«en la existencia de toda mujer ha habido una época, por remota y sepultada que esté, en que ha mirado hacia una u otra de sus semejantas como depositarias del saber más importante para ella. Es la misma época en que la mujer pensaba ingenuamente -era una niña- que el mundo la estaba esperando y la necesitaba. Las fantasías femeninas no hablan de otra cosa. Sólo que les falta el elemento constringente de la confrontación con la realidad y, en consecuencia, también les falta su necesario complemento que es la idea de hacerse instruir por las propias semejantas a fin de respondrer a las expectativas.»

Librería Mujeres Milán. No creas tener derechos.

dimarts, 29 de març de 2016

La política masculina d'Ada Colau regula el dret masculí "a anar de putes" amb condicions de seguretat i higenie per l'home-ciutadà-client.

La Patriarca Colau: 

El plan de Colau para regular la prostitución voluntaria levanta una ola de críticas 

"Lo que sí puede hacer el consistorio es introducir cambios normativos para legalizar 'meublés' en los que las prostitutas ejerzan de manera voluntaria y en buenas condiciones de seguridad e higiene, y donde se realicen inspecciones periódicas, una medida, reconoce Pérez, que aunque se contempla no está ni mucho menos decidida".

***************

Hem vist a Madrid que si uns homes tiren monedes per riure, a unes dones pobres, són amonestats per vulnerar la dignitat d'elles, i les surten defensors i defensores que les donen doblers perquè no s'hagin d'acotar a aixecar les monedes llençades. A Barcelona, si a canvi de la moneda t'acotes a fer una fel·lació (t'acotes una mitjana de 10 vegades al dia, durant mitja vida), cap dona ni home et dona els doblers perquè no hagis de fer-la i la teva dignitat queda fora del debat perquè resulta que ets lliure, mentre que les dones captaires són esclaves del capitalisme i del sistema.

**********

La nova política de partits, ara més que abans, amb cara femenina, és el neo-masclisme. 

Legalitzant el dret masculí "a anar de putes", com decidirem la societat femenina a quina, a quines, toca, a quantes, quantes en fan falta per cobrir la demanda masculina; a la filla de quina tocarà, quina nina d'avui triarà fer de puta?

Quan el Patriarcat ja ha acabat i ja no pot donar les regles sobre el valor i el significat de les dones, és a dir, les regles que fixen els tipus de dones, la regulació del dret masculí al simulacre de relació sexual ("a anar de putes") ens iguala a totes, a n'Ada Colau també, totes som mercaderies. 

Ara cap s'allibera, com abans, amb el Patriarcat, quan si complies amb el comportament i els valors exigits, i tenies un bon pare, quedaves fora de fer voluntàriament de prostituta


dissabte, 26 de març de 2016

Davant la violació judicial que cada dia més mares pateixen per la imposició de la custòdia paterna (que es diu compartida però quan les regles de criança s’estableixen en contra de la voluntat de la mare el que fa l’Estat és executar els drets de l'Amo damunt els fruits del cos fèrtil d'una dona, i contra ella, en un intent desesperat de venjar-se per la pèrdua, per part de l'Estat, del control sexual del cos femení); davant la violència política contra les mares a causa de les constants propostes de reducció del permís de maternitat per donar-li al pare (de 16 setmanes -que vaig tenir jo- a només 8 setmanes que proposa C's o 13 setmanes que proposa la Comissió d'Igualtat del Congrés de les Diputats); i davant del matricidi legal que prometen partits polítics com el PI (Patriarques per les Illes) per proscriure l'autoritat materna com a regla de govern del pacte de paternitat, pel qual una dona convida a un home a ser pare, posant-hi ella el cos, i després de ser ella primer mare; la maternitat sense pare és ara l'única opció de maternitat governada per la llibertat femenina.

- ¿Qué porcentaje de mujeres que buscan su ayuda han esperado al hombre ideal que no llega? 
- Altísimo, vemos cada vez más mujeres solas.
Gemma Mestre Blabia (Entrevista al Diari de Mallorca. 14-3-2016). 

*****************

El "Patriarca de les Illes" presenta una ley para que la custodia de los hijos sea compartida


El PI quiere que las sentencias de divorcio resuelvan que los padres se queden con la custodia compartida de los hijos, algo que en la actualidad solo sucede en uno de cada cinco casos. (...) 
La mayor parte de las sentencia de divorcio que se  dictan en las Islas, el 79 por ciento de los casos, según datos del PI, otorgan la custodia individual de forma generalizada a la mujer (MARE), pero el PI cree que la evolución de la sociedad exige dotar de una nueva regulación que vele por los intereses de los menores. 
En la exposición de motivos de la ley que han registrado en el Parlament, los representantes del PI apelan a la igualdad (UNIFORMITAT) entre hombres (LOGOS ESPERMÀTIC) y mujeres (MÀQUINA GERMINADORA DE LA LLAVOR DEL PARE) en todos los ámbitos de la vida.
*********
"... mi ser mujer no encuentra sitio libre ni en la misoginia de la propuesta de estereotipos rígidos ni en la falsa alternativa de la otra propuesta, la que sugiere que mujeres y hombres somos intercambiables, recomponiendo así el principio de unidad o igualdad de sexos y olvidando la evidencia de la irreducibilidad de los sexos". 
De M.Milagros Rivera, El Amor es el Signo. Educar como educan las madres.

dijous, 24 de març de 2016

La mentalitat fal·locèntrica en els discursos de les dones polítiques impedeix la visualització de la diferència femenina en la política de partits: "Ni rosaris, ni bolles xineses"; "ni Rouco Varela, ni Rocco Siffredi".

