«... son las relaciones sociales entre hombres y mujeres, con la fuerza y la palabra normativa de los primeros con respecto a las segundas, lo que hace a las mujeres impotentes para la acción. En otras palabras, la relación hombre-mujer está ya inscrita en el derecho y está en él inscrita de manera que aplasta a las mujeres.»

Lia Cigarini, La política del deseo (traducció de Milagros Rivera).


«... la diferencia femenina está siempre fuera de la codificación cultural existente, siempre se escapará de las definiciones; de hecho, la idea del escape, el huir constante, es uno de sus lemas. Es decir, que busca siempre abrirnos, a quienes la leemos, a ir más allá, a dejarnos llevar, a explorar ...»

Caroline Wilson, "La diferencia femenina en la escritura".


«... la injusticia salarial no se corrige: la necesitamos como señal de que mientras que la maternidad no entre y esté entera y libre en el sentido del trabajo, el derecho del trabajo (sin excluir otros derechos) le resultará hostil o superfluo a una mujer.»

Pròleg de Milagros Rivera a: Un derecho del deseo, un derecho sexuado, de Laura Mora.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

En breu, comença la legislatura més terrorífica: La gran coalició soci (PSOE )- lliberal (PP) - misògina (C's) per a la destrucció de la diferència, convertida en bruixa malèfica.



De nou, el PP, de Rajoy l'immortal.

"Su capacidad para manipular energías le otorga un abanico de habilidades sencillamente impresionante.
Puede proyectar su espíritu fuera de su cuerpo convirtiéndose en un fantasma. 
También tiene poderes adivinatorios, de teletransporte, ilusionismo, viaje dimensional y manipulación mental. 
Finalmente, puede invocar criaturas de otros planos y proyectar energía mágica de diferentes tipos. 
El bueno de Rajoy es un arsenal místico capaz de dejar en ridículo a cualquier superhéroe o supervillano. 
Si no se inmiscuye más en asuntos mundanos es sencillamente porque su atención está centrada solo en amenazas sobrenaturales y se mantiene generalmente al margen de otras rencillas."

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Mariachi El Desbloqueo.


Rajoy: 
"No puedo aceptar la demolición de lo construido”.


Tot un espectacle de nihilisme, d'exhibició viril, de narcisisme i de falogocentrisme amb la banda sonora masculina per excel·lència cantada per Rajoy, una i una altra vegada, tota una vida, fins el final, només hi ha una manera, la meva manera:
"seguir hasta el final.. a mi manera". 

   
"... si somos mujeres, nuestro contacto con el pasado se hace a través de nuestras madres. Es inútil que acudamos a los grandes ... varones en busca de ayuda, por más que acudamos a ellos en busca de deleite. ... El peso, el paso, la zancada de la mente masculina son demasiado distintos de los de la suya para que pueda recoger nada sólido de sus enseñanzas. El mono queda demasiado lejos para ser de alguna ayuda. 
Quizá lo primero que descubrió la mujer al coger la pluma es que no existía ninguna frase común lista para su uso." 
Virginia Woolf, Una habitación pròpia.

divendres, 28 d’octubre de 2016

De les dones que denuncien, no falsament, sinó de manera fantasiosa: La fantasia de la violència de l'home, produïda pel fet de viure oprimides per una realitat prevaricadora cap als desitjos de les dones. Tenim dret a fantasiar que som lliures, no tenim el dret a ser lliures de la mesura masculina, de l'universalisme masculí, de la manera com la ment masculina ens representa en cada moment.

"Hemos identificado como violencia ... también la violencia interiorizada (fantasías de violación, de prostitución, de disponibilidad del propio cuerpo, [de maltrato,] etc.). Para las mujeres no es difícil simular, tan leve es la distancia entre la fantasía y la actuación de esta fantasía. La simuladora en sentido estricto revela algo que todas somos, incluso cuando intentamos controlarnos. 
...en razón de un sentimiento común de ser objeto de la violencia de una realidad dominada por el deseo de otros.

