El final del patriarcado ha dejado sin ley a muchos hombres y, también, a algunas mujeres, a las mujeres que estaban a gusto deportadas en él y a las que creen que pueden medrar, y medran, en la confusión de la ausencia de ley.
El final del patriarcado ha abierto una batalla por lo simbólico completamente nueva. Es una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya. Todo esto lo decía antes, a su modo, el patriarcado. Ahora está abierta la posibilidad de que lo digamos las mujeres hablando como mujeres, eligiendo hablar como mujeres y no como hombres. Los hombres, por lo general, están en este momento más ocupados en lo que les pasa con el reparto del poder en las democracias (curiosamente bloqueadas a fuerza de igualdad en muchos Estados como el español, el de los Estados Unidos, Reino Unido, etc.) que en algo que les afecta mucho más a fondo y que es, precisamente, el final del patriarcado, inseparable, por lo demás, de la crisis de la democracia. Por eso es la ocasión de las mujeres, ocasión de hacer de tertium, de terciar en el debate cristalizado entre derechas e izquierdas para devolverle el contacto con la realidad viva. No sabemos por cuánto tiempo estará disponible la ocasión
.

María-Milagros Rivera,
Textos políticos. La violencia de tantos hombres contra las mujeres

Chiara Zamboni dijo que "nos hemos sustraído a la automoderación”. Es verdad, pero ello no excluye que seamos en cambio heteromoderadas: que sufrimos poderes e imposiciones de naturaleza diversa, con repercusiones internas de intimidación y a veces incluso de miedo. Es una cosa natural y como tal la consideramos, pero es necesario ser conscientes; de otro modo, eso que era heteromoderación, se convierte en automoderación.

Frente a condicionamientos o poderes que no tenemos la fuerza de vencer o la astucia de eludir, bajamos la cabeza, que es un modo de estar en la realidad sin olvidar el deseo propio. Angela Putino, reflexionando sobre la mujer guerrera, dijo: "estar en contra tiene que ver con la irreductibilidad", que no es lo mismo que lanzarse en contra.

Mantener la línea de lo irreductible, en otras palabras, hacer que la heteromoderación siga siendo tal, que no se convierta nunca en automoderación, no es siempre fácil.

Luisa Muraro, Diotima.


... por qué razón las mujeres perjudican al propio sexo o lo someten a dolorosas contradicciones cuando intervienen en las leyes o piden al Parlamento que resuelva algunos de los conflictos sociales en los que están implicadas. ... cuando entra directamente en juego la diferencia sexual y el conflicto entre los sexos, ... es necesario tener presente que la norma siempre es una figura secundaria, derivada, que sirve para medir lo que de hecho sucede en el cuerpo social. ... no habrá ley capaz de dar valor a la sexualidad femenina si éste no le está reconocido socialmente.

No creas tener derechos.

dimecres, 21 de juny de 2017

Cada genealogia femenina, de mare a filla, es continuada amb l'esperança que la seva filla ocupi el món amb plenitud, que cada generació guanyi espai a la llei del Pare que ens pren el cos i la maternitat.


El final del patriarcado ha facilitado a lo grande la expresión libre de la diferencia sexual, tanto la femenina como la masculina. En el PSOE, esto se nota desde hace tiempo; 
... Se nota también en las mujeres del PSOE que, fieles a su ser mujer, han conseguido incluir en el programa de su partido la abolición de la prostitución, fundamento, a su vez, del contrato sexual y del contrato social patriarcales, a cuya desintegración ellas (no todas las socialistas) han contribuido así decisivamente.  

Sé que otras mujeres y hombres del PSOE tienen conciencia de muchas cosas pero no del sentido libre de su diferencia sexual. En mi opinión, ahora es el momento de tomar conciencia de ello. Lo es porque, ideológicamente, el sitio tradicional del PSOE ha sido poco a poco ocupado por otros partidos, partidos anticuados (aunque sean nuevos) porque creen que las ideologías son más importantes que la vida y más importantes que la expresión libre de lo vivido, o sea, de la experiencia, en primer lugar de la experiencia de ser mujer u hombre. Y lo es, sobre todo, porque ha terminado el patriarcado y su lugar ha sido recuperado por las mujeres y los hombres sin más, ricas y ricos en experiencias más que en instancias de poder: ricas y ricos en una política que las feministas llamamos política sexual, una política en la que todo empieza viviendo y pensando mi ser mujer u hombre y las relaciones entre los sexos: una política que todas y todos hacemos continuamente, que está en el principio de todo y que, como decía, ha encontrado ya las palabras para decirse a lo grande.  

També es nota la fidelitat al ser dona, de les dones de l'equip de Pedro Sánchez, pel seu rebuig a que el cos de la dona entri a la llei per a ser sotmès al dret a poder ser usat com a thermomix, fent-la embarassar-se (com a frau a la llibertat, perquè com el ser usada per simulacres sexuals -prostituïda-, és la demanda patriarcal la que obliga a garantir, a la societat femenina, una oferta de cossos de dona), i parir un fill o filla de la qual ella no vol ser mare, sense bres simbòlic, sense fent-li espai al món; però que sempre serà fill o filla seu; un fill o filla amb una mare inabastable, un fill o filla de la Lluna. 