Desmasculinització de la ment femenina; desocupar la ment femenina de l'inexistent neutre o home universal: 
 
 ... m'esforçava per a complir aquesta mena de tasca mental que consisteix a incloure en "home" també a mi, dona: un exercici en el qual he estat ensinistrada des que vaig començar a anar a l'escola i que hauria, per tant, de resultar-me automàtic ...  Però no, potser perquè ocasionalment apareix un "home" en el qual no m'he d'incloure, o sigui un home de sexe masculí declarat i exclusiu.
...[De cop, jo, un dia] em vaig adonar que havia estat descarregada de la tasca... 
A aquesta primera constatació: "està clar, pensen en ells i en els seus semblants, no parlen de mi", la va seguir un estupor ple de preguntes implícites. I jo? Volia dir la sorpresa de: On estava jo en els anys que he passat llegint [als ...]? On eren les meves semblantes en els segles d'història del [...]? Que ha estat de les seves raons, dels seus problemes, de les seves indagacions, dels seus deures? Els tenien? De quin ordre? A que han estat cridades les dones? O ningú ha pensat en això? I com s'han pogut regir? 
...  Enteneu-bé, aquestes i les altres, innombrables preguntes que sortien a borbolls de la novetat de no trobar-me ja inclosa en "l'home", sinó en un lloc altre que no coneixia, mancaven tant d'ansietat com de ressentiment. M'adonava, més aviat, de trepitjar per primera vegada mons mancats de paraules, incloses les que he fet servir per formular les preguntes. Però l'emoció que prevalia era l'alleujament. M'ho donava, clarament, la descàrrega de la preocupació per estar dins [l'home polític]. 
Ara em semblava estar de vacances. De vacances, primer, de la feina escolàstica de incloure'm en "l'home" de la cultura oficial. Però també en un altre sentit, en el de trobar-me vagant per llocs immensos i desconeguts ...  
El final de la ocupació universalista de la meva ment per "l'home" ha deixat un buit i aquest buit, aquesta "vacatio", no és obra meva. Al contrari, s'ha obert per si sola en el moment en que m'he vist des-ocupada de l'"home"  universal. 
O sigui que també jo, com les dones de les "vacació divina", he estat cridada a custodiar i no a fer ... El què, en concret, dit amb les meves paraules?  
El passatge entre l'immens silenci del que ve cada criatura quan ve al món, i el món, que està fet de paraules.

 

(traducció personal i adaptació d'un extracte de "La alegoría de la lengua materna" de Luisa Muraro)

 

dimecres, 23 de març de 2016

الجبان El covard


Selah Abdeslam (el covard):



dimarts, 22 de març de 2016

dilluns, 21 de març de 2016

L'aportació de la meva generació de dones a la societat femenina crec que és: Governar la pròpia maternitat, també (i malgrat) quan s'ha volgut fer pare a un home.

Francesca Llodrà participa en el XIII Congreso FEDALMA dentro de la Mesa Redonda “¿Qué hacer cuando no sale como esperábamos?”. Su ponencia trata de “El deseo de lactar cuando la convivencia con el padre no es posible”.

Francesa Llodrà Grimalt es doctora en Derecho y profesora titular de Derecho Civil en la Universitat de les Illes Balears desde 2004. Ha participado con fotografías y comunicaciones en diversos eventos relacionados con la lactancia materna y, sobre este particular, ha escrito diversas publicaciones centradas en la defensa de la madre y el bebé lactantes en el Derecho. Madre lactante. Madre de un hijo y dos hijas.

Entrevista

Su intervención en la mesa redonda ‘¿Qué hacer cuando no sale como esperábamos?’ llevará por título ‘El deseo de lactar cuando la convivencia con el padre no es posible’. ¿Es frecuente esta situación hoy en día?
Es frecuente en la medida en que la relación de pareja y la convivencia no sea posible. Por tanto, al ser la convivencia entre padre y madre libre, en la medida en que ésta se rompa, la Ley no prevé el derecho de lactar como derecho de la mujer; en cambio, sí se preocupa de los derechos del padre sobre su criatura (los frutos del cuerpo femenino), porque es obvio que el derecho de las leyes es masculino (de origen, de raíz, así fue pensado) y se toma como modelo para las soluciones legales el sujeto de cuerpo masculino.

¿Cuáles son las principales circunstancias familiares que llevan a esta situación?
En cualquier caso que, estando determinado legalmente el padre de la criatura, éste no conviva con la madre lactante porque la convivencia se ha roto o porque no se ha convivido nunca.

¿A quién hay que recurrir? ¿Hay abogados especializados?
Hay que acudir a una abogada o abogado sensible con la situación de dificultad que vive una mujer en un momento en el que da tanto amor y recibe sólo imposiciones legales. Lo mejor será la empatía hacia esa situación y hacia el dolor de las dos partes de esa relación. En una situación así, creo que la labor de los grupos de apoyo madre a madre es muy relevante, en la medida en que en esos grupos las madres saben escuchar, compartir y acompañar.

¿Hay algún tipo de formación específica para este sector sobre lactancia materna y sus implicaciones? ¿Sería necesaria?
Si no hay cultura de la maternidad ni de la lactancia en la sociedad, no cabe esperar que haya formación específica en este sector.

¿Qué instrumentos tiene a su favor la madre que desea amamantar a su hijo? Con ellos, ¿se está protegiendo a la madre o al lactante?
El instrumento a su favor y a favor del padre y de la criatura es la resolución de cualquier desavenencia por la vía del acuerdo, prescindiendo de dejarlo todo en manos de una decisión judicial.

