«quan hem perdut el poder del desig, l'energia del canvi, l'orientació i tot el que ens fa decidir i actuar amb aquest gaudi de l'ésser que és l'experiència de la llibertat, llavors només ens queda l'opció de triar, així o aixà.»
Luisa Muraro, L’anima del corpo. Contro l’utero in affitto (traducció personal)

dilluns, 11 de desembre de 2017

Per a celebrar la Constitució, els unitaristes celebren, que s'han apoderat de la Constitució, amb crits "anticonstitucionals":

  
Puigdemont ja va ser condemnat.
A la nostra civilització hi ha hores terribles; aquestes són els moments en què la llei penal pronuncia una codemna. Un moment funerari on la societat s'allunya i executa l'irreparable abandonament d'un ésser pensant! 
«fut déclaré coupable. Les termes du code étaient formels. Il y a dans notre civilisation des heures redoutables; ce sont les moments où la pénalité prononce un naufrage. Quelle minute funèbre que celle où la société s’éloigne et consomme l’irréparable abandon
d’un être pensant! 
Los miserables, de Victor Hugo. 

El fenomen "Puigdemont" és el que omple d'enveja i odi els líders unitaristes o messiànics que no aconsegueixen de cap manera fer ombra al carisma no volgut, no cercat, del President Puigdemont.   
«Las razas petrificadas en el dogma, o desmoralizadas por el lucro, son impropias para dirigir la civilización. La genuflexión ante el ídolo o ante el escudo, atrofia el músculo que anda y la voluntad que va. La absorción hierática o comercial minora el radio de un pueblo, baja su horizonte al bajar su nivel, y le retira el conocimiento, a la vez humano y divino, del fin universal ...»
Los miserables, de Victor Hugo. 


Un home que no crec que mai hagués pensat en haver de viure un destí com el que viu, ni que mai hagués pensat que el seu carisma innat (perquè el carisma és innat, no hi coaching ni oratòria que valgui), el convertiria en el president de la darrera legislatura de la comunitat autònoma de Catalunya i en el primer president de la primera legislatura de la República catalana. 

«tenía espontaneidad, una franqueza que desarma a la gente ... nunca me abandonó aquel sentimiento de seguridad, la convicción de que los dioses me habían regalado un anillo de la suerte, secreto e invisible; de que no me podía pasar nada malo, de que estaba rodeado por sentimientos de amor y de confianza. Esto es lo máximo que un ser humano puede obtener en la vida. Es la mayor gracia. Pero quien se confía, quien se vuelve arrogante o altivo, quien no puede soportar con humildad los agasajos del destino, quien no percibe que ese estado de gracia solamente dura mientras no se malgaste el regalo de los dioses, ése sucumbirá».
El último encuentro, Sándor Márai. 
 
Sense l'ego patriarcal que es pressuposa en els líders, ni l'exhibicionisme viril, se'n va a l'opera a Brussel·les, convidat per la icona europea dels drets humans i el món el veu, empatitza amb ell, un pare de dues filles, desterrat de la seva terra natal, un marit estimat, lluny de poder atendre les seves responsabilitats domèstiques. Però tenia un destí que no es tria, que et toca, que és entrar en la Història. 
Sense classes d'oratòria, sense retòrica, sense metàfores, sense mantres, sense eslògans; amb paraules planeres i amb robes senzilles ho diu tot: 
Va ser un referèndum i farem un país millor!

Sense saber ell, fa dos anys, que tendria aquest destí; el poder constituït per tecnòcrates i aristòcrates, i l'obsesió fixada en ell, dels Javerts, pel seu carisma inigualable (carisma que desborda la realitat registrada de'n Rajoy i les seves franquícies), l'han convertit en, simplement, un heroi, en un Joan Valjean. 

I ho veurem tot en aquest destí de Valjean.

No abandonarà els Jordis a la presó, com en Valjean no va abandonar l'innocent Champmathieu;
«Salió; la puerta se cerró como se había abierto; porque los que hacen alguna cosa grande están siempre seguros de encontrar alguien que los sirva entre la multitud».
Il sortit, et la porte se referma comme elle avait été ouverte, car ceux qui font de certaines choses souveraines sont toujours sûrs d’être servis par quelqu’un dans la foule. 
Los miserables, de Victor Hugo. 
i assumirà les culpes col·lectives: 
«Acúsase a los revolucionarios de sembrar el miedo. Toda barricada parece un atentado. Se acriminan sus teorías, se recela de su objeto, se teme su segunda intención, se denuncia su conciencia. Se les echa en rostro que elevan, construyen y acumulan contra el hecho social reinante un montón de miserias, dolores iniquidades, agravios, desesperación, y que arrancan de las hondonadas pedruscos de tinieblas para formar parapetos y combaritr desde ellos. Grítaseles: «!Desempedráis el infierno!». Pudieran contestar: «Por esto nuestra barricada está hecha de buenas intenciones». 
Los miserables, de Victor Hugo. 