Perquè només es neix de dona, i mare és el nom de la vida, malgrat, en casos sempre dolorosos, i mai simples ni senzills, no pugui o no sàpiga fer de mare, la dona que dona la vida.

Esperem que estigui aprop el moment final de tot, on la llei ens retorni a les dones el que no ens han volgut tornar mai (perquè la llei amaga la vertadera autoria del cos, essent aquest fet el conflicte soterrat de la democràcia, com diu Milagros Rivera): El nostre cos, amb els nostres fruits, si en tenim, i que no pugui estar dins cap llei mai més:

1) Ni com incubadora del semen d'ell, la qual cosa requereix abolir la institució patriarcal de la pàtria potestat (o parentalitat que és l'insult, més lliberal-progre, per reduir la mare, font de vida, a parenta) i els drets ope legis del pare. Així s'obri el Dret al fet previ que és cada dona, concreta i particular, amb el seu pacte privat i íntim de maternitat amb un home, que esdevindrà pare -si sap ser-ho-, la qui dona el context de la paternitat a l'home (que tendrà drets ope matri -impensables si no és d'acord a la mare); de manera que, cada dona, concreta i particular, per autoritat materna, un prius a la llei patriarcal, dirà com vol el seu maternatge i com s'ha de custodiar la seva filla o fill. 

2) Ni com a germinadora, de manera que s'elimini tota regulació de l'avortament, quan va més enllà de l'òptica de la salud sexual femenina i l'accés a la sanitat; per tant, tota penalització de l'avortament decidit per la dona, perquè només ella concreta i particular pot decidir sobre el seu cos. La història real (amb "h") i la vida diària (basta observar) són prou mostra que la dona sosté la vida, aposta per la vida i la vida es donarà només quan ella ho decideixi i, per ara, les dones encara estam posant infants al món. 

dijous, 15 de juny de 2017

De nova política a política que no va. El principi del fi del "power couples". Una cosa molt vella: No és a això que les femenistes patriarcals li diuen, HETEROPATRIARCAT?



«... para qué sirve la independencia simbólica de las mujeres de los hombres. ... esta pregunta ... pone a prueba nuestra capacidad de leer en lo oscuro del presente. Se refiere al valor del cambio en curso y a su sentido; si no le encotramos un sentido y para mañana, tendremos que retroceder (Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer)».

El perquè la nova política no va i ja ha perdut l'oportunitat és pel fet de la manca de seguiment entre la societat femenina que ja no combrega, ni cobreix, ni dona crèdit a comportaments com l'autodeportació (insistesc, voluntària) de les dones joves de la política de partits al falocentrisme, tan exemplificat, aquests dies, en l'oratòria discursiva masculina i falocèntrica d'Irene Montero; com l'adulació de l'exhibicionisme viril, tant irrespirable a Podemos; com el desig de copular amb un home que s'ha autoproclamat per la tele com alter ego del violador i assassí de dones, Tyrion Lannister; i com l'adhesió al líder masclista que divideix, en entrevistes televisives, a les dones, amb base a etiquetes misògines, com la que les dones de "dretes" són, d'amagat, sexualment explosives (el vell estereotip de "hijas de Maria", basat en ridiculitzar el patiment humà femení que va suposar haver de viure amb vergonya el fet natural de la sexualitat, del desig, per la imposició de la llei patriarcal); i etiqueta, alhora, a les dones "d'esquerres" com a més fàcilment consumibles, un altre fet terrible al llarg de la història masculina (Maria també és el nom de la filla violada, humiliada, maltractada i òrfena, del batlle republicà a "Per qui toquen les campanes?"). 

Aquest personatge de Podemos (que m'insinua un fet que m'importa, que és que, des de les tarimes universitàries, es pot adoctrinar i fer moralisme -catòlic o pijo-progre, dels dos-) és un tipus invasiu, amb idees molt velles, un ignorant sobre la humanitat femenina. 

Si hem de combinar aquest panorama de retrocés femení de Podemos, amb la misogínia dels Ciudadanos (inclou dones), el vell patriarcat del PP i la incapacitat de la social democràcia d'entendre que la igualtat d'oportunitats és massa poca cosa per a una dona, ja que la nostra existència no va vinculada a tenir l'oportunitat de ser igual a un home, sinó que tenim un infinit de pensament propi, sexuat, en femení (la mujer tiene un horizonte de independencia simbólica -Diana Sartori) o dit d'altre manera que les dones hi som, però en un altre lloc (de manera distinta de lo previsto, prescrito y prometido, diu Luisa Muraro), on s'hauran de desplaçar si volen compartir res, s'entén el futur que vendrà. Com ha arribat ja a França, on la democràcia representativa s'ha quedat sense representar res, ja que el sistema no va quan amb el 15% del cens, es pot arribar a ser el primer emperador de França (no dels francesos).