¿Quedan los padres que quieren responsabilizarse de sus hijos también amparados?
No sé en qué medida puede estar desamparado un hombre cuya mujer, la que le ha hecho padre, le brinda el regalo de darle a este hijo o hija el amor que se requiere sentir para amamantar sin tiempo, sin reglas, pagando los costes de retroceso social y económico que es la lactancia a demanda, no interrumpida, para una mujer moderna (que no está sometida a roles tradicionales), que quiere ser madre y amamantar, pero que también quiere su vida profesional. El mero enfoque de esta pregunta evidencia, en mi opinión, la carencia de cultura maternal en la sociedad y la visión de que la madre tiene derechos inmerecidos (cuando en la ley no se le contempla ningún derecho como mujer ni como madre) frente al hombre, que no puede parir. Para mí, hay una visión misógina de la maternidad (mantenida también por parte de mujeres con poder –político, jurídico, médico-), en la sociedad, en relación con las mujeres modernas; que ha dado paso a la anterior visión patriarcal. Insisto de nuevo en que el mero enfoque de esta pregunta evidencia, para mí, la carencia de cultura maternal en la sociedad que conlleva que la lactancia sea simplemente algo que la mujer madre puede hacer si se dan ciertas circunstancias; y no si, simplemente, es lo que desea, como un hecho natural de su cuerpo, como un aceptar su sexualidad femenina y vivir en el mundo común desde su cuerpo de madre. De otra forma, se está tratando la lactancia como un privilegio del cuerpo de la mujer del cual debe dar cuentas.

¿Es posible mantener la lactancia cuando madre e hijo son separados frecuentemente, por cuestiones de custodia?
Es difícil mantener la lactancia en cualquier situación, incluso cuando la relación es perfecta y el padre sabe ser parte del círculo de la carne que forma la díada madre –criatura, se conviva o no. Por supuesto, la no convivencia no supone que no haya acuerdo y respeto entre ambos. Por supuesto, hay hombres que saben agradecer a una mujer el haber podido ser padre, más allá de que la convivencia entre ellos no haya sido posible. Pero, como decía, la lactancia en sí misma es difícil de mantener en situaciones de perfecta armonía, puesto que la sociedad no contempla la ciudadanía en cuerpo femenino, en un cuerpo cuyo ejercicio y disfrute pleno de tu sexualidad te puede llevar a ser madre y ella así desearlo o aceptarlo; y a criar tú misma a tu hijo o hija, amamantándolo, sin interrupción, durante los años que esa lactancia fluya, como algo innato y genuino del cuerpo de mujer, no como un privilegio.


imagen-congreso-2016

dimarts, 15 de març de 2016

Jo tendré la custòdia exclusiva del meu fill i filles perquè el meu "ser mare" està per damunt de la Llei i tampoc no permetré que la Llei faci de la Casa que he creat i cuidat un time-sharing. La meva feminitat no és reduïble a un cos d'home, no som "una progenitor", ni "una pare", som una mare (1).

La masculinitat patriarcal (diuen: "demanda social" Qui ha parit? Una dona o la societat?) vol imposar amb la llei, que la mare només pugui tenir mig fill.  

 

La llei (al Codi civil) no reconeix cap dret a la mare (que ha fet pare a un home), ja que, des de 1981, va eliminar la tria que feia la llei a favor de la mare com a preferent perquè pogués quedar-se amb les seves filles i fills fins als 7 anys.

Avui en dia, una mare (no-independent, sinó sotmesa als drets de la paternitat de l'home) no té cap dret, ni preferència, per poder criar les seves filles i fills.

Una dona, com a dona, i com a mare (incorporada a la llei com a germinadora dels fruits d'un home), no té drets al dret masculí. La genealogia, a la llei civil, és la pròpia del Patriarcat, l'homosexualitat social, de pare a fill. 

 

Davant l'evident èxit de la revolució femenina i que el Patriarcat i els homes han perdut el control damunt del cos femení,
 

“La paternidad ya no está garantizada por el destino femenino: hoy los hombres, si quieren ser padres, tienen que hacer cuentas con lo que escojan las mujeres”.
SOTTOSOPRA: Imagínate que el trabajo. DUODA: estudis de la diferència sexual , 2010: Núm.: 38

abans de que sigui imminent, en reformar la Constitució, que s'haurà de reconèixer constitucionalment que la dona, només ella, té la competència sobre els seu cos fèrtil, i els seus fruits, mitjançant el reconeixement jurídic de la genealogia materna i l'autoritat materna com a criteri rector per auto-regir-se cada dona la seva maternitat, el Patriarcat misogin (que és el fill bord que li ha sortit al Feminisme d'Estat) vol assegurar-se que la mare només pugui tenir mig fill, per garantir els drets de l'home sobre els fruits de la dona, "una germinadora de semen".   


************* 

 El PI presenta una ley para que la custodia de los hijos sea compartida


El PI quiere que las sentencias de divorcio resuelvan que los padres se queden con la custodia compartida de los hijos, algo que en la actualidad solo sucede en uno de cada cinco casos. 
El diputado del PI, Josep Melià, explica que esta petición responde a una demanda social y se pretende «favorecer el mayor interés de los hijos y promover la igualdad entre los progenitores».
La mayor parte de las sentencia de divorcio que se  dictan en las Islas, el 79 por ciento de los casos, según datos del PI, otorgan la custodia individual de forma generalizada a la mujer, pero el PI cree que la evolución de la sociedad exige dotar de una nueva regulación que vele por los intereses de los menores. 
En la exposición de motivos de la ley que han registrado en el Parlament, los representantes del PI apelan a la igualdad entre hombres y mujeres en todos los ámbitos de la vida.

*****************

El frau de la igualtat. 
Enhorabona al Feminisme d'Estat, continuau així el matricidi i l'usurpació patriarcal de la maternitat. 



Carla Lonzi, Escupamos sobre Hegel.