La mujer que imagina que la violan [o que la maltratan o vejan] o que, después de haber sido violada [o maltratada], se inventa el nombre de su violador, se burla de los medios de la justicia y de la buena voluntad de quienes quieren defender a las mujeres de la violencia, para manifestar su deseo de existencia simbólica, en conflicto con una realiad que no la reconoce. 

En la simuladora, la figura de la violencia aparece como resultado de una realidad prevaricadora y violenta hacia los deseos de las mujeres. ... la violación simbólica.

... la simuladora se vale, a su manera de la ley para hacerse visible, pues -y en esto no se diferencia de las aspirantes a legisladoras, ni de sus críticas, ni de las demás mujeres- necesita manifestar socialmente que existe, como cuerpo y mente de mujer. 
... el problema pasa a ser como liberar esa necesidad de hacerse visible de la sevidumbre de los medios y de la seducción del poder masculino.

La medida femenina es la medida auténtica para una mujer y nosotras hemos quedado eximidas (por la autoridad masculina) de la subordinación a esa medida. En vez de la libertad, se nos ha concedido el derecho a fantasear.
... la medida es fundamentalmente una sola, no facultativa: la propia pertenencia al género humano femenino".

Librería de Mujeres de Milán, No creas tener derechos. 

dimecres, 26 d’octubre de 2016

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Pot dir-se pare aquell home que impedeix el dret a la plenitud sexual femenina de la mare de la seva filla, dificultant-li l'alletament matern; aquell que impedeix el dret sagrat de governança de la pròpia maternitat a la mare que el va convidar a ser pare? NO. Pot tenir drets un home en contra de la mare que el va convidar a ser pare? NO.

El deseo de lactar cuando la convivencia con el padre no es posibleCongreso FEDALMA. 

Cap dret a un home en contra d'una mare, en contra de l'autoritat materna, en contra de la competència femenina damunt del propi cos i de la competència femenina a la governança de la pròpia maternitat. 
Posa'm fi a la potestat marital dels homes sobre els fruits del cos de la dona i indirectament sobre el cos i la llibertat d'ella. 

A què es deu la violència masculina legal i judicial contra la maternitat i la sexualitat femenina?  
A que volen conservar el poder masculí del dret quan ja han perdut el poder real sobre les dones i els seus fruits, perquè les dones ja no donam crèdit al patriarcat.