«La gran construcción cultural de la primacía paterna y masculina, hoy ha dejado de valer, sometida a un "undoing", un "dis-fieri", un deshacerse discontinuo pero inexorable que empezó, tal vez, como descrédito femenino, se precipitó con los desastres del siglo pasado y se está cumpliento delante de nuestros ojos, no sin resistencias, coletazos y reacciones temibles, por una parte y, por la otra, aceleraciones insensatas, triunfalismos infundados e interrogantes sin respuesta (Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer)».

dimecres, 14 de juny de 2017

PODEMOS SHORE, el "reality" de la inutilitat i l'esgotament de la política de partits.


Amb el ja molt cansat "edredoning" parlamentari de la parella estrella del reality. 
 

Tot subvencionat amb dobler públic.  

dimecres, 7 de juny de 2017

Catalunya ja té la pregunta.

Tenen legitimitat les dones per imposar a d'altres dones la restauració de l'estat-nació o patriarcat, proclamat a França l'any 1789 (també 1978), ara, quan ja està en runes quasi per tot? 

 Tenir un fill mascle és l'única utilitat d'una dona en el patriarcat, que s'ha nodrit i es nodreix d'inventar una construcció social que oculta les genealogies femenines -i el dret de l'autoritat materna- com a mode genuí d'organització social i civilització.

Si ha contestat SÍ:

Poden una elit de dones restaurar el patriarcat continuant sostenint el pacte social entre homes que permet el dret dels homes a una quota de dones prostituïbles, una quota de dones maltractables, una quota de dones violables, una quota de dones alimentables a costa de tolerar l'ús del seu ventre com a thermomix, una quota de dones mares privades de viure la maternitat plena, coneixent la total vida de la filla o fill, perquè estan sotmeses a la llei de la custodia compartida marital o custodia paterna? 

dimarts, 6 de juny de 2017

Dia 13 de juny a les 9 hores s'oficiaran les primeres noces en ritus parlamentari de tota la història universal.


Irene de Podemos & Pablo de Podemos 


Dia 13 de juny, des de les 9 hores, i durant tot el temps que els calgui, els president i presidenta, en capella, Pablo & Irene, debatran els seus esponsals, en una avorrida cerimònia nupcial, de ritus parlamentari.
El cost de la festa, com de tota la pijaria inMadura de la parella, el viatge de noces, l'aixovar, i la seva bona vida, la pagaré jo amb els meus doblers, i tu amb els teus. 

El president/a obriran el ball amb una cançó nostàlgica de Julio Iglesias, triada pel nuvi, que recorda que va estar en les seves mans que Rajoy no fos President. 
 
De noche nos pasábamos las horas  
Hablando de mil cosas por hacer 
Y a veces en pequeñas discusiones  
Llegaba a amanecer 
... 
Parábamos al PSOE día a día
...
El mundo parecía a nuestros pies
 ....
Momentos que no vuelven otra vez 
....
Y luego cuando pierdes
Cuando al fin te has dado cuenta
El tiempo no te deja regresar 
...
Momentos que no vuelven nunca más 

dilluns, 5 de juny de 2017

La UIGuet "dona set voltes" al quart poder.

El resultat victoriós de la candidatura UIGuet a la Universitat està basada en el triomf entre el personal permanent doctor, conegut com PDI, i entre el personal de l'administració, PAS, en l'escàs seguiment de les eleccions entre les i els estudiants i, en general, en el nul coneixement i seguiment del fet electoral entre la societat balear (amb la qual, paradoxalment, s'ha de produir tanta transferència de coneixements -un mantra universitari, que es repeteix 108 vegades cada dia, com correspon als bons creients i feligresos-). 
Però la victòria d'UIGuet es deu realment a un cop de peu de dignitat de la comunitat universitària, com elit que no es deixa governar des del quart poder, des de l'actualitat periodística imposada i impostada. L'elit posa el rector, l'elit lleva el rector, l'elit diu quin rector vol, i no hi ha minerval que hi valgui, ni falses preocupacions socials pel prestigi o les derives futures de la Universitat.

Vaig sentir que un politòleg comentava que la victòria de Pedro Sánchez es devia al grau de dignitat dels militants del PSOE, com a representants del poble, perquè el secretari que ells varen triar no accepten que el poder ocult dels quatre patriarques els ho llevi. 
Ben igual a la UIGuet, el rector va guanyar al quart poder, al poder que vol governar-ho tot però que el poble no tria, que no es sotmet a eleccions; no va guanyar a l'oponent, el qual no va ser més que una demostració més de la dignitat de la comunitat universitària, ja que calia un oponent solvent, no tutelat; calia poder donar forma a la dissidència, calia evitar la insignificància de l'abstenció, i calia que algú s'atrevís a confontrar al rector sense tenir cap certesa en guanyar, però sense quedar tocat perquè feria un paper més que digne i ajudaria a dignificar unes eleccions evitant que semblassin un procés d'aclamació a UIGuet. 