“La igualdad es un principio jurídico: el denominador común presente en todo ser humano al que se le haga justicia. La diferencia es un principio existencial que se refiere a los modos del ser humano, a la peculiaridad de sus experiencias, de sus finalidades y aperturas, de su sentido de la existencia en una situación dada y en la situación que  quiere darse. La diferencia entre mujer y hombre es la básica de la humanidad.
(…)
La igualdad es todo lo que se les ofrece a los colonizados en el terreno de las leyes y los derechos. Es lo que se les impone en el terreno cultural. Es el principio sobre cuya base el colono continúa condicionando al colonizado.
El mundo de la igualdad es el mundo de la superchería legalizada, de lo unidimensional; el mundo de la diferencia es el mundo en el que el terrorismo depone las armas y la superchería cede al respeto de la variedad y multiplicidad de la vida. La igualdad entre los sexos es el ropaje con el que se disfraza hoy la inferioridad de la mujer.
(…)
Hemos descubierto no sólo los datos de nuestra opresión, sino la alienación que se ha originado en el mundo por habernos tenido prisioneras. La mujer ya no tiene pretexto alguno para adherirse a los objetivos del hombre.
En este nuevo estadio de conocimiento, la mujer rechaza, en tanto que dilema impuesto por el poder masculino, tanto el plano de la igualdad como el de la diferencia, afirmando que ningún ser humano, ni ningún grupo debe ser definido por referencia a otro ser humano o a otro grupo.”

PP-Grill@s VIPs: Poder sense autoritat. Gràcies per haver enfonsat el PP! Sou insuperables!


(De la reina manllevada Letizia d'Espanya,  
que també és humana)


diumenge, 13 de març de 2016

La pensió compensatòria en cas de dissolució del matrimoni per divorci: STSJIB 2/2010, de 24 març

(Extracte del meu treball publicat a RJIB, 2015, n.º 13) 


1. Primera qüestió: Situació de partida 

L’art. 4.1 CDCIB considera que durant el matrimoni, el treball per a la família[1] és una manera de contribuir a la vida en comú, a les càrregues del matrimoni (“Els béns propis de cada cònjuge seran afectes a l’aixecament de les càrregues del matrimoni. ... es considera com a contribució el treball per a la família”). Encara que no diu, literalment, que aquesta dedicació a la família (a crear-la i a recrear-la), durant el matrimoni, equivalgui a cap compensació econòmica en cas de separació; com si fa, literalment, l’art. 1438 Cc, aplicable al règim de separació de béns del Cc: “Los cónyuges contribuirán al sostenimiento de las cargas del matrimonio. ... El trabajo para la casa será computado como contribución a las cargas y dará derecho a obtener una compensación que el Juez señalará, a falta de acuerdo, a la extinción del régimen de separación”. 
Si aquesta literalitat de l'art. 4.1 CDCIB s'apliqués (prescindint de qualsevol tècnica d'interpretació, aplicació o integració de normes) i es considerés adequada, destacaria, en el Dret civil balear, una insuportable insolidaritat com a base d’un contracte (o una institució) que es crea perquè dues persones volen compartir la seva vida: el matrimoni. Insuportable insolidaritat perquè les eines jurídiques que el sistema donaria, per resoldre els seus conflictes, als que volen compartir, es basarien en l’individualisme, en la divisió entre l'àmbit privat i el públic, considerant sense valor social, el que es desenvolupa en l'àmbit privat. I aquesta idea no permet conviure, en pau, com a comunitat de vida; quan, tanmateix, és aquesta la finalitat per la qual l'ordenament jurídic ofereix el negoci o la institució del matrimoni als ciutadans.
Una opció per trobar una solució a aquesta insolidaritat, pot ser l’aplicació de l’art. 97 Cc[2] que permet donar una pensió o una indemnització, a un dels dos cònjuges, quan la separació suposa un desequilibri entre els dos. Però és una solució poc satisfactòria. Primer, perquè per poder aplicar-se l'art. 97 Cc, la separació ha de suposar un desequilibri entre els cònjuges que s'ha de traduir en un empitjorament de la situació econòmica del cònjuge perjudicat, valorat respecte de la seva situació que aquest cònjuge perjudicat tenia abans del matrimoni (per exemple, que abans del matrimoni treballés i desprès hagi deixat de treballar). Segon, perquè per la norma situa el supòsit de fet per aplicar-la en el moment present, i mirant al futur; i, per tant, no compensa la vida passada, on es compartia una comunitat vital, aportant doblers o aportant cura de la família.
En definitiva, a l'àmbit del DCB i al règim de separació de béns, aquest art. 97 Cc no sempre es satisfactori, ni suficient; per exemple, una dona pot tenir millor situació professional de casada que de fadrina, no patir cap desequilibri econòmic pel fet del divorci, però ser creditora d'una compensació econòmica pel treball de creació i recreació de la família, pel tipus de manera de conviure que els dos cònjuges havien pactat (per exemple, la decisió de tenir fill posa de manifest una asimetria real entre paternitat i maternitat que no pot ser, ni ha de ser, ni requereix, ser igualada, jurídicament, però que pot necessitar ser, segons els casos, compensada econòmicament) i perquè ella, inevitablement, conscientment i voluntàriament, hagi perdut oportunitats d'enriquiment econòmic o professional per l'opció de ser mare (decisió pressa en convivència matrimonial). 
En conclusió, pot haver-hi una idea de compensació econòmica per la convivència que no troba lloc, ni satisfacció, en aquest art. 97 Cc. Sobre aquest tema ha tractat la STSJIB 2/2010, de 24 març.