"Si se sale del difundido esquema de la igualdad-paridad entre los dos sexos y de la categoría unívoca e indiferenciada de "progenitores" y se indagan las distintas posiciones de madre y padre, si se acepta hacer trabajar simbólicamente la asimetría hombre/mujer, nos damos cuenta también de que hoy está cambiando el sentido del ser padre. 
Pietropolli Charmet (2000) individua la génesis actual del deseo masculino de paternidad en la relación sentimental y pasional con una mujer: "el nuevo padre nace en la secuela del sueño materno de la mujer que ama". 
La relación de amor con su compañera es el lugar en el que surge el deseo de tener y de cuidar un hijo, es la mujer que ama quien le cura del "narcisismo" masculino y le predispone a asumir el rol inevitablemente también masoquista de padre. Esta "fecundación femenina" de la mente del hombre marca también, según Charmet, toda la relación subsiguiente con el hijo o la hija, relación que tiende hoy a connotarse, también para el padre, de valores femenino-maternos, a orientarse según códigos de mayor intimidad, más afectivos y menos normativos, en un proceso cuyo resultado no podemos todavía prever para las biografías individuales y los efectos sociales. Se puede, sin embargo, intuir alguna cosa ya evidente: cuando el sueño de amor decae o termina en una pareja, los hombres-padres tienen problemas para orientarse en la nueva realidad, muestran disponer de menos instrumentos para definir autónomamente la relación con los hijos, y nutren un sentido de derrota y de pérdida que frecuentemente se traduce en depresión y/o deseo de venganza también violenta contra la compañera. 
Es como si se desmoronara irremediablemente no solo la base de la nueva identidad de padre, sino también la nueva base posible de redefinición de sí como hombres. De ahí que la fragilidad de los (nuevos) padres (M. Deriu, 2004) revele algo esencial también de la actual fragilidad masculina, de una identidad fragmentada por los grandes cambios del último siglo y de los últimos años, que no logra encontrar un orden autónomo, aunque no separado, de autodefinición y de sentido. 
En este proceso, marcado por el decaer de las genealogías masculinas en muchos ámbitos de la vida individual y colectiva y por la desorientación general de los hombres (evidente, aunque hoy esté parcialmente tapada por la recuperación de modelos virilistas o el redescubrimiento de valores fuertes y fundamentalistas) veo, por una parte, los motivos del miedo femenino a implicarse en un proyecto importante como el de compartir con un hombre la vida y la procreación, y, por otra, la necesidad y la urgencia de un itinerario psicológico y simbólico de individuación masculina (como hombres antes que como padres) en la relación con las mujeres concretas de su vida, y más en general con el mundo femenino. Es difícil pero no imposible para un hombre emprender un camino de autonomía de la otra de sí en sentido complejo, de salida de la dependencia de una mujer, de las mujeres, no reconocida pero practicada, y entrar en una verdadera relación de intercambio. Pero muchos hombres adultos, también jóvenes, siguen viviendo con miedo la autonomía femenina, cuyas razones y deseos no comprenden, y se sienten defraudados por algo que hace tiempo que perdieron: la legitimación para construir su identidad y su sentido de poder en la posesión y el control de la otra y de sus obras (niños, cuidado, escucha, apoyo, lengua de las emociones y de las relaciones). En realidad, esta individuación es una tarea evolutiva nueva e inédita para los hombres, que no han tenido hasta ahora, en el curso de la historia cultural y social que ellos han construido hablando en nombre de los dos sexos (V. Seidler, 1992), necesidad de individuarse en su diferencia masculina, desde siempre pensada, teorizada, practicada y normativizada como identidad humana sin más." 

D'Anna Maria Piussi, "La maternidad: entre el deseo y la realidad". 

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Full de ruta per la resiliència del Dret civil balear (3) & Re-acciona a la violència legal contra la dona (1). L’esperit del legislador: Desnaturalitzar el negoci de definició per marcar a la dona jove que es casa amb un home que ja té fills.


Quan parlem de masclisme no ens referim únicament a aquells individus del sexe masculí que reprodueixen actituds masclistes, sinó a tota la cultura masclista en què vivim i que ens perjudica a totes, tant homes com dones (malgrat les dones sempre ens enduguem la pitjor part). (font)

El poder legislatiu no pot permetre certes interferències ni deixar les seves competències autonòmiques en mans de forces entre mitges o poders fàctic, que imposin criteris moral o ideològics determinats, tradicionalment patriarcals, a la societat.
La mentalitat jurídica conservadora, catòlica i patriarcal intenta impregnar les normes jurídiques de càstig a qui no segueix l'essència del sistema, que, en realitat, és que el matrimoni és indissoluble i a la viudetat s'ha de guardar la memòria d'aquella unió sacramental. Aquesta mentalitat, impregnada profundament en les lleis, encara que es camufli, es basa en la monogàmia única i exclusiva, per la qual cosa, la monogàmia actual que és successiva i que només té la funció "de  satisfacció afectiva i sexual dels individus d’acord amb l’ideal d’amor romàntic, deslligant-se del seu caràcter vitalici" és castigada mitjançant normes obscures que només es veuen quan l’ordenament jurídic es veu con un bosc frondós, no com a soques seques que no deixen circular pel bosc. 