En definitiva, el rector, el posa i el lleva la comunitat universitària, quan troba; i no es deixa dirigir per titulars de premsa, ni articles d'opinió, que derrotats ara per la UIGuet, sembla que no tenien ni solta ni volta

Ara, idò, assaltem de nou el bou d'Algaida i toregem-lo amb els colors polítics de la UIGuet. 


dilluns, 29 de maig de 2017

47.000 euros (51.000 $) la jaqueta (per un dia) de Melania Trump.


«Les dones belles ... són vagament conscients que part de la seva missió civilitzadora és exhibir la joia de la seva bellesa davant els homes, perquè ells la desitgin i s'escarrassin a aconseguir la riquesa necessària per comprar-la; és a dir, que deixant-se seduir per l'apetit present llauren la terra que fruitarà en el futur. En realitat, com podeu veure, hi ha lloc per a tohom; tots servim a una cosa o una altra». 
El retorn del soldat, de Rebecca West. 


47.000 euros anuals, fins i tot "bruts", per a una dona occidental, d'avui en dia, és equivalent a les 500 lliures de renda anual que, fa menys de 100 anys, el 1929, Virginia Woolf va concloure que són necessàries, juntament amb una cambra pròpia amb pany i clau, perquè una dona pugui tenir independència intel·lectual. 

«La llibertat intel·lectual depèn de les circumstàncies materials. I les dones sempre han estat pobres, no tan sols els darrers dos-cents anys, sinó des del començament dels temps.
... en demanar-vos que aconseguiu uns quants diners i una cambra pròpia, de fet us demano que visqueu en presència de la realitat, una vida vigoritzadora, diria jo, independentment que sigueu capaces de transmetre-la o no. ... esforçar-se a ser una mateixa. No somieu d'influir els altres, us diria jo, si us ho sabés dir abrivadament. Reflexioneu en les coses en elles mateixes.»
Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. 

dijous, 25 de maig de 2017

Dos turistes, menors d'edat, allotjats en un apartament turístic il·legal, en un edifici residencial, moren al caure pel buit de l'ascensor, des d'una alçada de 8 pisos.


NO. 
No va passar així, perquè l'accident mortal per una negligència a l'ascensor va passar a dos joves de Madrid, ella resident a la finca en qüestió i ell un amic que la visitava. 











Dos menores de 17 años han fallecido en Madrid al caer por el hueco de un ascensor, en el número 4 de la calle Hermanos Bécquer, ubicada en el distrito de Salamanca, han informado a Efe fuentes de Emergencias Madrid.
Según las fuentes consultadas, todo apunta a que el suelo del ascensor se ha desprendido y los jóvenes se han precipitado al vacío desde una altura equivalente a un noveno piso.
Se trata de un chico y una chica que han fallecido en el momento y los servicios sanitarios del Samur solo han podido confirmar su muerte, que se ha producido por politraumatismos.
  
Però, podrien ser turistes accidentals, aquests que consumeixen estades turístiques il·legals o al·legals, quan està prohibit però s'encoratja, com fa la Llei balear de Turisme actual,  a encobrir una estada turística usant, en frau, la LAU, que ni tan sols coneixia aquesta realitat quan fou promulgada.
Per això, té tant de valor i necessitat la regulació presentada pel Govern sobre les estades turístiques en habitatges d'ús ordinari residencial. I per això té tant de sentit i necessitat la decisió de la Comunitat de Propietaris, que haurà d'assumir les responsabilitats per la mort pel funcionament negligent de l'ascensor i haurà de contractar una assegurança que tingui en compte la freqüència d'ús dels elements comuns de la finca.  
Així mateix,  com que hi ha molta "xuleria" capitalista en aquest àmbit, el Govern s'haurà de plantejar modificar la Llei de Consum i introduir mesures eficients per fer front a les exhibicions de força de certs col·lectius empresarials, i partits de dretes, que han anat afirmant que seguiran llogant fraudulentament usant la LAU o promocionen un llibertinatge, my way, en lloguer turístic. 
Com a mesura eficient per a llevar-lis les ganes de "xuleria" a certs col·lectius del poder econòmic, el Parlament podria començar a dialogar sobre la possibilitat de donar el dret, al turista que s'ha allotjat, il·legalment, en un habitatge residencial  d'ús turístic, de recuperar el preu pagat, pel fet que s'ha vist enganat a participar en un negoci, el convingut entre el propietari llogador i la plataforma de comercialització, il·legal; perquè infringeix la normativa en una activitat controlada, lesionant interessos generals.
Si via protecció del turista-consumidor, aquest tengués dret a sol·licitar, via administrativa, la devolució del preu pagat, perquè el seu contracte ha esdevingut nul, per causa il·lícita, una vegada que el propietari o la plataforma comercial haguin estat sancionades per la regulació de les estades turístiques; començaria a ser menys lucratiu això de la "xuleria" de defraudar la societat i fomentar un negoci il·legal, enganant al destinatari, consumidor, que desconeix (perquè confia en el sector turístic balear) que l'activitat que contracta no compta amb els requisits per poder ser legal. 

dimarts, 23 de maig de 2017

Tothom importa, sr. rector? "Ser donades per suposades" és la vivència femenina que explica la dificultat per prendre la paraula en femení i sexuar la ciència. Agonitza la universitat infèrtil que et diu que, com a dona, no existeixes.

LA LLEI DEL PARE, a la UIB, diu: 

DISPOSICIONS ADDICIONALS
Primera. Denominacions
Totes les denominacions d’òrgans de govern, representació, càrrecs, funcions i membres de la comunitat universitària, com qualssevol que en aquest acord apareguin en gènere masculí, s’han d’entendre referides indistintament al gènere masculí o femení, segons el sexe del titular de qui es tracti.

I si només hi ha lloc per un dels dos sexes al món, per una de les dues formes humanes; per què no precindir del masculí que ve en segon lloc -perquè es neix dona o home, però es neix de dona-?

*******************

"Los signos del final del patriarcado son legibles dentro de nosotras y fuera de nosotras. Que el patriarcado finaliza en la sociedad, también en aquella parte de la sociedad que es la escuela, lo sabemos por nosotras mismas, que hemos dejado de dar crédito al orden simbólico del Padre, del Uno, ese crédito que, por necesidad o por complicidad, hasta ahora le habíamos dado. Pero lo sabemos también por el aumento del desorden externo, tanto en la vida pública como en la privada, en los Parlamentos, en los tribunales, en las escuelas, en la universidad, como también en las casas y en las familias, donde las cosas decididas sin y contra las mujeres «han comenzado a deteriorarse». Porque ... un mundo pensado y hecho por mitad, por un solo sexo, «se está cayendo a pedazos»."
D'Anna Maria Piussi, 
"MÁS ALLÁ DE LA IGUALDAD: APOYARSE EN EL DESEO, EN EL PARTIR DE Sí Y EN LA PRÁCTICA DE LAS RELACIONES EN LA EDUCACIÓN".

divendres, 19 de maig de 2017

L'aposta de les dones de la política de partits en favor de la masculinitat suau, poc patriarcal, enfront de la dona patriarca, del simple canvi de sexe en el lloc de comandament, és una mostra més de la "mort d'èxit" del feminisme d'Estat, (de la igualtat -uniformitat-, de les reivindicacions -conformar-se en ser home inferior, quan es pot ser dona-) i que ha arribat la política de la diferència sexual com a significant universal, conseqüència de la fi del patriarcat.

En el més proper escenari de la política de partits, s'ha aixecat el vel del Govern, quan hem vist que és una trinitat femenina, amb la seva autoritat, fruit del reconeixement mutu i la relació entre elles, qui ha impedit la caiguda (o l'han aixecat del terra) d'un home fàcil de sacrificar per a la política de partits, perquè representa una masculinitat més suau, menys patriarcal, menys falocèntrica, que la gran majoria d'homes dels partits polítics. 

 

«La izquierda especialmente, no se despega de su esquema de un sexo femenino oprimido y explotado, con un énfasis que revela una mezcla de incapacidad y de falta de ganas de registrar las tendencias de la realidad que cambia. De ahí la importancia del intercambio con los hombres, muchos o pocos, de momento parecen pocos, cuyo deseo de política y de amor no se sienta amenazado por la existencia de mujeres autónomas». De Lia Cigarini.

No oblidem que, en la lluita entre masculinitats, les masculinitats suaus, encara tendeixen a perdre, enfront a les patriarcals. Observem com la masculinitat suau d'Obama ha estat fortament combatuda pel patriarca i tot el que ell representa, Trump. 

El mateix fenomen s'observa en el cas de Pedro Sánchez. 
La seva masculinitat menys viril, més suau, més capaç de veure les diferències, va ser molt combatuda per l'estatus quo patriarcal del PSOE (per això, els diuen "barones", res més "mascle" -amb pedigrí de mascle- que aquesta denominació).  

«... la izquierda está llena de organizaciones. Está organizado el partido, están organizados los movimientos, ha sido organizada la propia condición humana (mujeres, jóvenes), por no hablar de los obreros, los campesinos, etc. Hoy, como todo el mundo sabe, esta práctica ha desembocado en una crisis de la izquierda. Las organizaciones están despegadas de la realidad; no ejercen atracción alguna en las personas más jóvenes ni, tal vez, en general. Parece, efectivamente, que haya un rechazo difuso de esta práctica social (aunque no se puede decir que se trate de un fenómeno irreversible)». De Lia Cigarini. 

S'observa així, com la masculinitat suau de Pedro Sánchez convenç més a les dones, que la proposta d'esgotar tota la feminització de la política en la representació única, en l'exaltació de la dona patriarca (Susana Díaz, Teresa May, Hillary Clinton, Angela Merkel), per callar tota dissidència femenina i feminista.

«Opaca y muda es, efectivamente, la percepción masculina del cambio femenino; prisionera ... en una ideología que lo clasifica como lucha ... para un cambio de guardia en los puestos de mando. De modo que no llega a ver los espacios de redislocación, libertad e intercambio que inaugura el cambio femenino para las mujeres y para los hombres». Ida Dominijanni.