2. Segona qüestió: La STSJIB 2/2010, de 24 de març

El cas arriba al TSJIB perquè s’havia atribuït a una dona una indemnització (el motiu és: "por su contribución a las cargas del matrimonio" -que havia estat només treball per la família) amb la finaliat de: “paliar el enriquecimiento injusto durante los años de convivencia marital, reconociendo de este modo el trabajo desempeñado mayoritariamente por la esposa en el hogar conyugal”.
L'espòs, per tal de no donar-li cap compensació econòmica per la dedicació a la creació i recreació de família, al·lega, quan recorre la sentència, la necessitat d'aplicar una solució manifestament injusta, d'acord a una interpretació literal (i històrica) d'una norma, l'art. 4.1 CDCIB, mantenint una insuportable insolidaritat entre una maternitat i paternitat, convinguda dins la convivència matrimonial, dient: "el Derecho foral que regula el régimen económico matrimonial de la Isla de Mallorca, no contempla ni regula indemnización alguna para el cónyuge dedicado única y exclusivamente a la familia , en el momento de la extinción del régimen económico matrimonial, siendo que Doctrina y Jurisprudencia de Baleares son unánimes en considerar que dicho instituto jurídico (la indemnización del cónyuge dedicado a la familia extinto el régimen económico de separación de bienes, tras la separación y/o divorcio) es ajeno a nuestra tradición jurídica". Per això, considera l’espòs que no s'ha aplicat correctament l'art. 4.1 CDCIB (que a més s'ha aplicat pel principi "iura novit curia"), ja que s'ha interpretat erròniament, perquè fruit d'aquesta interpretació: "se concede la "compensación" por entender que este artículo reconoce un "derecho de indemnización a favor del cónyuge que ha contribuido al trabajo en el hogar familiar, como forma de paliar un enriquecimiento injusto del otro cónyuge que, liberado de las labores domésticas, ha podido incrementar su patrimonio privativo".
Per la seva part, la STSJIB fa les següents reflexions (les he ordenades lliurement), com a punt de partida fàctic, podríem dir:
- “En el aspecto jurídico el matrimonio es el modelo seguido para diseñar la LPE”. 
- “La extinción en vida de la pareja estable equivale, en cuanto situación fáctica, al cese de la convivencia matrimonial por separación, divorcio o nulidad”.
- “La LPE innovó el Ordenamiento Jurídico civil Balear al introducir la "compensación económica" en su artículo 9, dedicado a los "Efectos de la extinción en vida" de la pareja estable, y en el que, en lo que ahora interesa, se lee que "El conviviente perjudicado puede reclamar una compensación económica cuando la convivencia haya supuesto una situación de desigualdad patrimonial entre ambos miembros de la pareja que implique un enriquecimiento injusto" y siempre que se haya dado uno de los casos legalmente previstos”.
- “Admitida, en tales términos, para las parejas estables hay que analizar si esta institución está dotada de tal fuerza expansiva que pueda alcanzar al matrimonio, aún en defecto de modificación del art. 4 de la CDCB” . 
A partir d’aquí, la STSJIB, mitjançant l’analogia iuris, conclou que el principi de compensació per treball per a la família, ha de trobar-se també en la base del nostre sistema matrimonial de separació de béns. La conclusió de que ha fet aquesta analogia iuris, jo crec que es pot afirmar, a partir d’aquestes idees:
- Primer es fixa els substrat jurídic comú del matrimoni i la parella estable: “se ha confirmado en la Ley 3/2009 de 27 de abril (LIB 2009, 123), del Parlamento de las Islas Baleares, que ha aprovechado una Disposición adicional para añadir un punto quinto al artículo 5 de la LPE en el que se lee que "En todas las relaciones patrimoniales, si consta convivencia, será de aplicación supletoria el artículo 4 de la Compilación de Derecho Civil de las Illes Balears".
- Desprès recorda tota una sèrie de principis generals que s’han de tenir en compte per justificar, en general, que un tribunal, fixi un principi general del dret, i per tant, una font de dret. Així recorda: “Si así no se hiciera el trato diferente de esta situación semejante y en la que existe identidad de razón por un mismo Ordenamiento Jurídico conduciría al absurdo, vulneraría la técnica integradora de la analogía legis e implicaría, necesariamente, una discriminación proscrita por el artículo 14 de la Constitución Española” i “en situaciones de laguna legislativa, como la presente, no cabe contribuir a hacer más vulnerable el «principio de seguridad jurídica» que garantiza el artículo 9-3 de la Constitución Española”.
- Finalment, extreu un principi general del dret (“ha de integrarse el artículo 4.1 de la CDCB, como posibilita su artículo 1, con el contenido del artículo 9.2 de la LPE”), que es troba en la justificació jurídica de l’existència de la compensació prevista a l’art. 9 LPE i que, per tant, també ha d’estar en la base del matrimoni si aquest és el model jurídic genèric de convivència: El principi és que la compensació del treball per a la família que es fa, com a contribució a les càrregues del matrimoni, durant el matrimoni; ha de ser valorada econòmicament al final del matrimoni. És a dir, la contribució de treballar per a la família no s’evapora durant el matrimoni (no només és de consum immediat, també és de destí o finalitat); sinó que subsisteix perquè contribueix a aixecar-lo amb vocació de permanència -a aixecar també a l’altre cònjuge que és l’altra part del matrimoni.
És cert que pot ser criticable que el TSJIB no s’expressi bé i sembli que fa només una analogia legis (una aplicació extensiva d’una norma a un cas no previst per aquesta norma) quan diu: “hay que concluir que entre ambos supuestos se da la "identidad de razón" prevista en el artículo 4 del CC para la aplicación analógica de las normas cuando éstas no contemplen un supuesto específico pero regulen otro semejante”; i també és criticable que incorri en un sense sentit dient: “la técnica integradora de la analogía legis”.
En la meva opinió, a part de que les expressions puguin ser millorables per part del TSJIB, ben igual que les normes, la jurisprudència també ha d’esser interpretada de manera que no condueixi a una solució absurda ni a una contradicció irresoluble; per això, jo no crec que les dues analogies hagin de ser excloents.
En el cas concret, el TSJIB constata que, pel que fa a la forma que tindrà aquesta compensació, seran aplicables, per analogia legis, els requisits de l’art. 9 LPE. Això no exclou que, en termes generals, amb independència de la concreció particular de la compensació, la sentència estableixi un principi general del DCB. Per tant, primer, el TSJIB estableix el principi general de que la contribució amb treball per a la família val durant el matrimoni, perquè es de consum diari, i a la seva dissolució, val perquè ha complert un projecte comú de convivència; i, desprès, aplica, per donar realitat econòmica a aquest valor, analògicament, l’art. 9 LPE al dret de compensació generat en una convivència matrimonial.
Per mi, la conclusió de la STSJIB és que la forma de la indemnització es manté, justificant-la en una aplicació extensiva, analògica, de l’art. 9 LPE[3] que, en aquest marc, la concedeix quan la convivència ha suposat una situació de desigualtat patrimonial que implica, per a un, un enriquiment injust i l’altre s’ha dedicat exclusivament o principalment a la família. Però que, com a pas previ d’aquesta analogia legis, el TSJIB integra, per analogia iuris, l’art. 4,1 CDCIB amb l’art. 9.2 LPE, tal com permet l’art. 1 CDCIB (“El Dret civil de Balears s’interpretarà i integrarà prenent en consideració els principis generals que l’informen, així com les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que encarnen la tradició jurídica de les illes”) i fixa el principi de compensació del treball per a la família dins del marc de qualsevol convivència. En definitiva, el que no fa aquest principi és dir amb quina fórmula econòmica s’ha de valorar aquesta compensació i, per això, es va a l’art. 9.2. LPE, en analogia legis. 
A partir d’aquest cas, en quina situació ens trobem?
1) Jo crec que, a manca de concreció, en l’àmbit del matrimoni, de la compensació, es recorre als requisits de l’art. 9 LPE que introdueix el barem entre els dos convivents en termes de confrontació econòmica, plasmada en l’enriquiment injust d’un i el perjudici de l’altre per haver optat per les atencions domèstiques, per la criança, per la maternitat.
2) Ara bé, enriquiment i empobriment de l’art. 9 LPE són idees que no sonen bé amb el matrimoni, que es basa en un consentiment per conviure de per vida (que manca en les parelles estables); ja que aquests termes són per individualitzar, enfocar la vida en comú des de dues òptiques enfrontades; mentre que l’enfocament durant el matrimoni és el fer amb el sentit de compartir, de formar comunitat, ni un es pretenia enriquir a costa de l’altre, ni l’altre era víctima de dedicar-se a crear i recrear vida.
3) A diferència de l’art. 9.2 LPE, l’art. 4,1 CDCIB i la idea de compensació adopta la visió positiva d’haver treballat per fer possible la vida comuna, d’haver contribuït els dos a l’aixecament del matrimoni, i el treball per la família entra així amb el sentit positiu, amb la valoració social que ha de començar a tenir, en la consideració d’haver fet alguna cosa de valor i no amb el negatiu d’haver estat perjudicada (tradicionalment, ha estat la dona) per haver viscut i compartit, sense competir.
Així, des de l’òptica de la compensació, jo crec que s’obri la porta a considerar que l’aixecament de les càrregues, amb treball domèstic o econòmic, no és un concepte econòmic, sinó que és un treball i una base de convivència, base imprescindible per l’existència del matrimoni i això ha d’estar construït en una certa comunitat de béns i serveis, que fomenta la legitimitat de la compensació sobre aquesta base econòmica que es fa comuna. Així mateix les càrregues no són despeses segons el nivell de vida, també hi ha l’estalvi, és a dir, els doblers que no es gasten i són també ciment per construir aquesta base de convivència. 