La monogàmia successiva: "Pràctica consistent a contraure diversos matrimonis o relacions de parella de manera successiva i més o menys continuada al llarg d’una vida, però amb una sola persona cada vegada. És la forma més estesa en els països desenvolupats, especialment a partir del moment en què les lleis del divorci facilitaren els tràmits de ruptura matrimonial. Les parelles de fet, que no comporten un contracte matrimonial, faciliten encara més la monogàmia successiva. (font)

Amb la tramitació per part del Govern del Projecte de llei per la qual es modifica la Compilació de dret civil de les Illes Balears (Aprovat pel Consell de Govern de 17 de juny de 2016), comença el moment de tractar els comptes pendents del Dret civil balear per caminar cap al seu ocàs o cap a la seva resiliència [al 19 Congrés de Dret civil català vaig tenir l'oportunitat d'enviar una comunicació, amb aquest títol:
"El Dret civil balear, exemple únic de mera conservació (i amb retrocés social) del dret civil especial (de 1961). És l’ocàs del Dret civil balear o tindrà resiliència?”.]

I.
El retrocés social d’aquesta reforma està en la pretensió de conducció de la voluntat de les persones amb base en un intolerable moralisme del legislador que vendria de manera obscura, sorpresa.
Vendria pel fet que, sense relacionar-ho a l'Exposició de Motius, i a manera similar a les "clàusules sorpresa" de les hipoteques (els efectes dels negocis "per relationem"), s'elimina de l'art. 48 (que no és de definició, sinó de llegítima) la remissió a l'art. 840 Cc (el qual sense remissió de la Compilació esdevindria inaplicable al Dret civil balear -mallorquí i menorquí), en lloc d’actualitzar, a dia d'avui, aquesta remissió i poder aplicar l'actual art. 840 Cc ("Cuando el cónyuge viudo concurra con hijos sólo del causante, podrá exigir que su derecho de usufructo le sea satisfecho, a elección de los hijos, asignándole un capital en dinero o un lote de bienes hereditarios").
És, per tant, aquesta modificació allò que evidencia el prejudici de legislador sobre el segon matrimoni, ja que l'eliminació d'aquesta aplicació per remissió de la facultat de l'art. 840 Cc servirà per pressionar al cònjuge, casat amb algú que ja té fills, a fer definició o renúncia, conformant-se.
El pensament ocult darrera l’eliminació d’aquesta remissió a l’art. 840 Cc és privar a la vídua (majorment, per llei de vida) de poder demanar als hereus, només fills del cònjuge mort, que, enlloc d’un usdefruit, li donin una pensió. Així, si eliminem aquesta norma, resulta que la nostra vídua –que pateixi l’aplicació del dret de Mallorca o de Menorca- només podrà tenir l’usdefruit (i no podrà exigir un canvi per pensió o béns). Sabent això, i amb aquesta pressió de no poder canviar l’usdefruit –que és incòmode per la relació amb els fills només del cònjuge difunt- per pensió o béns, agafarà sentit la renúncia, entre vius, a la llegítima: la violentació jurídica de la figura de la definició de legitimaris descendents.


En conclusió, el moralisme amagat, basat en estereotips sobre les persones que es casen tenint ja fills no comuns, cobrarà un sentit pràctic, una utilitat forçada.

II.
Si és una reforma amb utilitat, per què no es fa aquesta modificació també al finiment eivissenc, que és la institució germana de la definició? El finiment eivissenc podria servir perquè el cònjuge renuncies a qualsevol dret successori (perquè el cònjuge -per interpretacions històriques del sistema patriarcal- no és legitimari a Eivissa en les successions voluntàries -testamentàries o contractuals).
Eivissa no modifica el "finiquito" per permetre-lo al cònjuge (la renúncia a la futura llegítima) i en canvi a Mallorca és fa tanta propaganda a l'Exposició de Motius, amb l'estigma de "pasar a segundas nupcias", de la definició (institució germana al finiquito -finiment- eivissenc).
Però les modificacions obscures que fa Mallorca, no li afectaran? Però acabarà donant problemes interpretatius i solucions contraposades.

Article 77
Pel finiment de llegítima el descendent legitimari major d’edat pot renunciar a la llegítima o a tots els drets que li puguin correspondre a l’herència del descendent en contemplació d’una donació, atribució o compensació que l’ascendent o el seu hereu contractual li hagin fet en vida d’aquell. 
La quota legitimària renunciada acreixerà l’herència. 
En allò que no hagi estat convingut per les parts, serà d’aplicació la regulació de la definició mallorquina, en la mesura que sigui compatible amb la funció i el significat usuals a Eivissa i Formentera.

III.
I a Menorca, potser volen incorporar el negoci de definició tal com s’ha conegut fins ara, però volen clàusules sorpresa? I si no arribessin a modificar l’art. 65, la vídua (o viudo) que concorre amb fills només del difunt no podria aplicar els efectes de l’art. 840 Cc. 
I a què treu cap aquesta ofuscació legislativa?

Article 65
...
Els hereus podran també fer ús de la facultat establerta a l’article 839 del Codi civil, i el cònjuge viudo a la de l’article 840 del mateix cos legal.

A què respon aquesta obsessió per forçar al cònjuge a renunciar a la llegítima només pel dret de Mallorca -que afectarà també a Menorca per la supressió de la remissió a l'art. 840 Cc?
És això una ocurrència personalista per tal de justificar que la reforma anunciada i quasi caducada de l'art. 45 i de la crida a l'Estat en la successió intestada és un Projecte de llei de successions, tal com va anunciar en Bauzá de qui du causa l'actual Comissió Assessora?

dijous, 20 d’octubre de 2016

Les paraules poden quedar protegides com a patrimoni etnològic immaterial dins de la Compilació i aquesta també, com a forma, mantenint-se vives i no mortes com en un diccionari o un arxiu.

A l'obra Acorar, el seu autor i actor, parla de la paraula com a «ànima del poble»:

«Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros».

En aquesta línia, podem veure l'aposta del grup MES per Menorca i MES per Mallorca, en relació amb les seves propostes normatives perquè la tramitació d'un projecte de llei sobre la Compilació acabi tenint alguna utilitat i inauguri una línia de tractar el Dret civil balear, amb tres fets destacables:

1. Des d'un òrgan realment controlable, en el qual es pugui confiar per part del poder legislatiu, i d'extensió racional (un Consell assessor en Dret civil). Però, "ara mateix".

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
... Tenim a penes 
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. 
... tot està per fer i tot és possible.
(Miquel Martí i Pol)

2. També aposten pel reconeixement de la Compilació com a "corpus iuris" a partir del qual treballar (manifestació de la vida col·lectiva que es manté vigent -art. 2.1 Llei CPT 1/2002), de la seva resiliència, i no del seu desnonament. 
Això, avui en dia, ha agafat un sentit nou i una dimensió molt suggerent, sobretot veient els micropatriarcats que altres CCAA han anat creant re-codificant institucions patriarcals, sobrelegislant tant, fins que no queda llibertat per a les dones, la llibertat de les quals només és possible fora de la llei masculina; ni per les nostres aportacions ("Lo que s'aprèn en es bres, sempre hi és"), les quals, lluny de ser-nos agraïdes i de ser-nos retornada l'autoritat (també per engronsar el nostre bres i vetllar el son del nostre infant)  i la ciutadania (també per no haver de demanar permís al pare per engronsar-la o engronsar-lo, per vetllar-la o vetllar-lo), pretenen re-construir el pacte social (que conté el contracte sexual), mai subscrit per les dones, sinó dels homes entre sí, per atribuir-se drets damunt el cos de la dona o els seus fruits.
Avui en dia, havent triomfat al món real, de cada dia, la revolució femenina, i havent acabat el patriarcat com a ordre simbòlic, mantenir i sostenir, amb respecte a les diferències, el model legal de la Compilació, pot ser un fet ben innovador i, per mi, apassionant per afrontar la fi de la post modernitat, la fi de l'ideal de l'home individualista, del masculí-neutre universal, del falogocentrisme cultural, social, jurídic, de l'imperatiu kantià, de la llibertat instrumental, de l'abús dels "drets a" basat en el frau de la igualtat que patim les dones (per exemple, quan la llei li accepta a Ell que protesti perquè Ell vol ser la mare de la criatura), i de la violència física i jurídica que, tenaç, vol seguir imposant el model de masculinitat viril i patriarcal.

3. Finalment, en algunes propostes del grup MES s'observa el tribut a les paraules, les nostres paraules (als usos tradicionals, més enllà del discurs jurídic reglat), un homenatge incorporant-les a un cos viu, que s'aplica, i no a un cos estàtic on la paraula queda morta, sense ser usada. 
Per això, les paraules podrien ser reconegudes com a patrimoni etnològic immaterial (art. 67 LPH 12/1998), com al·legoria d'un costum, i no quedar simplement registrades, sinó acollides en una forma viva, una llei com la Compilació, model d'expressió de coneixements. 

Me propòs el repte de parlar de tot això, de pensar-hi, amb altres també, amb motiu de la meva participació a les I Jornades de cultura popular i tradicional, a Palma, els dies 4 i 5 de novembre.  

I foren feliços, i com ells ho poguem ésser nosaltres, i dalt del cel ens puguem veure junts. Amén.


MÉS demana la revocació d’Antònia Perelló



1)
La sra. Perelló és diputada alhora que membre de la Comissió que ha redactat aquesta iniciativa legislativa.
Perelló va ser designada pel Govern Bauzá com a secretària de la Comissió Assessora de Dret Civil Balear en el mateix mes de març de 2014 que MÉS presentava una iniciativa legislativa sobre dret civil balear, que va ser rebutjada amb els vots en contra del Partit Popular. 
MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca consideren que, «a falta d’un règim clar d’incompatibilitats aplicable en aquesta situació, no és ètic ni estètic que una persona assessori i sigui assessorada al mateix temps i que, a més, hagi estat remunerada per aquest assessorament».

2) 
La Comissió Assessora està formada actualment per 12 membres i està presidida per la Dra. Pilar Ferrer Vanrell, catedràtica jubilada de Dret Civil Balear i ex consellera de la funció pública i d’interior amb el Partit Popular entre 1997 i 1999.
El sanedrín del PP, Joan Pla: El PP balear ha creado una Comisión de Ética que velará por la honradez de sus militantes. Personalidades de merecido renombre componen el sanedrín ético del PP balear. Preside el catedrático Román Piña Homs y arriman el hombro, entre otros y otras, el letrado Rafael Perera Mezquida y las profesoras Margarita Alemany y Pilar Ferrer. Digo “sanedrín” porque, tratándose de personas que juzgan la ética de otras personas de su mismo partido, esa comisión podría ajustarse a la tercera acepción de la Real Academia Española, cuando define la palabra “sanedrín” como la “Junta o reunión para tratar de algo que se quiere dejar oculto.” Uno, siempre a la sombra – buena o mala, según el lector – del humor, intuye y supone que lo ideal sería que a los corruptos de la izquierda los juzgase un comité de derechas y… viceversa.

3) 
És significatiu, per altra banda, que el grup parlamentari popular només hagi presentat una esmena al projecte de llei, que presenta un Govern progressista. 

4) 
La formació  han presentat una esmena al projecte de llei que modifica la Compilació de Dret Civil Balear per evitar situacions com aquesta i també per regular el nomenament i el funcionament de la Comissió «amb el propòsit de mantenir el prestigi i la importància que mereix el nostre dret civil». A ambdós grups parlamentaris «els preocupa que la sra. Perelló, que serà part interessada en aquesta esmena, pugui participar directament en les negociacions del projecte de llei». (dBalears)
  

Conclusions d'una història que començà amb una pregunta parlamentària l'any 1998 (de Diéguez: Què ens costarà?) i acaba amb una pregunta parlamentària l'any 2016 (de Margalida Capellà: Què ens ha costat?)
  • La Comissió Assessora ha complit l'ús real pel qual fou creada.
  • No és estètic que el PP hagi aconseguit presentar un Projecte de llei de reforma de la Compilació, com a Govern, sense ser Govern.
  • 1998-2016 (€€€€€€€): "Entre todos la mataron y ella sola se murió".

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Dia mundial del càncer de mama. Enlloc d'il·luminar edificis, el que ha de fer l'Estat és buidar el Parlament de misògins i patriarques (inclou dones), deixar-nos viure amb plenitud la nostra feminitat, deixar-nos viure amb totalitat la nostra maternitat i MAI atorgar cap dret, ni un, sobre la nostra maternitat a l'home, desagraït, al qui varem fer l'impagable regal de poder ser pare.

FACTORES QUE SE PUEDEN CAMBIAR 

Algunos estudios sugieren que la lactancia puede disminuir el riesgo de cáncer de mama, pero solamente si la lactancia es prolongada, durante 1,5 a 2 años. 
El riesgo se reduce en 4,3% por cada 12 meses de lactancia, sumándose otro 7% de reducción del riesgo por el parto. 
Los mecanismos por los que la lactancia previene del cáncer de mama son el retraso en el restablecimiento de la función ovárica, por un lado, y la disminución en los niveles séricos de estrógenos, por otro.
******************************

¿Una mirada a la ciencia?
En esta cuestión, constatamos que los tribunales de justicia no miran a la ciencia para fundamentar sus resoluciones. 
No aplican las normativas, de todo ámbito, que fijan los derechos de la madre a lactar y la protección en sí de la lactancia: Vulneran el principio Iura novit curia (art. 24 CE y art. 1.7 Cc).
 Stn. Lleida 29.5.2015: “… ni tampoco la edad de la niña que pronto cumplirá 3 años e irá al colegio, siendo que ya ha pernoctado en varias ocasiones con el padre … y que la lactancia materna deja de ser un mero complemente de su alimentación. … no es obstáculo para la guarda compartida … En cuanto a la lactancia materna, ha quedado perfectamente probado que es un mero complemento a su alimentación ordinaria”.  
Stn. Asturias 4.12.2015: “La lactancia materna tampoco debería ser un impedimento a la relación paterno-filial desde el momento que lo natural es que el menor siga una rutina horaria … en realidad el alegato encubre el deseo no confesado de apartar al hijo de su padre, obviando la oportunidad que sin duda existirán entre tomas, cuanto más que si en verdad la lactancia fuera incompatible con el contacto personal entre padre e hijo, habría que significar que el beneficio que le reporta aquella no compensa el perjuicio inherente a la pérdida del otro progenitor”.
Stn. Islas Baleares 18.2.2015: “… la lactancia materna es beneficiosa para los recién nacidos (incluso combinándola con otros alimentos), entiende la Sala más apropiado fijar como fecha para el cambio de guarda y custodia … aquélla en que la lactancia materna termine. Bien entendido que, en cualquier caso, es conveniente fijar un límite temporal … por lo que se establece como tal el de dos años, por ser plazo que, por su margen de amplitud, se considera suficientemente prudente …”. 
SAP Islas Balears 17.11.2014: “La parte apelante en su recurso de apelación alega ... El informe del Ministerio Fiscal en acto de conclusiones, y que es recogido por el Juzgado, lejos de valorar las circunstancias concretas, parece que es un alegato teórico por la abstracción de la igualdad entre padre y madre, que mantener lo contrario es postura anacrónica o pasada de moda, incluso manifestando desconocer la situación personal de las partes”.
SAP Islas Balears 17.11.2014: “... sigue alegando la parte apelante ... un desmesurado interés del padre por la custodia exclusiva, incluso a costa de lo que sea, pues estando plenamente acreditada la situación de lactante de la menor, presenta una demanda reconvencional con la menor de 4/5 meses de edad, en la que a pesar de ser lactante la quiere en exclusiva para él”.
Stn. AP Castellón 14.07.2014: “La lactancia materna preocupaba al Sr. Nicanor cuando en su manuscrito elaborado apenas tres meses del nacimiento de Alonso, ya exteriorizaba la conveniencia personal de cara al divorcio en “quitar leche materna, ya”. 
Sentencia 26.11.2012 (AP Islas Baleares): “siendo a todas luces excesivo y desproporcionado que el periodo de lactancia se prorrogue hasta los dos años”.
Sentencia 2.11.2010 (AP Illes Balears): (...) ni ha de ser mérito tan preferente para tal fin la mayor proximidad materna durante la lactancia, especialmente cuando no se acredita que el padre dejara de cumplir sus responsabilidades (…) entendiendo dicha psicóloga recomendable que siga la custodia compartida (...) para evitar desigualdad entre los progenitores y no ceder a intereses personales (...). Sin existir además respaldo legal alguno (…) en lo relativo a que haya de tener preferencia la guarda y custodia materna frente a la compartida por el mero hecho de que la edad del menor alcance solo el año y medio, o por la circunstancia natural de que durante la lactancia haya tenido más protagonismo la figura materna que la paterna.  
Sentencia 15.10.2010 (AP Madrid): (...) si bien no puede dejar de ponderarse, a los fines debatidos, la importancia que, en el desarrollo psíco-físico el menor, reviste la lactancia materna, prolongada (...) dada la edad que contaba el menor al tiempo de resolverse la contienda en la instancia, los pequeños inconvenientes de la interrupción de dicho sistema complementario de alimentación durante los fines de semana alternos, en que el menor había de permanecer en el entorno paterno, quedan ampliamente compensados por las ventajas que esta última relación conlleva, por la necesidad de una vinculación temprana del hijo con cada uno de sus procreadores, en orden a propiciar su desarrollo armónico y equilibrado en todos sus aspectos. 
Sentencia de 27.01.2009 (AP Guipúzcoa): siendo la lactancia materna, en este momento y dada la edad del menor, una opción de la madre que actúa como complemento a la alimentación del niño (...) se estima procedente priorizar, en este caso, el mantenimiento del vinculo con su padre (...) de modo que si la madre desea prolongar la lactancia materna deberá adoptar las medidas adecuadas para que dicha decisión no interfiera en la relación padre e hijo, pues como se indica en la sentencia de instancia la madre no puede prolongar la lactancia materna si con ello perjudica al padre y priva al niño de la posibilidad de conectar afectivamente con su padre (...) sería aconsejable que éstas [las pernoctas] se realizaran lo antes posible a fin de que el menor no pierda contacto con su padre en todos los ámbitos de su vida; si el período de lactancia se extiende mucho en el tiempo, se podría plantear que la madre aportara la leche materna en biberones para que fuera el padre quien se la proporcionara al menor cuando le correspondiesen las visitas

En definitiva:
¿Están produciendo los órganos del Estado un daño moral irreparable a las madres lactantes al infringir su propia política en salud infantil y materna, privándolas de una vivencia femenina irrecuperable e irrepetible?

“... a cambio de derechos iguales, se exigió a las mujeres emancipadas o emancipables que fingieran que no tenían cuerpo femenino: éste es el fraude de la igualdad, en su versión occidental”. 
María-Milagros Rivera Garretas, El fraude de la igualdad.