  



Segurament la masculinitat suau de Pedro Sánchez és més visible que d'altres perquè la seva política personal, és a dir, les seves relacions personals, giren al voltant de dones; la seva esposa, les seves dues filles, la seva mare; presents sempre en el seu diàleg, espontàniament, com normal és en la seva vida quotidiana. Com a fill, no egoista, va animar a la seva mare a que estudiés ... o com quan el dia D, confessant-se amb J. Évole, va revelar que només podia tirar endavant el seu recorregut per Espanya (i arribar a guanyar aquest diumenge) si la seva dona el recolzava (la qual dubtava de si era assumible el cost; mi mujer me ha dicho ... si vamos a pasar cuatro años más así habrá que planteárselo ...).  

Enfront a això, les dones no donam crèdit a les dones patriarcals, a les que converteixen el feminisme en una promoció dels seus interessos personals, és a dir, a un simple canvi de sexe en el lloc de comandament; la qual cosa està molt bé per la que ho viu ... cobrarà més, el seu fill tendrà més oportunitats ... Millor per ella! Però res més.

«Las que lo quieren, que lo digan y lo hagan. En primera persona, por sí mismas, sin el revestimiento de decir y de hacer por esas otras que callan». Lia Cigarini.

La dona patriarcal no representa a les dones perquè ocupa un lloc de poder en el simbòlic patriarcal; per continuar la política masculina. 


«el hecho de ser "representadas" es una de las cosas contra las que hemos luchado para encontrar un mínimo de existencia y de expresión». Lia Cigarini.

«La mirada se acostumbra enseguida a ver una mujer en lugar de un hombre cuando ella asume las funciones previstas por un orden social pensado por hombres». Lia Cigarini.

Les dones que acompanyen a la patriarca reflecteixen ben igual l'èxit individual en el lloc de comandament, per mantenir l'ordre establert en l'escenari patriarcal, per excel·lència, els partits polítics i la representació política. 

«la que entra en el Congreso, la institución de la representación, y además entra con la idea de una posible representación femenina, cubre la voluntad de las que se mantienen fuera». Lia Cigarini.

Na Soraya Rodríguez és una dona molt colonitzada pel patriarcat ja que, fins i tot, el dia internacional de la dona, quan va ser entrevistada a la TVE al matí, digué que defensava els drets de la dona sempre que els drets dels homes també estassin garantits. Uau!

Les dones que reneguen de ser dones, les dones masclistes, sempre defensen els homes (com la mare que educa al fill sense solidaritat cap a les que són com ella, cap a les que són dones; com les que defensen la violència de l'home perquè ella l'ha provocat -en qualsevol sentit de la paraula-), com si els drets no fossin només dels homes. Quan diuen això (que defensen els drets de les dones sempre que els homes també tinguin els seus drets) es refereixen, sobretot, a reafirmar la potestat marital (o custòdia compartida) que és el poder del pare sobre la mare que l'ha fet pare i els drets del pare sobre els fruits del cos fèrtil de dona, en definitiva, sobre el cos de la dona-mare.


I la gran esperança jove, la "ni-ni" Verónica, "la única autoridad soy yo", la qual es defineix com feminista i, després de la famosa "performance" a Madrid, aquell mateix dia, a la reunió del PSOE andalús, varen felicitar-la per haver "pegat una potada de poder" a Madrid, i va dir-li, un patriarca del PSOE:

Molt bé, Vero! Així es fa!, !A mamarla!

Gran feminista aquesta, que no té paraules enfront d'una expressió masclista i falocèntrica. 

«yo soy una mujer, tengo un cuerpo de mujer, debo, por tanto encontrarle sentido a mi ser mujer». Lia Cigarini.

Quin poc futur el PSOE amb aquestes patriarques.

«... imposibilidad de hacer elocuente la diferencia femenina y recurrir a la vez a los instrumentos simbólicos de la política masculina como elecciones, partidos, parlamentos». Lia Cigarini. 

dijous, 4 de maig de 2017

Renovació del "contracte social" entre homes, d'exercici de sexualitat heterosexual o homosexual, per tal de prorrogar el "contracte sexual de distribució de les dones" entre ells.

«El hecho de que el mono sexismo social basado en la civilización Dios-padre-hijo, donde el hombre convierte su parcialidad masculina en un universal y no le interesa la diferencia femenina, el plus femenino, ni contratar nada con la mujer, muere de éxito cuando, una vez que la libertad femenina ha roto el vínculo jurídico patriarcal y la mujer ha salido del Código civil, se evidencia que el único matrimonio que realmente se regula es el homosexual masculino.
Esto también contribuye al final del Patriarcado, que ha supuesto la libertad femenina, pues supone el desorden del Derecho masculino que se basa ahora en una única forma humana y supone el hundimiento del orden simbólico conocido.  
Ello llega a máximos de nihilismo, cuando la lucha histórica entre las dos sexualidades masculinas, por dominar la ley, termina en “Tablas” con la propuesta de legalización del “vientre de alquiler”; de forma que, el cuerpo de la mujer, con el tratamiento legal de germinadora de la semilla masculina, en el Derecho de la sexualidad masculina heterosexual, es esquilmado con el moderno tratamiento legal de “thermomix”, en el Derecho de la sexualidad masculina homosexual.»   
Francesca Llodrà Grimalt, 
«El estado civil de "mujer" en el Derecho, al final del patriarcado: 
Una opción de medida pobre de civilización en la relación entre los sexos.
  ¿Hay una respuesta de libertad a lo grande?  
¿Amar sin Derecho?»