3. Conclusió personal 
Per acabar aquest tema, crec que puc trobar dos arguments més per considerar que l’analogia que realitza el TSJIB en la sentència que estam comentant ha d’anar destinada a fixar un principi general del DCB relatiu a que la contribució, durant el matrimoni, a l’aixecament de càrregues, mitjançant el treball per a la família, ha de ser compensada si el matrimoni es dissol en vida.
Primer, hem de tenir present, com a substrat jurídic en aquesta matèria, un principi, enunciat com deure personal del matrimoni, que estableix que els dos cònjuges estan obligats a compartir responsabilitats domèstiques (de tot tipus: treball per la família). Aquest deure o principi no obliga a treure una balança durant la convivència, a igualar la asimetria impossible d’igualar quan els cònjuges són home i dona; i, per tant, lliurament, els cònjuges comparteixen les responsabilitats domèstiques com creuen que millor ho poden fer, de manera que qui es dedica a la família, qui accepta ser mare i fer-hi (acceptar que les criatures la prefereixen a ella, si poden triar), dóna temps i qui no té disponibilitat per atendre casa i ni fills genera un deute cap a l’altre, perquè aquest també tenia el deure de compartir aquestes responsabilitats d’acord a l’art. 68 Cc (“Los cónyuges ... Deberán, además, compartir las responsabilidades domésticas y el cuidado y atención de ascendientes y descendientes y otras personas dependientes a su cargo”). 
Aquest deute queda allà, a les càrregues del matrimoni, i també justifica aquesta compensació que no es pot mesurar en termes d’enriquiment ni empobriment, sinó des de l’evidencia de que una comunitat de vida, una convivència en vocació de permanència, com és el matrimoni, necessita una base de comunitat econòmica, la qual no es pot dissoldre, simplement, mirant la titularitat dels doblers i retirant-los; perquè el treball que aporta l’altra no es pot retirar, ja ha passat, ja ha estat viscut, no té retorn i no pot ser indemnitzat com a dany, ni lesió, ni pèrdua, des de la mesura de la que va ser fet, que no era econòmica (empobriment), sinó del desig de conviure i compartir.
Segon, considero que l’analogia iuris que realitza el TSJIB en la sentència que estam comentant, ha d’anar destinada a fixar un principi general del DCB relatiu a que la contribució, durant el matrimoni, a l’aixecament de càrregues, mitjançant el treball per a la família, ha de ser compensada, si el matrimoni es dissol en vida; perquè, de no ser així, crec que caldria plantejar la inconstitucionalitat de la vigència actual del règim patrimonial legal, supletori, del matrimoni mallorquí.
Considero que mantenir, avui en dia, l’argumentari, basat en una interpretació històrica (deslegitimada pels principis constitucionals actuals d’igualtat i dignitat) de que: “el Derecho foral que regula el régimen económico matrimonial de la Isla de Mallorca, no contempla ni regula indemnización alguna para el cónyuge dedicado única y exclusivamente a la familia , en el momento de la extinción del régimen económico matrimonial, siendo que Doctrina y Jurisprudencia de Baleares son unánimes en considerar que dicho instituto jurídico (la indemnización del cónyuge dedicado a la familia extinto el régimen económico de separación de bienes, tras la separación y/o divorcio) es ajeno a nuestra tradición jurídica"; portaria a la inconstitucionalitat del règim econòmic matrimonial legal balear, per vulneració de la dignitat humana i el lliure desenvolupament de la personalitat (sexual femenina), que són el fonament de l’ordre polític i de la pau social.
Aquesta solució crec que és ben obvia quan, en un matrimoni heterosexual, es convé la procreació (sociològicament, podem veure que és bastant comú que les dones que opten pel matrimoni com a contracte de convivència, acostumin a contemplar aquesta convivència com l’adequada per convenir amb l’espòs la seva maternitat; i la paternitat d’ell, una vegada produïda la maternitat). Des d’aquesta òptica, la dedicació al treball per a la família i la procreació seria una opció que es fa, lliurement, entre els dos convivents i, per tant, els dos han de donar valor a aquest fet, constant matrimoni; però també, si aquest es dissol (cosa que no és la finalitat del consentiment matrimonial, però pot succeir); i, en aquest cas, aquest valor s’ha de traduir, econòmicament.
De no ser així, de considerar-se que la prestació del treball per a la família, equivalent a crear i recrear vida familiar, dins del contracte matrimonial, no val, més que de present (de guanyar-se la subsistència); tornaríem a la idea antiga (patriarcal) de que la maternitat (i la cura de la família), com a destí social marcat a la dona, és l’esclavatge que, a ella, li ha tocat (per decisió patriarcal) patir, en aquest món.
Això condueix a una visió indigne de la dona, de la sexualitat femenina fèrtil, i és una interpretació no respectuosa amb el lliure desenvolupament de la personalitat (sexual femenina), des d’un cos femení, fèrtil (que resulta que està casat). Dret al lliure desenvolupament que porta, si ella vol, si es convé i si s’esdevé, a que la maternitat sigui un fet possible per a una dona i, així, només a través d’ella, sigui possible la paternitat de l’home.


