política de partits del govern espanyol s'ha trobat així amb la realitat que vol ignorar, que el patriarcat s'ha acabat, que l'autoritarisme ja no val, i allà on no han pogut exercir patriarcalment el seu poder, com en el sistema judicial, han constatat la catàstrofe que el procediment funcionarà i seguirà el seu curs, escrit i legislat, sense possibilitat d’arbitrarietat, perquè aquesta recauria damunt persones concretes, sotmeses a la mateixa llei. 

Per altra part, hem vist, en els polítics catalans, l’element característic d'aquest final d’època històrica, d’aquest temps actual de final del patriarcat: la possibilitat de fer-se justícia. 
«Hacerse justicia: introducirse, con la propia persona, en un juego de concordancias y discordancias en las que somos jugadores, no jueces.» (Luisa Muraro)
La justícia «està escondida y vale solo para el conjunto; antes de llegar a sentirla "es necesario haber sentido hasta qué punto ella no existe"» (Simone Weil, citada per Luisa Muraro). 

El fer-se justícia, aprés en l’escola de la secreta política de les dones (diu Luisa Muraro) agafa força en el final del patriarcat:
«una invitación de usar creativamente la energia potencial de una realidad desequilibrada y a inspirarse en ella para actuar políticamente».

Però el fer-se justícia també podria retornar en formes venjatives i violentes i per renegar d'elles, per no permetre la violència, "fer-se justícia" agafa un altre significat, exposar-se en primera persona, com a Gran Torino. 


Davant el fer-se justícia que cercava el moviment independentista i republicà català, de cercar la seva justícia, i davant la convicció de renegar, per fer-se justícia, a tota de la violència activa, i també a la violència passiva (la que patirien altres, com a l’1-o, que és el que vaig entendre que volia dir Marta Rovira) només tenien el viure el significat de “fer-se justícia” en l'exposar-se en primera persona, com a Gran Torino: Tot sol, tota sola, tots sols, totes soles, en primera persona. 

Però en la vostra soledat, injusta, «en el desequilibrio de la realidad injusta» (usant paraules de Luisa Muraro), molts d’altres (jo crec que més enllà de Catalunya –i s’anirà veient) han trobat un impuls per actuar, per desplaçar la frontera de la realitat donada:
«en el desequilibrio de la realidad injusta el ser humano encuentra el impulso para actuar con el fin de mejorar su condición» (Luisa Muraro).

diumenge, 26 de novembre de 2017

Dir la paraula "presunto" basta per evitar vulnerar l'honor?

Vaig tenir oportunitat d'escoltar la magnífica xerrada del magistrat, i escriptor, Ignacio Martín Verona sobre el jutge d'instrucció en la novel·la negra actual, on va analitzar, jurídicament, la ficció literària descrita en les novel·les de Dolores Redondo sobre el jutge Marquina i de J.M. Guelbenzu sobre la jutgessa Mariana de Marco, per arribar a la conclusió que era molt difícil novel·lar i escriure novel·la negra, que tingués intriga, a partir de la feina real del jutge d'instrucció i del fiscal en el sistema espanyol; perquè el sotmetiment a una enorme formalitat procedimental feia que aquestes figures (jutge instructor i fiscal) tinguessin molt poc marc de creativitat, interessant per una novel·la. 
De fet, Martín Verona llegint fragments d'aquestes novel·les va explicar la impossibilitat de fer novel·la negra creïble, és a dir, va explicar com no seria viable, a la realitat, moltes actuacions, sobretot, de la jutgessa Mariana de Marco, descrites en les novel·les (trobar-se en testimonis, conversar amb les amigues contant coses sotmeses a secret de sumari ...), perquè serien cridats a l'ordre pel CGPJ. 
Va dir també Martín Verona que les actuacions dels jutges Marquina i de Marco estarien situades pel nord d'Espanya i que, per això, eren encara menys versemblants els fets delictius que descriuen, tractant-se d'entorns bucòlics i poc poblats per tanta producció de crims.

A Mallorca potser tot seria més versemblant o potser el cas Cursach superarà qualsevol novel·la negra.
Això em sembla a mi, escoltant aquesta entrevista (a partir del minut 13:12), que a mi em va recordar el "drama carcelario" de la Veneno (aquell relat, en un programa de televisió, sobre la seva vida a la presó, que evocava  escenes de cruels pel·lícules), perquè és una entrevista molt agosarada des del punt de vista de quan la llibertat d'expressió i el dret a la defensa rosen la vulneració al dret a la intimitat i el dret a l'honor de jutge i fiscal.



dimecres, 22 de novembre de 2017

Política de partits i masculinitats no patriarcals.

Els alumnes de les Illes, entre els que pitjor treballen en equip (veure)

La primera avaluació de PISA mesura la capacitat que tenen els estudiants de 15 anys per col·laborar en la resolució de problemes. 

 

El dimitido es Biel Barceló (veure)

No ha sabido reaccionar, no toma decisiones", describe al titular de Turismo un cargo de Més en el segundo escalafón. Un alto cargo debe hallarse en estado de alerta continua; nadie atribuye este vicio a Biel Barceló. Confiado es el calificativo que le define, y delegar es su modus operandi.

 

Confiar en l'equip i saber delegar la feina (per no ser un líder messiànic, característica del masculí universal i patriarcal), resulta que, òbviament, són pecats en la política de partits (o masculina); mentre que són qualitats valorades en el sistema educatiu. 

Qualitats, en les quals, malauradament, suspenen moltes escoles de les Illes.

Probablement, per això, només per això, per aquest fracàs col·lectiu, es pot caure en el ridícul d'imputar com a defecte, pel qual, fins i tot, el vicepresident hauria de dimitir (i ser cremat en una foguera), la qualitat de confiar en les capacitats d'altres i saber delegar-les poder.


dilluns, 20 de novembre de 2017

Final de la Comissió Assessora de Dret civil (1998-99; 2000-2017).

A partir del Projecte de Llei pel qual es modifica la Compilació de Dret civil de les Illes Balears, aprovat pel Consell de Govern de 17 de juny de 2016 (BOPIB n.º 53, p. 2537, Registre d’entrada 10512/2016) s'ha aprofitat l’ocasió, en la meva opinió, per desemmascarar la manca de democràcia que suposa, per a la democràcia representativa, l'ús d'òrgans "prelegislatius" que escapen al coneixement de la ciutadania i dels partits polítics al Parlament; amagant-los sota l'etiqueta d'experts (o savis, o veterans ...), com són moltes comissions assessores, en les quals, cada dia, en general, és més visible la nul·la representativitat de les diferències de la societat i la singularitat de cada persona (si és que això és susceptible de representació). 
Per tant, ha estat l’ocasió on, en la meva opinió, s’ha posat fi a la manera de legislar usant òrgans que escapen a la necessària transparència que requereix, avui en dia, tot allò relatiu a l’interès públic. 
Ara bé, en la meva opinió, s’hauria d’haver posat fi de manera definitiva.

Dic això perquè s’ha derogat (a la Llei 7/2017, de 3 d'agost, per la qual es modifica la Compilació de dret civil de les Illes Balears) la Comissió Assessora de Dret Civil de les Illes Balears però s’ha substituït pel Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears, malgrat que pensat amb trets que semblen, inicialment, «transparents»: 

1) Que el nomenament dels seus 10 membres es descentralitza, recaient ara en el Govern i en els quatre Consells Insulars (a diferència de la Comissió Assessora, el nomenament dels seus 12 membres estava en mans del simple Acord del Consell de Govern, a proposta del conseller de Presidència (1)); de manera que aquest Consell tindrà una composició paritària entre Illes, tornant-se més visible, com a òrgan, davant de diferents administracions; 
Des de l'origen d'aquest òrgan, que es va nomenar, inicialment, Comissió d’Experts -nomenats ad hoc, vinculada al Govern de Jaume Matas-, va tenir el rebuig per part de l’oposició pel cost econòmic i per la no certa validesa dels seus resultats (2).
2) que el nomenament de membres i el seu encàrrec s’esgota amb cada legislatura, fet que col·labora a que es pugui publicitar la «liquidació» de la necessitat efectiva de la tasca que hagi fet el dit Consell durant una legislatura (a diferència de la Comissió Assessora en la qual els membres eren nomenats per un període de quatre anys i, alguns d’ells, renovats successivament per períodes iguals sense possibilitat de saber el perquè uns membres eren renovats i d’altres cessats);

i 3) que la remuneració dels seus membres es vincula a feines concretes, la qual cosa té la intenció de controlar, segons la meva interpretació, que hi hagi una necessitat efectiva de reunir-se per tractar temes objecte d’encàrrec i d’acord amb la política legislativa que es segueixi.
De manera que, sempre segons el meu parer, s’elimina la temptació de reunir-se per tractar temes des del dogmatisme i l’ostracisme acadèmic que ha caracteritzat (amb formes diverses, com associacions de professors segons escoles jurídiques, comissions del Ministeri, comissions autonòmiques ... etc), històricament, la manera d’abordar el Dret civil.
Una manera que, avui en dia, al final del patriarcat, és clarament inútil pel dret femení; el dret de la dona com a titular del seu cos i dels seus fruits, les seves filles i fills.
Per dir-ho més clarament, potser en aquesta nova etapa hi haurà consciència que l’òrgan s’ha d’adaptar a la política legislativa que es vulgui seguir per part dels representats polítics, atenent a la conflictivitat social i humana que amaguen les regulacions homogeneïtzadores (i falocèntriques) del Dret civil, i no al inrevés.



(1) Decret 2/2012, de 27 de gener, pel qual es modifica el Decret 9/2009, de 13 de febrer.
(2) El Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en sessió de 9 d’octubre de 1998, creà la Comissió d'experts per l’estudi de la Compilació de Dret Civil de Balears (BOCAIB n.º 153 de 01-12-1998, p. 18512). Preguntes RGE núm. 4806/98 i núm. 4807/98, presentades per l'Hble. Sr. Diputat Antoni J. Diéguez i Seguí, del Grup Parlamentari Socialista. 

 

divendres, 17 de novembre de 2017

Lolita Bosch parla de la ràbia com a única característica que ha observat que tenen en comú les persones assetjades pel bullyng. No senten que deguin res al sistema, perquè el sistema fomenta aquestes conductes i ningú no es preocupa de la vulneració de la dignitat d'aquestes persones.


 
El bullyng en l'edat laboral, és a dir, no a l'edat adulta, sinó quan el món escolar es canvia pel món laboral, es torna mobbing

Ben igual que el bullyng que succeeix a partir de les estructures escolars, dels centres escolars, tots baix la idea del dret a anar a l'escola, que es converteix en el malson d'anar a l'escolar; el mobbing succeeix en les estructures laborals,  del dret a tenir feina i poder tenir família. Estructures, més públiques que privades, en la meva opinió (potser no en el % de realització de mobbyng, però si en la duració en el temps dels casos); perquè no hi ha possibilitat de canvi en les places públiques (o el canvi està sotmès a estrictes criteris reglats) i, per tant, el vitalici que suposa una plaça pública, amb la poca mobilitat i la necessitat d'aguantar perquè el sou és segur cada mes, fa que el mobbing, en el sector públic, es produeixi amb més perdurabilitat en el temps. També perquè és un mobbyng entre iguals i, per això, fa que sigui difícil de combatre i fomenti el silenci dels i les iguals, però que "medren" en el sistema i se’n foten de "per qui doblen les campanes", si no doblen per jo.

Quan fa unes setmanes vaig llegir el que, segons la premsa que jo llegia, havia dit un polític (sr. Jarabo) sobre el fet que la UIB estava plena d'endogàmia, la qual cosa fomentava la nostra mediocritat acadèmica (més o manco, recordo això), no vaig considerar-ho cap barbaritat, ni ofensa. 

Això no vol dir que qui ho diu tingui el dret a dir-ho, ni la legitimitat de fer acusacions perjudicials per un col·lectiu desarmat, abatut i precaritzat pel Ministeri, com el professorat universitari, i pensar-se impune de tot; sinó perquè la idea d'aquest polític pot ser aproximada a la realitat, però no ho són les paraules. 

No és tant cert, des la meva vivència, això de l'endogàmia, tractant-se d’un sistema de llibertat llibertària i individualisme, com és la universitat -com a mínim, no és certa la llegenda urbana de l’endogàmia-; perquè ningú posa la mà dins del foc per a ningú, ni sosté la promoció d'una altra persona (exceptuant que hi hagi una relació familiar o íntima) perquè si, a mort, per damunt de tot, a canvi de res.

El que es produeix és la situació contrària, l'exclusió d'un altre, del que menys convé, de l’insubornable, del que “no té agafada”, del que no cedeix al temor reverencial, a l'autoritarisme, a l'"empoderament" sense autoritat; del que no té "pedigrí" a perdre, ni "pedigrí" que el defensi; de l’ingenu, és a dir, del que esdevé lliure i es guanya la llibertat de pensament; per tant, allò que succeeix és l'altre cara de l’endogàmia; no l’afavoriment, sinó la cara que no es veu, i que ens acosta al mobbyng

dilluns, 13 de novembre de 2017

Per què no és també delicte d'odi el manifestar-se en contra de la identitat cultural "països catalans"? Per què no són també inconstitucionals aquests tipus de manifestacions d'odi i rebuig a un poble d'Espanya? Qui salvaguarda els drets humans col·lectius i la dignitat de les persones que s'identifiquen amb el poble "països catalans", com a poble portador de cultura, tradició, llengua dels territoris que foren de la Corona d'Aragó, on s'originà la llengua corrent, la llengua materna, catalana?

La Ley 10/2015, de 26 de mayo, para la salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial convida, per una part, a sospitar de la manca de competència estatal en aquesta matèria ja que dedica molt d'esforç a construir  un relat extens de la cultura espanyola; ara bé, per una altra part, per tal d'haver de justificar tant la necessitat d'intervenir, l'Estat, per a protegir el que considera cultura espanyola comuna, acaba acceptant que els pobles d'Espanya no coincideixen en Comunitats Autònomes.  Per tant, la Llei pot servir per superar un obstacle que trobava la identitat cultural de països catalans quan s'ha de protegir exercint competències de diferents comunitats autònomes, a vegades, políticament, enfrontades; ja que la Llei obri a identitats culturals supra-autonòmiques, com la cultura catalana, la cultura dels països catalans: 
«en el caso de los bienes inmateriales el arraigo y origen territorial o local no impide que algunos de ellos presenten de forma simultánea manifestaciones territoriales supraautonómicas»

Fer declaracions institucionals o parlamentàries en contra de l'existència de manifestacions territorials supra-autonómiques, com és el poble català o els països catalans, podria ser contrari a la Constitució? 

Observem la Llei 10/2015:
 «La Constitución Española de 1978 ofrecerá un marco conceptual ya claramente receptivo al patrimonio inmaterial ... Ya el propio Preámbulo, quintaesencia del contenido del texto, es palmariamente expresivo cuando encomienda a la Nación española «proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones». Igualmente expresivo lo es el artículo 3.3, cuando, desde una perspectiva no exclusivamente lingüística sino cultural más amplia, declara la pluralidad lingüística española como una riqueza que ha de ser protegida como un patrimonio cultural: «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural, que será objeto de especial respeto y protección».
«... aun aceptando que el Preámbulo de la Constitución Española no es una parte de este texto con la virtualidad de atribuir competencias, sí tiene el valor de ayudar a interpretar el sentido de aquellas normas que tienen esa naturaleza, como es el señalado apartado 2 del artículo 149. En efecto, el Preámbulo, en su párrafo cuarto deja claro que «todos los españoles», así como los «pueblos de España» son portadores de manifestaciones culturales inmateriales: «La Nación española proclama su voluntad de: (...) proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones». He aquí, pues, el todo social –el conjunto de los españoles– y las partes –los pueblos de España– concebidos como sujetos portadores simultáneamente de culturas y tradiciones, lenguas e instituciones

dissabte, 11 de novembre de 2017

La mare, primera mestra. Decideix la doctrina de la teva maternitat. No cedeixis autoritat materna, no cedeixis femení.




No varen aconseguir adoctrinar-nos.

No vàrem rebutjar Déu perquè no vàrem acatar que Déu era allò que ells deien.

No vàrem renegar de ser dones perquè ells diguéssim quines eren les fronteres de la nostra llibertat.

No vàrem girar la llengua perquè ells ens diguessin que la llengua de la seva mare era superior a la de la nostra.

No varen poder accedir a l'impossible de controlar la llibertat infinita del nostre pensament.

No varen poder evitar que els superéssim intel·lectualment.

Les nostres mares no els varen lliurar la titularitat dels nostres cossos, ni l'autoritat en la nostra maternitat, ni la custòdia dels cossos de les nostres filles i fills.

Les nostres mares no varen acceptar que cap de nosaltres pogués morir, per no cedir al control de l'home, en el replà de casa nostra, ni a la porta de l'escola de la nostra filla, ni als nostres carrers.

No vàrem votar la seva Constitució.


dijous, 9 de novembre de 2017

Elles. Del final dels Estats nació inseminats pels homes al segle XVIII, a la societat post patriarcal i la humanització del poble, una pluralitat de cossos nascuts de dona i donats a cada una i un, per la seva mare, que no són propietat de cap Estat.


En aquest temps històric de final del patriarcat, el treball de la societat femenina ha de ser per la igualtat entre dones; igualtat que està en veure en l'altra, en la teva la semblanta,
 

en la filla de l'altra mare, el mateix patiment que una té, per cóm fer front al temps per sempre perdut de parella i familiar, robat per l'autoritarisme d'un Estat; el mateix patiment per la por que no arribi l’auba dins el futur obscur, de 20 anys, d’un procediment judicial que una vegada iniciat perquè falla la política, la relació, el respecte a  l’espai de l’altre, agafa vida pròpia i surt de qualsevol control; i el mateix patiment per cóm donar respostes a les filles i fills i no educar en l'odi per mal, insanable, inflingit al seu pare, concret i individual, pel poder constituït i la teranyina que apedaça, perquè, encara que fràgil i foradada, no sempre permet veure, a través d'ella, el bosc; la revolució guanyada, l'escalo ascendit en l’univers simbòlic.  
 


«... me sent molt viu quan la tristesa em mata
...
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.»

Miquel Àngel Riera, D'El pis de la badia.