 

dimecres, 3 de maig de 2017

La presó del majordom Gómez.


Després de 2 anys com a cap de l'oposició, finalment, s'ha estrenat en la seva labor de portaveu, el sr. Stevens-Gómez, i ha donat una lliçó d'ètica domèstica a Biel Barceló.
  
El fidel majordom, finalment no tan fidel, està ara baix les ordres d'un nou "amo", un més ianqui, sense pedigrí, sense classe dins del PP, Lord Company & Co. 

«Of course, things are quite different today under my present employer. A "regional" gentleman».

«I gave my best to Lord Bauzá. I gave him the very best I had to give, and now -well-
I find I do not have a great deal more left to give».  

diumenge, 30 d’abril de 2017

El camí imparable d'en Bauzá cap a la gerra del no-ningú.

Des de que, fa tres anys, ungia o aniquilava dones i homes, segons el seu diví criteri,

he vist com no aconseguia ser el líder del major moviment social conegut a les Illes,

ni aconseguia alliberar la població balear de la "Nada" que planeja quan, segons ell, el PP no té majoria absoluta,
  
ni tampoc no aconseguia ser ministre d'alguna cosa que no fos "Nada",

ni aconseguia governar el PP balear, assaltant la Seu, quan els 20 del PP al Parlament, són els seus subordinats, amb el seu número 2, un tal Gómez (tan renegat com el majordom Stevens), com a cap de l'oposició, 


i, així, tampoc no aconseguirà governar el PP mallorquí, 

i no tendrà cap placa a cap plaça, ni carrer, de cap poble; ni durà el seu nom cap escola; ni crearan cap certamen de cap tipus amb el seu nom; ni les futures generacions no sabran qui era aquest gran home, ni cap estirp seva no poblarà la terra, per sempre inculta; i ni tant sols no aconseguirà ser el president de la comunitat de veïns de la seva luxosa finca, quan es plantegin aprovar o no la dedicació de la mateixa a les estades turístiques, mal-prohibides, i alegalment autoritzades, pel seu PP i el seu règim, que és el d'aquells i aquelles que actualment tenen les millors retribucions i càrrecs.

dijous, 27 d’abril de 2017

Del remei del "Minerval", al dolor del "mesteval".

Si el "Minerval" té explicació, però el sightseeing de la Reina i el Tour dels ratolins no és explicable, el "mesteval" és l'explicació del silenci desolador, feixuc, dolorós, en el que s'ha quedat la Universitat. 
La Universitat, que és més les i els professors (vivant professores, vivat membrum quodlibet, vivant membra quaelibet), que l'Academia (vivat Academia). 
Aquesta, l'Academia, com diu Milagros Rivera (i com s'ha vist), ja és només la part moribunda de la universitat actual.

Mesteval no dir res; Mesteval deixar-ho anar; Mesteval no remugar tant; Mesteval conformar-te; Mesteval fer veure que no saps res; Mesteval no tenir-me per enemic; Mesteval no enfrontar-te a mi; Mesteval no pensar-te ser tan llesta; Mesteval no anar tant per lliure; Mesteval, a la universitat, no tirar mai la primera pedra si no estàs lliure d'endogamia, no fos que enfonsem el prestige i les següents generacions patiran el chapapote.


El dolor és ignorant, 
Qualsevol cosa que no es compri i es vengui és ignorant i poca-solta. 
Normalment ningú no vol comprar dolor. I no el volen vendre. Però qui
sap. Potser també començaran a vendre'n. Potser és que la humanitat
necessita coses amb poca solta? 

El dolor és poca-solta
No està demostrat al cent per cent. Però alguns científics indiquen que
el dolor és poca-solta, basat en proves que demostren que el dolor fa
que les persones esdevinguin menys racionals. Però els científics que
no viuen en la racionalitat no hi estan d'acord. No puc dir la meva
opinió, perquè actualment tenir una opinió és molt irracional. No és
recomanable ser obstinat i tenir opinions.

«Mini òpera sobre la penicil·lina», d'Irakli Kakabadze

dimarts, 25 d’abril de 2017

Quan és sí és que sí, i quan és no és que no. Pedro Sánchez, l'"outsider" del PSOE serà el vencedor.

Tots els signes d'aquest present dels partits polítics condueixen a Pedro Sánchez, com la darrera oportunitat de la socialdemocràcia. 

1. Primer de tot, i sobretot, les dones no patriarcals que el recolzen (també la seva esposa i les seves filles) i donen substància humana i sensibilitat a la seva presidència: Adriana Lastra, Núria Parlón, Margarita Robles ... 
Potser (vull tenir aquesta darrera esperança), dones que caminen cap el femenisme  (una vegada que el feminisme ha mort d'èxit), la política de dones. 



ELLES són solvents, essencials, amb substància ... enfront a la patriarcal Susana Díaz, representant del "status quo" masculí del PSOE, una dona que tot el que ha fet ha estat "medrar" (prosperar sense mèrits genuïns ni originaris) dins l'ordre masculí, envoltada de patriarques ideològics i pensant-se de moral superior a la resta de dones, amb la greu errada de fer l'exhibició lliberal i "progre", estil C's, de no viure el permís de maternitat, com a conquesta social; quan en realitat el que demostrava era la subordinació al poder masculí, és a dir, que no tenia autoritat per fer que el poder l'esperàs, i no va saber fer el gest simbòlic que li tocava fer, com a dona-mare als quaranta, que sí hem vist en dones, genuïnament d'esquerres (no "llibe-progre" com Susana Díaz), com Carolina Bescansa i que segur que veurem en Ada Colau. 

2. Segon, l'enfonsament del "status quo" socialista a tot Europa, per manca de conviccions i per actuacions deshonestes, perquè NO era SI, pel socialisme tradicional. 
D'aquí que comença el temps d'oportunitats pels (i per les) "outsiders", no messiànics, ni falocèntrics, ni narcisistes, sinó els honestos, els des-empoderats, que són els vertaders "outsiders" (no el borsari Macron).

3. Molt rellevant és també el triomf d'altres masculinitats suaus, que comença a albirar-se, com hem vist en el cas de Barceló, de MES.
El "resistiment" de Barceló, davant el "gallet" de Jarabo-InMaduro, i davant els "machirulos" del PI, i del PP (inclou aquí "machirula"), és també un senyal que fa pensar en la possibilitat que, les encara tan residuals però reals, masculinitats suaus, a la política de partits, comencen a vèncer per la força de l'autoritat, sense poder, al messianisme misogin de C's i del PI, al neo-masclisme-falocèntric de la secta dels mascles-alfa (inclou dones) de PODEMOS, i a les restes patriarcals (inclou dones) del PP. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

Cada reedició masculina de la Setmana Santa permet, com a contrapunt, observar "El misterio olvidado de las genealogías femeninas" (Luce Irigaray).


«Para una mujer, la mujer que es su madre se mezcla con su propia identidad y con la posibilidad personal de ser madre. Una mujer no mata simbólicamente a su madre para ocupar su lugar, como hace el hombre con su padre, según Freud; se mataría a sí misma y minaría la vida. 
En el breve pasadizo entre una madre y una hija, el flujo continuo de la vida se convierte en un vínculo personal entre dos mujeres que conoce una gama de variaciones posibles entre los extremos de la fusión y el odio. Se traduce, pues, en biografía e historia, también con segmentos genealógicos largos, rastreables y memorables
a pesar de la sistemática cancelación simbólica de las descendencias femeninas operada por el sistema patrilienal.»

«La falta de imágenes dedicadas a las genalogías femeninas acompaña a una pérdida de identidad individual y colectiva para las mujeres. La pareja madre-hija es siempre borrada, también donde es honrada».
(Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer).

«Los hechos e ideas que suelen designarse bajo el nombre de feminismo son "genealogía" ... 
la salida al mundo de unas mujeres legitimadas por su referencia a su origen femenino ... no es otra cosa que ser inscritas en una generación de mujeres.
En nuestra cultura, como ha subrayado Luce Irigaray, falta la representación de la relación madre-hija, la madre siempre tiene el hijo en brazos.

Cuando se razona sobre la condición de la mujer habitualmente tenemos presente el estado de confusión entre su ser cuerpo y su ser palabra, que nace del hecho de ser trans-plantadas a la genealogía masculina». 
(Librería Mujeres de Milán, No creas tener derechos).


«Hoy, la prueba de realidad que las madres de la Liga de la leche materna proponen tanto a la sexualidad femenina como a la paternidad, está encerrada en el enigma de esos curiosos iconos trinitarios. No se suele decir que Europa, en especial la Europa mediterránea, se ha formado en los con ictos trinitarios, con ictos que son de relación y de sexuación de la genealogía humana, y que han acompañado siempre su historia ... Pues la díada madre / hija, si hace genealogía, se vuelve un tres, una trinidad. 
Las de la Liga de la leche son madres que, además de amar a sus hijas, intentan la incorporación plena del hijo a la relación amorosa, hijo que el feminismo dejó en suspenso por la razón obvia de que todavía estaba el patriarcado, y esto nos dio miedo. Son madres que intentan transformar y dar sentido al padre brindándole una oportunidad de amar o de aprender a amar en esa segunda escuela del amor que es la primera infancia de sus hijos e hijas. ¿Cómo? Contratando explícitamente con el hombre elegido la posibilidad de hacerle padre y reinventando con él la paternidad si la posibilidad se realiza: la paternidad en contexto y con su propia trascendencia. Tener ocasión de amar es una de las cosas más importantes que le pueden suceder a un ser humano en la vida.»
("Ella es demasiado libre", María-Milagros Rivera).