[1] Definit per la STSJIB 2/2010, de 24 març: "dedicación al trabajo y atención al hogar" o de "trabajo doméstico y dedicación a la familia" … el ámbito objetivo del "trabajo para la casa" ... también lo será la "realización de tareas fuera del hogar que, por guardar directa relación con el buen orden y gobierno de la casa, han de considerarse domésticas", la "asunción de funciones de ordenación, dirección y organización de la economía doméstica y de la vida familiar" y la "realización de las tareas diarias de cuidado, crianza y educación de los hijos comunes o de uno solo de los cónyuges o de cuidado de parientes de cualquiera de los cónyuges que convivan en el hogar conyugal", sin que excluyan, por sí mismos, el derecho a la compensación ni "el trabajo del cónyuge acreedor por cuenta propia o ajena, fuera de la casa", ni "el disponer de empleados domésticos en el domicilio conyugal”.

[2] Article 97 Cc (Ley 15/2005, de 8 de julio, por la que se modifican el Código Civil y la Ley de Enjuiciamiento Civil en materia de separación y divorcio): "El cónyuge al que la separación o el divorcio produzca un desequilibrio económico en relación con la posición del otro, que implique un empeoramiento en su situación anterior en el matrimonio, tendrá derecho a una compensación que podrá consistir en una pensión temporal o por tiempo indefinido, o en una prestación única, según se determine en el convenio regulador o en la sentencia.
A falta de acuerdo de los cónyuges, el Juez, en sentencia, determinará su importe teniendo en cuenta las siguientes circunstancias: 1.ª Los acuerdos a que hubieran llegado los cónyuges. 2.ª La edad y el estado de salud. 3.ª La cualificación profesional y las probabilidades de acceso a un empleo. 4.ª La dedicación pasada y futura a la familia. 5.ª La colaboración con su trabajo en las actividades mercantiles, industriales o profesionales del otro cónyuge. 6.ª La duración del matrimonio y de la convivencia conyugal. 7.ª La pérdida eventual de un derecho de pensión. 8.ª El caudal y los medios económicos y las necesidades de uno y otro cónyuge. 9.ª Cualquier otra circunstancia relevante.
En la resolución judicial se fijarán las bases para actualizar la pensión y las garantías para su efectividad."