Fins hi tot perdonarà als qui tant mal li han fet, privant-lo del seu espai de vida, un dret humà inalienable, el dret a ocupar el nostre propi espai al món, que ens pertany per néixer humanament, de dona. Ell, a la seva Catalunya natal, al lloc on ha "aixecat" la seva llar.
«-No creo salir de aquí. No obstante, si por casualidad saliese, vivo, con el nombre de Puigdemont, en la calle de ... número ... de Girona.»
Los miserables, de Victor Hugo.

dimarts, 5 de desembre de 2017

«MeToo», una expressió més de llibertat, que mostra la fi del patriarcat.

«Con los ojos fruncidos por la incredulidad, en la lejanía de la calle, desde dentro del vapor, vio a dos hombres. Dos muchachos viviendo. Miró en torno como si pudiese haberse equivocado de calle o de ciudad. Sólo había equivocado los minutos: había salido de casa antes de que la estrella y dos hombres hubiesen tenido tiempo de desaparecer. Su corazón se asustó. ... 
Con las piernas heroicas, continuó la marcha. Cada vez que se aproximaba, ellos también se aproximaban ... Los zapatos de los dos muchachos mezclaban su ruido con el de sus propios zapatos, era horrible escuchar. ...
Con brusca rigidez los miró. ....
No debería haberlos visto. Porque viéndolos, por un instante ella arriesgaba tornarse individual, y ellos también. Era de lo que parecía haber sido avisada: mientras ejecutase un mundo clásico, mientras fuera impersonal, sería hija de los dioses, y asistida por lo que tiene que ser hecho. Pero, habiendo visto lo que los ojos, al ver, disminuyen, se había arriesgado a ser ella misma, lo que la tradición no amparaba. Por un instante vaciló, perdiendo el rumbo. Pero era demasiado tarde para retroceder. Sólo no sería muy tarde si corriera. ... Aún cuando se huye, corren detrás de uno, son cosas que se saben. 
... intentaba, por instinto de una vida interior, no transmitirles susto. Adivinaba lo que el miedo desencadena. ... Haced que ellos no digan nada, haced que ellos sólo piensen, que pensar yo los dejo. ... Pero lo que siguió no tuvo explicación. 
Lo que siguió fueron cuatro manos difíciles, fueron cuatro manos que no sabían lo que querían, cuatro manos que la tocaron tan inesperadamente que ella hizo la cosa más acertada que podría haber hecho en el mundo de los movimientos: quedó paralizada. ... 
Ella no volvió los ojos porque su cara quedó vuelta serenamente hacia la nada. Pero por la prisa con que la ofendieron supo que ellos tenían más miedo que ella. Tan asustados estaban que ya no se hallaban más allí. Corrían. «Tenían miedo de que ella gritara y las puertas de las casas se abrieran una por una», razonó, ellos no sabían que no se grita. 
... retrocedió lentamente hasta un muro, jorobada, bien lentamente, como si tuviese un brazo fracturado, hasta que se recostó toda en el muro, donde quedó apoyada. Y entonces se mantuvo parada. 
... 
Lentamente reunió los libros desparramados por el suelo. Más adelante estaba el cuaderno abierto. Cuando se inclinó para recogerlo, vio la letra menuda y destacada que hasta esa mañana era suya». 
"Preciosidad" de Clarice Lispector.



«... un rasgo de sentido propio y precioso del cuerpo femenino, un rasgo propio que es su ser un cuerpo con capacidad de ser dos: o sea un cuerpo abierto a lo otro, un cuerpo dispuesto a la receptividad, a la pasividad, un cuerpo disponible para la relación sin fin, para la relación por el gusto de dejarse dar y de estar en relación: un tipo de vínculo históricamente más femenino que masculino que es fundamento del intercambio y, por tanto, fundamento de la civilización. 
En el patriarcado, este rasgo de sentido propio del cuerpo de mujer fue convertido, por la violencia, en una causa de explotación y de subordinación. Hoy, en tiempos del final del patriarcado, podemos tomarnos la libertad de decir que el padecer, la pasividad, la apertura a lo otro, son hilos que sostienen el amor».
María-Milagros Rivera, El amor es el signo.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Article 19 Declaració Universal de Drets Humans: "Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres".

El peligro, según el juez, "exige constatar que ... paulatinamente se vaya confirmando que el cambio de voluntad es verdadero y real”. 


Estàs lluitant per la teva llibertad, OU RANINA!
Estem lluitant per les nostres necessitats, OU RANINA!

Venceremos, compañeros, OU RANINA!
Subalternos, campesinos, OU RANINA!
Necessitats i llibertats s'entrecreuen, OU RANINA! 
S'entrecreuen i es respecten, OU RANINA!

Irakli Kakabadze (Premi a la llibertat d'expressió)


dijous, 30 de novembre de 2017

La justícia "Gran Torino".



Per una part, els diuen que no estan sols, però si que estan sols i soles.  

Al final del camí groc que no hi haurà el Màgic d'Oz, no hi haurà qui pugui administrar-los clemència, ni amnistia, perquè ja no hi ha el patriarcat. Fora de l'ordre patriarcal no hi ha poders que tinguin el poder de tenir clemència, ni de donar amnistia. 
Certament, la política de partits es comporta patriarcalment, amb la teoria de la unitat (que no és unió), de la igualació i similitud (que no és igualtat), amb una homologació (que no és humana), amb un pensament de l'un construït damunt una identitat masculina pensada superior. 
Però el patriarcat no hi és, s'ha acabat, i si que hi ha la realitat d'un procediment judicial, la realitat de funcionaris, concrets i particulars, que han de complir les formalitats i el camí judicial ha de seguir el seu curs, amb una impossibilitat total de donar amnistia, i de tenir clemència, perquè el funcionaris judicials no tenen el poder de fer-ho, són també sotmesos a la llei que els inventa i delimita.
El comportament patriarcal de la política de partits del govern espanyol s'ha trobat així amb la realitat que vol ignorar, que el patriarcat s'ha acabat, que l'autoritarisme ja no val, i allà on no han pogut exercir patriarcalment el seu poder, com en el sistema judicial, han constatat la catàstrofe que el procediment funcionarà i seguirà el seu curs, escrit i legislat, sense possibilitat d’arbitrarietat, perquè aquesta recauria damunt persones concretes, sotmeses a la mateixa llei. 

Per altra part, hem vist, en els polítics catalans, l’element característic d'aquest final d’època històrica, d’aquest temps actual de final del patriarcat: la possibilitat de fer-se justícia. 
«Hacerse justicia: introducirse, con la propia persona, en un juego de concordancias y discordancias en las que somos jugadores, no jueces.» (Luisa Muraro)
La justícia «està escondida y vale solo para el conjunto; antes de llegar a sentirla "es necesario haber sentido hasta qué punto ella no existe"» (Simone Weil, citada per Luisa Muraro). 

El fer-se justícia, aprés en l’escola de la secreta política de les dones (diu Luisa Muraro) agafa força en el final del patriarcat:
«una invitación de usar creativamente la energia potencial de una realidad desequilibrada y a inspirarse en ella para actuar políticamente».

Però el fer-se justícia també podria retornar en formes venjatives i violentes i per renegar d'elles, per no permetre la violència, "fer-se justícia" agafa un altre significat, exposar-se en primera persona, com a Gran Torino. 


Davant el fer-se justícia que cercava el moviment independentista i republicà català, de cercar la seva justícia, i davant la convicció de renegar, per fer-se justícia, a tota de la violència activa, i també a la violència passiva (la que patirien altres, com a l’1-o, que és el que vaig entendre que volia dir Marta Rovira) només tenien el viure el significat de “fer-se justícia” en l'exposar-se en primera persona, com a Gran Torino: Tot sol, tota sola, tots sols, totes soles, en primera persona. 

Però en la vostra soledat, injusta, «en el desequilibrio de la realidad injusta» (usant paraules de Luisa Muraro), molts d’altres (jo crec que més enllà de Catalunya –i s’anirà veient) han trobat un impuls per actuar, per desplaçar la frontera de la realitat donada:
«en el desequilibrio de la realidad injusta el ser humano encuentra el impulso para actuar con el fin de mejorar su condición» (Luisa Muraro).

diumenge, 26 de novembre de 2017

Dir la paraula "presunto" basta per evitar vulnerar l'honor?

Vaig tenir oportunitat d'escoltar la magnífica xerrada del magistrat, i escriptor, Ignacio Martín Verona sobre el jutge d'instrucció en la novel·la negra actual, on va analitzar, jurídicament, la ficció literària descrita en les novel·les de Dolores Redondo sobre el jutge Marquina i de J.M. Guelbenzu sobre la jutgessa Mariana de Marco, per arribar a la conclusió que era molt difícil novel·lar i escriure novel·la negra, que tingués intriga, a partir de la feina real del jutge d'instrucció i del fiscal en el sistema espanyol; perquè el sotmetiment a una enorme formalitat procedimental feia que aquestes figures (jutge instructor i fiscal) tinguessin molt poc marc de creativitat, interessant per una novel·la. 
De fet, Martín Verona llegint fragments d'aquestes novel·les va explicar la impossibilitat de fer novel·la negra creïble, és a dir, va explicar com no seria viable, a la realitat, moltes actuacions, sobretot, de la jutgessa Mariana de Marco, descrites en les novel·les (trobar-se en testimonis, conversar amb les amigues contant coses sotmeses a secret de sumari ...), perquè serien cridats a l'ordre pel CGPJ. 
Va dir també Martín Verona que les actuacions dels jutges Marquina i de Marco estarien situades pel nord d'Espanya i que, per això, eren encara menys versemblants els fets delictius que descriuen, tractant-se d'entorns bucòlics i poc poblats per tanta producció de crims.

A Mallorca potser tot seria més versemblant o potser el cas Cursach superarà qualsevol novel·la negra.
Això em sembla a mi, escoltant aquesta entrevista (a partir del minut 13:12), que a mi em va recordar el "drama carcelario" de la Veneno (aquell relat, en un programa de televisió, sobre la seva vida a la presó, que evocava  escenes de cruels pel·lícules), perquè és una entrevista molt agosarada des del punt de vista de quan la llibertat d'expressió i el dret a la defensa rosen la vulneració al dret a la intimitat i el dret a l'honor de jutge i fiscal.



dimecres, 22 de novembre de 2017

Política de partits i masculinitats no patriarcals.

Els alumnes de les Illes, entre els que pitjor treballen en equip (veure)

La primera avaluació de PISA mesura la capacitat que tenen els estudiants de 15 anys per col·laborar en la resolució de problemes. 

 

El dimitido es Biel Barceló (veure)

No ha sabido reaccionar, no toma decisiones", describe al titular de Turismo un cargo de Més en el segundo escalafón. Un alto cargo debe hallarse en estado de alerta continua; nadie atribuye este vicio a Biel Barceló. Confiado es el calificativo que le define, y delegar es su modus operandi.

 

Confiar en l'equip i saber delegar la feina (per no ser un líder messiànic, característica del masculí universal i patriarcal), resulta que, òbviament, són pecats en la política de partits (o masculina); mentre que són qualitats valorades en el sistema educatiu. 

Qualitats, en les quals, malauradament, suspenen moltes escoles de les Illes.

Probablement, per això, només per això, per aquest fracàs col·lectiu, es pot caure en el ridícul d'imputar com a defecte, pel qual, fins i tot, el vicepresident hauria de dimitir (i ser cremat en una foguera), la qualitat de confiar en les capacitats d'altres i saber delegar-les poder.


dilluns, 20 de novembre de 2017

Final de la Comissió Assessora de Dret civil (1998-99; 2000-2017).

A partir del Projecte de Llei pel qual es modifica la Compilació de Dret civil de les Illes Balears, aprovat pel Consell de Govern de 17 de juny de 2016 (BOPIB n.º 53, p. 2537, Registre d’entrada 10512/2016) s'ha aprofitat l’ocasió, en la meva opinió, per desemmascarar la manca de democràcia que suposa, per a la democràcia representativa, l'ús d'òrgans "prelegislatius" que escapen al coneixement de la ciutadania i dels partits polítics al Parlament; amagant-los sota l'etiqueta d'experts (o savis, o veterans ...), com són moltes comissions assessores, en les quals, cada dia, en general, és més visible la nul·la representativitat de les diferències de la societat i la singularitat de cada persona (si és que això és susceptible de representació). 
Per tant, ha estat l’ocasió on, en la meva opinió, s’ha posat fi a la manera de legislar usant òrgans que escapen a la necessària transparència que requereix, avui en dia, tot allò relatiu a l’interès públic. 
Ara bé, en la meva opinió, s’hauria d’haver posat fi de manera definitiva.

Dic això perquè s’ha derogat (a la Llei 7/2017, de 3 d'agost, per la qual es modifica la Compilació de dret civil de les Illes Balears) la Comissió Assessora de Dret Civil de les Illes Balears però s’ha substituït pel Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears, malgrat que pensat amb trets que semblen, inicialment, «transparents»: 

1) Que el nomenament dels seus 10 membres es descentralitza, recaient ara en el Govern i en els quatre Consells Insulars (a diferència de la Comissió Assessora, el nomenament dels seus 12 membres estava en mans del simple Acord del Consell de Govern, a proposta del conseller de Presidència (1)); de manera que aquest Consell tindrà una composició paritària entre Illes, tornant-se més visible, com a òrgan, davant de diferents administracions; 
Des de l'origen d'aquest òrgan, que es va nomenar, inicialment, Comissió d’Experts -nomenats ad hoc, vinculada al Govern de Jaume Matas-, va tenir el rebuig per part de l’oposició pel cost econòmic i per la no certa validesa dels seus resultats (2).
2) que el nomenament de membres i el seu encàrrec s’esgota amb cada legislatura, fet que col·labora a que es pugui publicitar la «liquidació» de la necessitat efectiva de la tasca que hagi fet el dit Consell durant una legislatura (a diferència de la Comissió Assessora en la qual els membres eren nomenats per un període de quatre anys i, alguns d’ells, renovats successivament per períodes iguals sense possibilitat de saber el perquè uns membres eren renovats i d’altres cessats);

i 3) que la remuneració dels seus membres es vincula a feines concretes, la qual cosa té la intenció de controlar, segons la meva interpretació, que hi hagi una necessitat efectiva de reunir-se per tractar temes objecte d’encàrrec i d’acord amb la política legislativa que es segueixi.
De manera que, sempre segons el meu parer, s’elimina la temptació de reunir-se per tractar temes des del dogmatisme i l’ostracisme acadèmic que ha caracteritzat (amb formes diverses, com associacions de professors segons escoles jurídiques, comissions del Ministeri, comissions autonòmiques ... etc), històricament, la manera d’abordar el Dret civil.
Una manera que, avui en dia, al final del patriarcat, és clarament inútil pel dret femení; el dret de la dona com a titular del seu cos i dels seus fruits, les seves filles i fills.
Per dir-ho més clarament, potser en aquesta nova etapa hi haurà consciència que l’òrgan s’ha d’adaptar a la política legislativa que es vulgui seguir per part dels representats polítics, atenent a la conflictivitat social i humana que amaguen les regulacions homogeneïtzadores (i falocèntriques) del Dret civil, i no al inrevés.



(1) Decret 2/2012, de 27 de gener, pel qual es modifica el Decret 9/2009, de 13 de febrer.
(2) El Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en sessió de 9 d’octubre de 1998, creà la Comissió d'experts per l’estudi de la Compilació de Dret Civil de Balears (BOCAIB n.º 153 de 01-12-1998, p. 18512). Preguntes RGE núm. 4806/98 i núm. 4807/98, presentades per l'Hble. Sr. Diputat Antoni J. Diéguez i Seguí, del Grup Parlamentari Socialista. 

 

divendres, 17 de novembre de 2017

Lolita Bosch parla de la ràbia com a única característica que ha observat que tenen en comú les persones assetjades pel bullyng. No senten que deguin res al sistema, perquè el sistema fomenta aquestes conductes i ningú no es preocupa de la vulneració de la dignitat d'aquestes persones.


 
El bullyng en l'edat laboral, és a dir, no a l'edat adulta, sinó quan el món escolar es canvia pel món laboral, es torna mobbing

Ben igual que el bullyng que succeeix a partir de les estructures escolars, dels centres escolars, tots baix la idea del dret a anar a l'escola, que es converteix en el malson d'anar a l'escolar; el mobbing succeeix en les estructures laborals,  del dret a tenir feina i poder tenir família. Estructures, més públiques que privades, en la meva opinió (potser no en el % de realització de mobbyng, però si en la duració en el temps dels casos); perquè no hi ha possibilitat de canvi en les places públiques (o el canvi està sotmès a estrictes criteris reglats) i, per tant, el vitalici que suposa una plaça pública, amb la poca mobilitat i la necessitat d'aguantar perquè el sou és segur cada mes, fa que el mobbing, en el sector públic, es produeixi amb més perdurabilitat en el temps. També perquè és un mobbyng entre iguals i, per això, fa que sigui difícil de combatre i fomenti el silenci dels i les iguals, però que "medren" en el sistema i se’n foten de "per qui doblen les campanes", si no doblen per jo.

Quan fa unes setmanes vaig llegir el que, segons la premsa que jo llegia, havia dit un polític (sr. Jarabo) sobre el fet que la UIB estava plena d'endogàmia, la qual cosa fomentava la nostra mediocritat acadèmica (més o manco, recordo això), no vaig considerar-ho cap barbaritat, ni ofensa. 

Això no vol dir que qui ho diu tingui el dret a dir-ho, ni la legitimitat de fer acusacions perjudicials per un col·lectiu desarmat, abatut i precaritzat pel Ministeri, com el professorat universitari, i pensar-se impune de tot; sinó perquè la idea d'aquest polític pot ser aproximada a la realitat, però no ho són les paraules. 

No és tant cert, des la meva vivència, això de l'endogàmia, tractant-se d’un sistema de llibertat llibertària i individualisme, com és la universitat -com a mínim, no és certa la llegenda urbana de l’endogàmia-; perquè ningú posa la mà dins del foc per a ningú, ni sosté la promoció d'una altra persona (exceptuant que hi hagi una relació familiar o íntima) perquè si, a mort, per damunt de tot, a canvi de res.

El que es produeix és la situació contrària, l'exclusió d'un altre, del que menys convé, de l’insubornable, del que “no té agafada”, del que no cedeix al temor reverencial, a l'autoritarisme, a l'"empoderament" sense autoritat; del que no té "pedigrí" a perdre, ni "pedigrí" que el defensi; de l’ingenu, és a dir, del que esdevé lliure i es guanya la llibertat de pensament; per tant, allò que succeeix és l'altre cara de l’endogàmia; no l’afavoriment, sinó la cara que no es veu, i que ens acosta al mobbyng

dilluns, 13 de novembre de 2017

Per què no és també delicte d'odi el manifestar-se en contra de la identitat cultural "països catalans"? Per què no són també inconstitucionals aquests tipus de manifestacions d'odi i rebuig a un poble d'Espanya? Qui salvaguarda els drets humans col·lectius i la dignitat de les persones que s'identifiquen amb el poble "països catalans", com a poble portador de cultura, tradició, llengua dels territoris que foren de la Corona d'Aragó, on s'originà la llengua corrent, la llengua materna, catalana?

La Ley 10/2015, de 26 de mayo, para la salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial convida, per una part, a sospitar de la manca de competència estatal en aquesta matèria ja que dedica molt d'esforç a construir  un relat extens de la cultura espanyola; ara bé, per una altra part, per tal d'haver de justificar tant la necessitat d'intervenir, l'Estat, per a protegir el que considera cultura espanyola comuna, acaba acceptant que els pobles d'Espanya no coincideixen en Comunitats Autònomes.  Per tant, la Llei pot servir per superar un obstacle que trobava la identitat cultural de països catalans quan s'ha de protegir exercint competències de diferents comunitats autònomes, a vegades, políticament, enfrontades; ja que la Llei obri a identitats culturals supra-autonòmiques, com la cultura catalana, la cultura dels països catalans: 
«en el caso de los bienes inmateriales el arraigo y origen territorial o local no impide que algunos de ellos presenten de forma simultánea manifestaciones territoriales supraautonómicas»

Fer declaracions institucionals o parlamentàries en contra de l'existència de manifestacions territorials supra-autonómiques, com és el poble català o els països catalans, podria ser contrari a la Constitució? 

Observem la Llei 10/2015:
 «La Constitución Española de 1978 ofrecerá un marco conceptual ya claramente receptivo al patrimonio inmaterial ... Ya el propio Preámbulo, quintaesencia del contenido del texto, es palmariamente expresivo cuando encomienda a la Nación española «proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones». Igualmente expresivo lo es el artículo 3.3, cuando, desde una perspectiva no exclusivamente lingüística sino cultural más amplia, declara la pluralidad lingüística española como una riqueza que ha de ser protegida como un patrimonio cultural: «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural, que será objeto de especial respeto y protección».
«... aun aceptando que el Preámbulo de la Constitución Española no es una parte de este texto con la virtualidad de atribuir competencias, sí tiene el valor de ayudar a interpretar el sentido de aquellas normas que tienen esa naturaleza, como es el señalado apartado 2 del artículo 149. En efecto, el Preámbulo, en su párrafo cuarto deja claro que «todos los españoles», así como los «pueblos de España» son portadores de manifestaciones culturales inmateriales: «La Nación española proclama su voluntad de: (...) proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones». He aquí, pues, el todo social –el conjunto de los españoles– y las partes –los pueblos de España– concebidos como sujetos portadores simultáneamente de culturas y tradiciones, lenguas e instituciones

dissabte, 11 de novembre de 2017

La mare, primera mestra. Decideix la doctrina de la teva maternitat. No cedeixis autoritat materna, no cedeixis femení.




No varen aconseguir adoctrinar-nos.

No vàrem rebutjar Déu perquè no vàrem acatar que Déu era allò que ells deien.

No vàrem renegar de ser dones perquè ells diguéssim quines eren les fronteres de la nostra llibertat.

No vàrem girar la llengua perquè ells ens diguessin que la llengua de la seva mare era superior a la de la nostra.

No varen poder accedir a l'impossible de controlar la llibertat infinita del nostre pensament.

No varen poder evitar que els superéssim intel·lectualment.

Les nostres mares no els varen lliurar la titularitat dels nostres cossos, ni l'autoritat en la nostra maternitat, ni la custòdia dels cossos de les nostres filles i fills.

Les nostres mares no varen acceptar que cap de nosaltres pogués morir, per no cedir al control de l'home, en el replà de casa nostra, ni a la porta de l'escola de la nostra filla, ni als nostres carrers.

No vàrem votar la seva Constitució.


dijous, 9 de novembre de 2017

Elles. Del final dels Estats nació inseminats pels homes al segle XVIII, a la societat post patriarcal i la humanització del poble, una pluralitat de cossos nascuts de dona i donats a cada una i un, per la seva mare, que no són propietat de cap Estat.


En aquest temps històric de final del patriarcat, el treball de la societat femenina ha de ser per la igualtat entre dones; igualtat que està en veure en l'altra, en la teva la semblanta,
 

en la filla de l'altra mare, el mateix patiment que una té, per cóm fer front al temps per sempre perdut de parella i familiar, robat per l'autoritarisme d'un Estat; el mateix patiment per la por que no arribi l’auba dins el futur obscur, de 20 anys, d’un procediment judicial que una vegada iniciat perquè falla la política, la relació, el respecte a  l’espai de l’altre, agafa vida pròpia i surt de qualsevol control; i el mateix patiment per cóm donar respostes a les filles i fills i no educar en l'odi per mal, insanable, inflingit al seu pare, concret i individual, pel poder constituït i la teranyina que apedaça, perquè, encara que fràgil i foradada, no sempre permet veure, a través d'ella, el bosc; la revolució guanyada, l'escalo ascendit en l’univers simbòlic.  
 


«... me sent molt viu quan la tristesa em mata
...
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.»

Miquel Àngel Riera, D'El pis de la badia.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Misogínia («perra chivata»), pedofília («osito»), homofòbia («maricona»), les bases del pensament de l’un.

Un dels agents pregunta quants membres del govern van a presó. L'altre li respon que a Junqueras el posaran de quatre grapes. A partir d'aquí, la conversa encara degenera més:

-"Escolta, els del govern quants són?"
-"Venien 6  consellers i després, a part, en Junqueras."
-"A l' osset ja veuràs com el posaran. Està arribant un osset a la presó."
-"Fins que el posin de quatre grapes. Pim, pim, pim." (amb gestos sexuals)
-"I quatre dies després amb llagrimots."
-"Li arreglen l'ull."
«le ha valido a Jordi ser considerado ahora ... toda una "maricona" y una "perra chivata", insultos que le dedican a todas horas los reos mientras le ponen a toda pastilla y para hacerle rabiar el 'Viva' España' de Manolo Escobar o si se tercia el 'Novio de la Muerte' de la Legión, con sus radiocedés de la marca Sony comprados en el economato».


Aquest dies, en relació amb el llistat d'homes i dones catalans INNOCENTS, tancats a la presó, perquè si el règim del 78 diu que no hi ha presos polítics; doncs, es tracta d'innocents tancats, per si de cas, a la presó; em deman, vistos (escoltats) els usos fori i els usos policials d'aquest dies, quants d'INNOCENTS, no polítics, deu haver-hi tancats, per si de cas, a les presons? Quants d'INNOCENTS, no polítics, deuen haver estat vexats i maltractats en els trasllats dels Cannonbal? Quants d'INNOCENTS, no polítics, són ossets a la presó i un mascle, un gran mascle, els fa "pim, pim, pim"? Perquè la normalitat i impunitat amb la qual s'ha permès confessar els usos fori és molt preocupant.

És molt preocupant, la ferida mortal que aquesta "performance" que España fa contra Catalunya, polititzant, no la Justícia -la justa, la divina-, sinó les finalitats de la justícia dels homes, deixarà en la feina diària de molt de funcionariat.

Vist com s'han vist i tractats, amb tanta normalitat (aquella normalitat que, per exemple, durant anys havia socialitzat la corrupció i la impunitat dels corruptes -recordem les maneres com Urdangarín es relacionava amb el dobler públic) els mals usos fori i els mals usos policials, em deman com podrà el funcionari de peu, el policia no xulo, el policia espanyol ("porque lo pone en el DNI") però no espaÑolista, el policia no viril, ser compensat, d'aquí a un temps, per la usurpació del prestigi, que durant anys havia imprès a la seva feina; prestigi aniquilat per justificar que en Rajoy i en Rivera no sàpiguen fer res més que amagar el seu ego amollant les masculinitats més monstruoses, com cans rabiosos, per l'odi amb el qual duen anys alimentant-se; l'odi que genera l'obligació de tolerar. El pensament de l'un tolera, tolera, tolera (la diferència, la dona, la sexualitat masculina homosexual, la llengua materna dels altres, ... etc.) fins que es cansa i FIN DE LA CITA. Qui tolera, no respecta.  

El 21 de desembre, pim, pim, pim. 
Què ve l'osset! 

«la bèstia i el sobirà encarnen les dues figures al·legòriques de la política que s’han situat històricament més enllà de la llei: la bèstia, que suposadament desconeix el dret, i el sobirà, el poder del qual es defineix precisament per la seva capacitat de suspendre el dret. 
Aquesta divisió ontoteològica produeix una sèrie d’oposicions binàries de gènere, classe, espècie, sexualitat, raça o discapacitat que estructuren relacions de dominació. D’una banda, la bèstia entesa com a animalitat, natura, feminitat, el sud, l’esclau, el lloc colonial, el subjecte no blanc, l’anormal. De l’altra, el sobirà que representa l’humà o fins i tot el que és sobrehumà, Déu, l’Estat, la masculinitat, el nord, el subjecte blanc i sexualment normal. 
Com es pot pensar la sobirania més enllà del poder? Com es pot produir sobirania qüestionant aquestes relacions de dominació?»

divendres, 27 d’octubre de 2017

Oh happy day!

«... los catalanes estaban mucho más trabados entre sí, más que por un sentimiento o propósito político, por ser así su sociedad, de mayor intimidad entre todas las clases. El grupo de intelectuales, poetas desde Maragall, pintores, profesores, músicos, eran más atendidos y escuchados por su burguesía que los del resto de España, y a su vez recogían y se les adivinaba en ligazón con el pueblo tan ancrestralmente campesino. Pues si Cataluña era la zona más industrializada de España, había conservado su riqueza y su sustancia campesina; de un campo cultivado desde antiguo, lleno de canciones y de poesía. La música en la vida de Cataluña denotaba esa unidad de su sociedad. Los «orfeones» habidos en cada pueblo, las coblas, y hasta la sardana, esa danza antigua que se baila en corro, danza en que se revive la unidad originaria de aquellos que, cogidos de la mano, miraban juntos al mismo cielo, delimitación primera de un pueblo en su tierra».
María Zambrano

dimecres, 25 d’octubre de 2017

155 sombras al rey

En aquests darrers temps de la fi del patriarcat, les dones vivim, dia a dia, en un malson fàl·lic, amb la política de partits i la seva llengua dels discursos; malson fàl·lic perquè certs polítics (inclou dones) es reencarnen en fantasmes patriarcals i s'apoderen de la seva ànima per perpetuar la història masculina, la història de l'home, encara que més d'uns que d'altres, presentada sempre com Història universal. 
Han recorregut a Kant i al seu mantra masculí presentat com universal (en l'exhibicionisme viril entre Iglesias y Rivera); a Sagasta i Cánovas (en el ¿"que parte de no no ha entendido"? entre Sánchez y Rájoy); a la tragèdia de Company (en l'auto orgasme necròfil de Casado); a Adolfo Suárez i a Tarradelles (embalsamats i matxembrats en la persona de Rivera) ... 
«Cuando el hombre quiere discutir o el chico con ganas de polemizar objetan: pero las mujeres no han hecho grandes descubrimientos ni firmado obras maestras, la persona sensata contesta que es que las mujeres no han tenido hasta ahora ni el tiempo ni la libertad necesarias. 
Esta respuesta, en mi opinión, es inaceptable porque dice algo obviamente verdadero, muy verdadero, pero lo dice reemplazando otras cosas menos obvias y más notables. Para empezar, dice demasiado poco sobre la deuda contraída por la civilización con las mujeres, e igual de poco sobre el hecho de que ellas han sido despojadas, en beneficio de los hombres, de sus riquezas simbólicas y materiales en un sistema de dominio llamado patriarcado» (Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer).

Per aquesta despullada patriarcal que hem patit les dones: 
«Es indudable que las mujeres sienten más que los hombres la necesidad de encontrar modelos femeninos de referencia, también dentro de la historia del pensamiento; mientras que los hombres pueden encontrar puntos de reflexión en vida de muchos pensadores transmitidos por la tradición, las mujeres no tienen muchas pensadoras con las que compararse» (Wanda Tommasi).

I també, per això mateix, entendre el món utilitzant com a mediació entre jo i el món, una altra dona, com en la infantessa, i en tants moments de la vida adulta, entre jo i el món hi ha la pròpia mare; ens connecta amb la genealogia femenina i amb la llibertat vertadera, la llibertat relacional, característica de l'ordre simbòlic de la mare. 

Entre jo i el món, ara, María Zambrano (Delirio y destino): 
«España, los españoles, han realizado dos clases de acciones históricas y en escala por cierto gigantesca: una, resistir, la otra, descubrir e incorporar. Resistencia ante Roma, hasta el suicidio. Conquista, reconquistas de los árabes. Hasta aquí, es decir, hasta el 2 de enero de 1492, la historia hecha por España era de las que no producen remordimiento.
Según la historia de España, era imposible la continuación de la monarquía. España no fiaba su continuidad en ella; no quería, ni podía reconocerse en su imagen. La dinastía borbónica significa la ruptura con el pasado viviente, la discontinuidad de su historia... Hasta qué punto sea causa, cuenta poco para la inexorabilidad de su desaparición».

divendres, 20 d’octubre de 2017

El diàleg mai pot quedar Constituït, és llibertat relacional pura.



En un diàleg vertader, en un diàleg que no és monòleg, que no és mera oratòria, ni dialèctica, ni neutralització del subjecte que parla, ni llengua patriarcal; és a dir, en un diàleg vertader, cada criatura parla en llengua materna, al·legoria de l'ordre simbòlic matern (vaig aprendre de Luisa Muraro). 
La llengua que custodia la mare, s'escolta i s'entén, des de l’úter de la mare, en una relació materna, insubstituïble; relació materna on la mare pensa la criatura i pensant-la la posa al món, on la mare accepta a la criatura i acceptant-la li dona un lloc al món, on la mare parla amb la criatura, explicant-li el seu món. Després, la mare concreta i particular és substituïble ("o chi per essa" -"qui per ella"- diu Luisa Muraro); substitució que, paradoxalment, la fixa per sempre, perquè, amb la substitució de la mare, ella, concreta i particular, retorna; la mare es substitueix per ser-nos retornada; per retornar-nos al fet que tota dona i tot home neix de la mare que t'accepta, et gesta i et pareix. 

*********************


La democràcia és una societat sense pare (Kelsen):
 «Insofar as the father is the archetype of authority, because the original experience of all authority, democracy is, according to its idea, a fatherless society. It is intended to be a community of equals. Its principle is coordination; its most primitive form is a mother-right organization, where men living together are brothers, the sons of the same mother.»

«Posición que sustenta la práctica de la diferencia que es contraria  a reducir el conjunto de las relaciones que constituyen la sociedad femenina a político y habla de la madre como fuente de derecho». (Lia Cigarini)