[3] Article 9 (Efectes de l’extinció en vida) de la Llei 18/2001 de 19 de desembre, de parelles estables: "1. Quan la convivència cessi, qualsevol dels membres pot reclamar de l’altre el pagament d’una pensió periòdica, sempre que la necessiti per atendre adequadament el seu manteniment i es trobi en un dels casos següents: a) Que la convivència hagi disminuït la capacitat del sol·licitant per obtenir ingressos. b) Que la cura de fills comuns al seu càrrec   impedeixi o dificulti seriosament la realització d’activitats laborals. 2. El convivent perjudicat pot reclamar una compensació econòmica quan la convivència hagi suposat una situació de desigualtat patrimonial entre ambdós membres de la parella que impliqui un enriquiment injust i s’hagi donat un dels supòsits següents: a) Que el convivent hagi contribuït econòmicament o amb el seu treball a l’adquisició, la conservació o millora de qualsevol dels béns comuns o privatius de l’altre membre de la parella. b) Que el convivent s’hagi dedicat amb exclusivitat o de manera principal a la realització de treball per a la família."

Article 5 de la Llei 18/2001 de 19 de desembre, de parelles estables: "En totes les relacions patrimonials, si hi consta convivència, serà d’aplicació supletòria l’article 4 de la Compilació de Dret Civil de les Illes Balears."

dimecres, 9 de març de 2016

La política en primera persona, no de partits. Les noves mares.

 



"... yo afirmo que el orden simbólico comienza a establecerse necesariamente (o no se establecerá nunca) en la relación con la madre y que el "corte" que nos separa de ésta no responde a una necesidad de orden simbólico" ... [respon a la submissió al Patriarcat]. De Luisa Muraro, El orden simbólico de la madre.

"La lengua tiene con la madre una innegable relación indicativa, señalada también por el atributo de "materna", que otorgamos a la primera lengua aprendida, cuyas palabras traducen, no otras palabras, sino nuestra experiencia. La madre nos enseña a hablar de un modo cuya eficacia volvemos a experimentar cuando nos enamoramos de una persona extrajera y aprendemos fácilmente su lengua; el amor hace revivir, en efecto, la disponibilidad simbólica que caracteria a la pareja creadora del mundo". De Luisa Muraro, El orden simbólico de la madre.

El dia D. 

Ahir dia 8 de març va ser per a mi un dia molt pesat, sentint que som una estadística, una víctima de no haver nascut home, de no sostenir la seva escala de valors, ni el seu ordre socio-laboral ...

No demano, com les polítiques (i les comentaristes de la política de partits) varen fer ahir, dia 8 de març, al Poder masculí -per genealogia-, conciliar la meva vida com si fos un desordre humà, una víctima de la meva biologia, una inconscient per les decisions de viure i conviure que he anat prenent dia a dia, una mare-esclava. 

Moltes ja ens hem reconciliat amb el ser dona; fent un doble-sí a la maternitat i a la feina, exigint a la societat masculina, que respecti un món habitable plenament amb cos de dona; que ens reconegui, constitucionalment, la genealogia femenina i l'autoritat materna, com a prius al sistema masculí de drets. 
Perquè el feminisme d'Estat no reconeix la llibertat femenina de voler ser mare (sinó només la de no ser-ho) i el fill il·legítim del feminisme patriarcal, la misogínia [més d'homes "progres" que de conservadors (embalsamadors del Patriarcat), més d'esquerres "novament antigues" i de nou-lliberals, que de dretes patriarcals] exigeix al Poder que s'executi, sobre les dones, la igualació, l'homologació, la uniformització a ells (en 70 anys, segons la UE, es verificarà la unitat de sexes, en un de sol, i s'extingirà la civilització amb la reducció del sexe femení als límits i limitacions del masculí -per això no em preocupa el canvi climàtic). 
És el preu que decideixen cobrar-se per haver-lis demanat, amb el feminisme d'Estat, la nostra llibertat a imitació de l'ideal d'home lliure. 
La misogínia esdevé quan, en pagament de la llibertat que s'atribueixen haver-nos donat, exigeixen al Poder (fent lleis o dictant sentències judicials) empare per negar-nos, negar-me, l'excedent, el més, el plus de la diferència femenina: La competència absoluta de cada una sobre el propi cos i els SEUS FRUITS. 
Un principi femení per damunt del dret masculí; dret que fixa les regles d'atribució de titularitat sobre els FRUITS de la dona, al pare (amb les imposicions de determinació de filiació en contra de la mare); i de divisió de la cosa-infant custodiat (custòdia compartida ex-lege o pro bono), en contra de la mare que vol criar a la seva filla o fill. 
Totes aquestes regles del dret masculí hommo-sexual (referent a l'hommo-sexualitat social Pare-fill) són contràries a un nou ser-mare de les que, avui en dia, ens hem pensat com a "mares independents", però de fills i filles que tenen pare, pare que hi és i que hi sap ser, pare que no ens redueix a ser "la pare", perquè són noves paternitats (n'hi ha molt poques i només s'observen "ex post facto", reconeixent l'autoritat materna amb els fets, no fent discursos), que no imposen els seus drets (d'home-ciutadà dels grans relats masculins de la Il·lustració i de la Transició) damunt dels nostres FRUITS, cosificant-los, ni usen els seus drets per reproduir el matricidi original i destruir a la mare, aferrats, ridículament, a les runes del Patriarcat.

*****************

"El reconocimiento materno es un don en estado puro, nace de la gratificación de ella reflejándose en la criatura a la que ha dado vida. Pero luego, como los demás bienes cuyo origen está en la relación materna, también éste entra en la vida social y ahí circula, se transforma, se distribuye, se vende, se compra, se copia, se acumula, según eso que llamamos el orden simbólico de una cierta sociedad, orden o desorden. 
Y se verifica así la injusticia de la valoración masculina en detrimento de las mujeres..., en detrimento y a costa de ...". 
De Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer.