El final del patriarcado ha dejado sin ley a muchos hombres y, también, a algunas mujeres, a las mujeres que estaban a gusto deportadas en él y a las que creen que pueden medrar, y medran, en la confusión de la ausencia de ley.
El final del patriarcado ha abierto una batalla por lo simbólico completamente nueva. Es una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya. Todo esto lo decía antes, a su modo, el patriarcado. Ahora está abierta la posibilidad de que lo digamos las mujeres hablando como mujeres, eligiendo hablar como mujeres y no como hombres. Los hombres, por lo general, están en este momento más ocupados en lo que les pasa con el reparto del poder en las democracias (curiosamente bloqueadas a fuerza de igualdad en muchos Estados como el español, el de los Estados Unidos, Reino Unido, etc.) que en algo que les afecta mucho más a fondo y que es, precisamente, el final del patriarcado, inseparable, por lo demás, de la crisis de la democracia. Por eso es la ocasión de las mujeres, ocasión de hacer de tertium, de terciar en el debate cristalizado entre derechas e izquierdas para devolverle el contacto con la realidad viva. No sabemos por cuánto tiempo estará disponible la ocasión
.

María-Milagros Rivera,
Textos políticos. La violencia de tantos hombres contra las mujeres

Chiara Zamboni dijo que "nos hemos sustraído a la automoderación”. Es verdad, pero ello no excluye que seamos en cambio heteromoderadas: que sufrimos poderes e imposiciones de naturaleza diversa, con repercusiones internas de intimidación y a veces incluso de miedo. Es una cosa natural y como tal la consideramos, pero es necesario ser conscientes; de otro modo, eso que era heteromoderación, se convierte en automoderación.

Frente a condicionamientos o poderes que no tenemos la fuerza de vencer o la astucia de eludir, bajamos la cabeza, que es un modo de estar en la realidad sin olvidar el deseo propio. Angela Putino, reflexionando sobre la mujer guerrera, dijo: "estar en contra tiene que ver con la irreductibilidad", que no es lo mismo que lanzarse en contra.

Mantener la línea de lo irreductible, en otras palabras, hacer que la heteromoderación siga siendo tal, que no se convierta nunca en automoderación, no es siempre fácil.

Luisa Muraro, Diotima.


... por qué razón las mujeres perjudican al propio sexo o lo someten a dolorosas contradicciones cuando intervienen en las leyes o piden al Parlamento que resuelva algunos de los conflictos sociales en los que están implicadas. ... cuando entra directamente en juego la diferencia sexual y el conflicto entre los sexos, ... es necesario tener presente que la norma siempre es una figura secundaria, derivada, que sirve para medir lo que de hecho sucede en el cuerpo social. ... no habrá ley capaz de dar valor a la sexualidad femenina si éste no le está reconocido socialmente.

No creas tener derechos.

dimarts, 29 de setembre de 2015

I si la desobediència pacífica de lleis duu a una revolució dels significats establerts (simbòlica) que repensi els límits de la llei i els seus valors? I si som una societat madura que té un termòmetre corporal, un ADN, que em deixa mesurar allò que és, humanament, just per a mi, tenint en compte l'espai de l'altre, de l'altra; allò que jo estim i allò que estima l'altre, l'altra?


Antonio Baños (2015) explica la posició de la CUP:
"Nosaltres no entrarem en el govern, però tenim ganes de donar-hi suport, si queda clar que és un govern sobirà català, no un govern autonòmic espanyol.
... la llei d’educació espanyola s’ha de desobeir; la llei que s’ha d’aplicar és la llei d’educació catalana. I cal un pla de xoc que desobeeixi les lleis d’austeritat i aturi desnonaments."

Ella va desobeir una llei i va complir el càstig, però el món va canviar. 
Rosa Parks (1955) said:
"I would have to know for once and for all what rights I had as a human being and a citizen."  
"The more we gave in, the more we complied with that kind of treatment, the more oppressive it became."

Resultat d'imatges de rosa park what say


Ella va desobeir una llei i va patir un gran càstig, però el món es va despertar.

"... la crisis de la política se manifiesta ... separación entre enunciados y prácticas .... neurosis de un poder sin autoridad; importancia cada vez mayor de la dimensión simbólica de la política, ignorada por las fuerzas tradicionales y suplida por la movilización de lo imaginario por los medios de comunicación de masa".  
"... la crisis de la política tradicional se presenta en ... la delegación en la ley que se apropia de toda inquietud social; la separación de la política de las vidas y de los cuerpos ... la representación pierde eficacia en todas partes mientras avanza, aunque sea en formas distorsionadas, la exigencia de una política más directa, que las relaciones reales son más fuertes también entre los hombres que los roles codificados, que zonas cada vez más extensas del cuerpo individual y social rehuyen la normalización y se autoregulan. La crisis de las democracias contemporáneas -democracias amenazadas por el "peligro de un poder sin autoridad, de un mandato sin autorización, y de otra parte de una servidumbre voluntaria, de una obediencia libre"-, configura un precipio de la política moderna ...".
són extractes d'un text d'Ida Dominijanni, "El deseo de política", que em conviden a la reflexió sobre el sense sentit de no admetre que davant les diferències irreductibles el que s'obri, i convida a crear, a innovar, a re-pensar, és un conflicte humà.
**************

dilluns, 28 de setembre de 2015

A Espanya, aquesta setmana és la Setmana Mundial de la Lactància Materna 1-8 Octubre.

Activitats d'ABAM. 

Els dies 28,29, 30 i 1 d'Octubre es faran sessions als professionals de la salut als Centres d'Atenció Primària. 
Els dies 1 i 2 d'Octubre participació a les Jornades de Lactància Materna 2015 de COIBA i Associació Balear de Comares.

El dia 4 Octubre Festa de la Lactància Materna al Parc de la Mar 11 hores. 



Aconseguim que sigui possible: Alletar i treballar! 
Entenc que és desprès del gaudi dels permisos remunerats que l'Estat decideix donar a una dona (una funcionaria pública té molt més bon tracte que una treballadora del sector privat), quan es planteja si és possible alletar i treballar. Sens dubte és humanament possible, alletar i treballar, perquè jo ho he fet durant anys, més de 6 anys ja en duc (i conec algunes dones que ho han fet molt més anys que jo), 
i som una dona molt comuna i corrent, 
però és un privilegi de poques dones, que controlen els "tempos" que han triat per planificar la maternitat i convenir-la amb un home, qui ha rebut, així, el regal de ser pare, 
dones que controlen el seu temps, tenen disponibilitat horària (en kairós),
tenen ajudantes en les feines de casa, 
un company que hi és i comprèn, que dóna el context i reconeix, sense gelosia ni demandes continues d'atenció, que la parella humana genuïna és mare i criatura, 
tenen un entorn humà que ho reconeix i li dona valor, 
gaudeixen de bona salut, 
tenen molt convenciment en que la maternitat s'ha de significar a la societat, que encara hi ha motius per a no abandonar definitivament l'obra de la civilització en mans dels homes, per homologar-mos a ells en la recerca de llibertat individual, i, així, extingir-mos com espècie, 
en que la criança no és fer feines de la casa, sinó que la mare (o qui està en el seu lloc quan no hi ha mare) civilitza, explica l'ordre simbòlic a les filles i fills, 
que hi ha una Casa que no és un simple lloc on una pot fer una doble jornada, sinó on, d'infants, de la mare, s'aprèn a parlar, i amb les paraules s'aprèn el món; i on hi habita l'empatia essencial per viure, també en ser adults.

I, fins i tot gaudint d'aquests privilegis, una dona ha de pagar el preu social i econòmic de permetre's la desmesura femenina d'alletar i voler treballar en altres coses.

"Con frecuencia, la madre teme que la hija acabe marginándose porque no lucha por una carrera o porque deja el trabajo para estar con sus hijas o hijos cuando es madre, y nos parece poco previsora con su futuro y demasiado dependiente de los hombres. Nos cuesta, en realidad, distinguir la libertad femenina, la libertad relacional, y, sobre todo, aceptar sus costos, que son costos principalmente económicos y de poder social. 
En otras palabras, se abre una contradicción dolorosa cuando la madre encamina la vida de su hija adulta en nombre de una libertad que es libertad individualista, y la hija busca, en realidad, libertad femenina, que es libertad relacional" 
text de María-Milagros Rivera a El amor es el signo. 

Això que és també propi de les dones, voler-ho tot -alletar i treballar! perquè una pensa que hi té dret; pensa que hi ha un dret a habitar el món, amb plenitud, des d'un cos femení, no fet invisible des de l'òptica dels valors socials regnants. 

"Existe, sin embargo, una innegable reticencia femenina a admitir que una mujer, como todo ser humano, en lo más profundo no desea cualquier cosa sino todo. Y a decírselo. La enormidad del propio deseo da miedo cuando se carece de los instrumentos para satisfacerlo en parte y renovar el resto" 
del Col·lectiu de la Llibreria de dones de Milà, No creas tener derechos. 

 ****************** 
"El destino imprevisto del mundo está en recomenzar el camino para recorrerlo con la mujer como sujeto"



diumenge, 27 de setembre de 2015

El no voler respectar les diferències humanes és el gran problema del "status quo" de la ideologia conservadora castellana. Combatre la diferència humana femenina, que legitima la llibertat de decidir cada dona que significa, per a ella, ser dona -com sempre han pogut fer els homes; i combatre la diferència de ser català, fet únic que els legitima només a ells, dones i homes, per a poder decidir amb llibertat el seu auto-govern; és l'única preocupació del poder constituït al govern d'Espanya.

Foto



El Arzobispado de Valencia insta a las mujeres a seguir el modelo de la virgen María como “madre, esposa y ama de casa”

Evoca cómo "la virgen María tenía que arreglar la casa, ir a por agua, educar a su hijo y sacar adelante la familia". 

 ************

El Arzobispado de Valencia hace públicas las preces “por España y su unidad” para las misas durante este mes. 

... señalado que "ante la premura de lo que nos concierne, ante la gravedad y lo decisivo de la situación que atravesamos", dice refiriéndose a las próximas elecciones en Catalunya, "no hay ninguna justificación moral" para la secesión.

********************
Que pot dir una dona davant tot aquest poder que no s'avergonyeix d'invadir l'espai de llibertat dels i les altres?

PERMÍS 
de la poetessa iraniana Nahid Kabiri
(XIV Festival de poesia de la Mediterrània)
 
Senyor, que puc
obrir la finestra a les temptacions de la llum
i mirar dins els ulls de la vida
des de la distància?
Senyor, que puc ser ho mateixa un dia
dels tres-cents seixanta-cinc?
ser lliure dels "això sí" i això no"?
més lliure que el sol per jeure damunt l'herba
més enllà de l'ocell a les branques dels arbres
ser un amb el vent i el colom i el peix
amb el riu i la pluja quan cau
lliure de tots els "Atura't!", "No!", "Mai!"?
Senyor, que puc
somiar amb l'amor
i donar la meva vida als versos de besades, coratge i llum?
evitar l'agulla i el fil
roba i ferro
tetera i fogó
submergir-me dins la fantasia i els sonets de cel
i el sentit dels moments de llunyania?
...
Senyor, que puc 
sense permís deixar aquest regne
per anar al temple de la rosa a les planes de la primavera?
Senyor, que puc
riure'm de qualsevol cosa
i dir que el vostre YASA [codi] és errat
la vostra justícia és injusta?


dimarts, 22 de setembre de 2015

La llei de la llei


La filòsofa italiana Diana Sartori parla del que Slavoj Zizek ha denominat la "llei de la llei" (o la llei del Dret), que és l'afegit obscè de la nostra cultura. 
Idea que és la mateixa que el fort obstacle del sexe masculí a obrir-se a una política que no sigui la dictada per la dura llei de la força, que pretén assumir amb realisme allò negatiu i el mal. 
Un fort obstacle que la jurista Lia Cigarini denomina: "la perdurable incredulitat masculina".
Jo pens, d'altres com jo també, que aquesta "llei de la llei" és el que hem vist aquests quatre anys en contra de Catalunya (i també a les Illes, i a tota Espanya, en contra de qualsevol que protestava), en contra d'una manera de poder dur a terme l'esperança d'una minoria, sense recórrer ja a la històrica força i violència, com observam en altres països del món, quan les minories surten a morir i a matar, per poder trobar el seu espai on existir i viure la seva diferència. 

"si todo el mundo cumple con su deber le aseguro que no hará falta ningún tipo de actuación". 

Aquesta llei superior que ha de garantir un ordre donat, el qual no funciona [i que és negat alhora, per exemple, quan el poder espanyol va reaccionant i fa palès que va assumint cada vegada coses, inicialment, negades en aquest ordre (com assumir que les eleccions del 27S sí són unes eleccions plebiscitàries)]; mostra, en paraules de Diana Sartori, que:

"El orden de la política, con su ley, su discurso y su práctica pública, no se basta a si mismo, necesita otra cosa, necesita este fondo tenebroso e impresentable "suplemento obsceno" no nombrado" ("La tentación del bien", a: La mágica fuerza de lo negativo).

 ... corralito, sortida de la UE, boicot als productes catalans, abandonament de Catalunya per part d'alguns bancs i de Pronovias ...  

La perdurable incredulitat masculina (que diu Lia Cigarini) a un canvi de política [que es defineix com allò que fan les persones per evitar la violència (també la jurídica)] perd la possibilitat de l'eficàcia transformadora de la política de les relacions humanes i del simbòlic que han fet tantes dones, i el moviment polític de dones.
Des d'aquesta política de les relacions, es podria replicar al Ministre (agaf una idea de Luisa Muraro, sobre el pensament d'Antoinette Fouque) que el moviment de civilització desenvolupa la seva potencialitat política amb aquesta idea: "Juntament amb els drets, tenim desitjos i deures", fórmula que recorre el món combinant-se de totes les maneres:  

Juntament amb els deures, tenim drets i desitjos. 

 *************************

El presidente del Tribunal Supremo, Carlos Lesmesavisó a Artur Mas: 
"al margen de la ley no hay libertad, no hay democracia, solo espejismos y, en definitiva, frustración". 

Davant d'aquestes frases tan categòriques ens podríem demanar:
Naixem a la vida o naixem a la llei?

Amb la mescla del discurs del poder judicial amb el del poder polític de partits, el poder judicial està corrent el risc de pagar les mateixes conseqüències que la classe política avui en dia: la "alienitat" de la gent en relació amb la política de partits i el llenguatge dels discursos, de la dialèctica, on cada un duu el seu discurs construït, que mostra que la política de partits és simplement la gestió del poder i la distribució per quotes d'aquesta gestió. 

Front a aquestes frases tan tancades dins d'un pensament, em recorr el pensament d'altres dones, que em donen resposta: 

"descubrió así [ella] que la ley es una decepción de la esperanza, que aquello que aguardamos en relación con el tiempo y con todo es más que la ley y va más allá de ella, que la Justicia no basta.” (María Zambrano, Delirio y destino. Los veinte años de una española). 

S'hereta l'esperança? Miquel Martí i Pol diu que sí.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Naixem a la vida i per això la naixença dona drets inviolables, no naixem a la llei que modela la llibertat possible, convertint-la en un miratge de llibertat (no a l'inrevés). 
Si la llibertat humana no estès per damunt de la llei dels homes (perquè el parlament és un instrument simbòlic de política masculina), no estès en un altre lloc, per damunt la llei; si tota la llibertat possible fos l'existent en la llei, en cada moment: Com sobreviuríem les dones, com ho hem fet, històricament, sense desesperar o suïcidar-nos?
Com sobreviuríem si creguéssim que la nostra llibertat està en una llei, i la llibertat no existeix si la llei no hi és?
Així la nostra història seria la història del que ens ha estat prohibit fer, del que no s'ha fet; enlloc de ser la història del que s'ha fet, malgrat la llei patriarcal; la història de la llibertat femenina. 
Com fer, les dones, per no desesperar, si tota la llibertat possible meva fos la que avui en dia diu que la competència i l'autoritat sobre el meu cos i els seus fruits resideix en l'Estat? 

Cada generació de dones, de mares, pensa (i construeix) per a les seves filles (i també pels fills) un espai major de llibertat al món, per a poder ser dona: On resideix aquesta llibertat si tota la llibertat possible, pensable, està ja en la llei? 

Mirem alguns exemples d'on resideix la llibertat:


  • Un dona deixarà d'avortar perquè una llei li prohibeixi? 
  • No, perquè la competència femenina damunt del propi cos fèrtil està per damunt de la llei dels homes.
  • Davant l'horror d'una violació o de la violència de l'home tot el que esperam les dones de la societat masculina és una llei?
  • No, perquè la indisponibilitat del cos femení per part de la societat masculina està per damunt de la llei, és un principi constitucional de les relacions entre els sexes, un principi vertebrador de la societat.  


    dijous, 17 de setembre de 2015

    No ho vull oblidar: 16 de setembre de 2013. Fa dos anys.

    2015: El curso empieza sin protestas pero con malestar por la LOMCE
    Sindicatos y Assemblea lamentan que hay clases con un elevado número de alumnos 
    Los dos últimos años el curso ha empezado con huelga en Balears. Ayer las clases arrancaron en el archipiélago sin protesta alguna, pese a que la convocatoria de huelga indefinida sigue ahí, así como el malestar de fondo por la aplicación de la LOMCE. Algunos claustros volvieron a lucir la camiseta verde, aunque menos que otros años.
    Armengol habló de "normalidad" y recordó que la plantilla de profesores ha aumentado en 364 docentes, pero admitió que queda "mucho por hacer" y que "llevará tiempo deshacer el dolor". 

    ************ 

    2013: Ara o mai: arrenca la vaga indefinida contra el TIL 

    Les escoles responen a la política lingüística del Govern balear amb una mesura inaudita.
    Les escoles de les Illes Balears viuran avui una fita històrica: l'inici d'una vaga indefinida de professors. Una convocatòria que ha anat agafant forma a mesura que el Govern de José Ramón Bauzá s'entestava a imposar el model de tractament de llengües que no ha consensuat amb cap col·lectiu de la comunitat educativa.






    ******************
    Tornam a la normalitat necessària per a la convivència humana, pel respecte i per la pau social; i en Bauzá també ha pogut tornar a casa seva, li hem pagat el bitllet, les dietes i una bona quantitat, molt superior a la vàlua humana i intel·lectual que ha demostrat, per establir-se allà, amb comoditats. 
    "És un punyetero, dimonió, més viu que una centella", diria la llengua corrent de les nostres padrines, quan de petites trobavem l'amagatall de la xocolata. 
    Ara en Bauzá podrà seguir, per allà, el seu gran projecte, amb els seus bons valors que, ell va dir (en una entrevista escrita), que no són els valors de la majoria. Són els bons valors, però no són els majoritaris. Això ho diu tot de la seva grandesa: "Me defino como una persona de valores, que desgraciadamente son los que se han perdido".
    Un home així, que se sap portador dels millors valors i que la majoria inculta no ho veu, ha de ser un gran tolerant, molt tolerant, com és ell, per fer front a tanta pobresa intel·lectual, a tant de "regionalisme", a tanta inutilitat (com va insinuar, en Bauzá, d'aquells que s'apunten a l'atur perquè no els cridin i cobrar la subvenció. Això és l'empatia del milionari! que plany un rovagó de pa a un pobre que prova de fer qualque mangarrufa perquè fer feina és molt feixuc. I quina manca de moral! Dir això un representat del partit més corrupte que hi ha hagut mai!).

    "La tolerancia da por supuesta la superioridad de quienes controlan más instancias de poder social y simbólico, así como el deseo de asimilarse, de homologarse, por parte de quien necesita tolerancia. ... reduce a los diferentes y dispares, pobres o no pobres, a la miseria simbólica. Porque la tolerancia es ciertamente generosa, pero es, sobre todo, impenetrable y bastante muda", de María-Milagros Rivera, El fraude de la igualdad.

    Però entenc que en Bauzà ho manipulés tot per poder tornar a ca sa mare, la seva llengua, com estira això!
    Jo ho entenc, s'estima molt la llengua, i molt, a mi també em passa, perquè la llengua és entranyable, perquè s'escolta per primera vegada a l'úter, a les entranyes d'una dona, que et posa al món, te'l explica i mai et dirà que tu, ni la llengua que ella t'ha donat, és inútil per relacionar-te i conviure. Això t'ho diu, a l'educació reglada, la llei patriarcal (això ens va passar als nins i nines de la meva generació i, malgrat tot, sempre he sabut distingir la llengua materna castellana, de l'us patriarcal de la llengua castellana).
    La inutilitat d’un ésser humà en funció de la seva llengua materna, la determina l'Estat, una entelèquia, una ficció no-humana. És l’Estat, amb els seu poder, qui vol que la ciutadania política, la ciutadania espanyola, la vinculació amb el territori de  l'Estat, no la puguis exercir amb plenitud en llengua catalana i així, els teus fills i filles, són espanyols de pitjor condició que els d’una mare de llengua materna castellana.

    "La lengua materna se presenta en un sistema de signos y de significados (de palabras y sintaxis, como el español o el maya), pero es más que esto: es un orden del mundo. La madre transmite a la hija el orden del mundo propio de su tiempo y el que ella desearía para el futuro, para que sus hijas e hijos sean felices" de María-Milagros Rivera, El amor es el signo.
     
    Però saps, per l’autoritat materna, sense cap poder per imposar-se, que la llengua teva no és inútil ni per viure, ni per conviure, ni per relacionar-te, ni per treballar, ni per escriure, ni per llegir, ni per estudiar, ni per estimar. 

    "Con mi nombre nacen mi creatividad, mi historia y la realidad que me irá rodeando. Nacen en la pareja creadora originaria que cada ser humano, al venir al mundo, forma con su madre o con quien esté por ella. Y continúan en la infinita variedad de relaciones que ella me autoriza enseñándome a hablar" de María-Milagros Rivera, El amor es el signo.
     
    Té moltíssima raó la Presidenta en la percepció que ella té, i que probablement ha viscut aquests quatre anys a nivell personal, hi ha dolor.
    Encara que jo no diria dolor, perquè no els reconeixem el poder de lesionar-nos, sinó que diria que s’ha obert un pou entre persones, entre les que han sentit que patien una injustícia no merescuda, no assimilable, a les entranyes, en allò no cedible (“no negociable” varen dir els del PI, i aquesta expressió a mi em ressona ben vertadera), i els que han insultat en el Parlament, per la televisió, la ràdio, la premsa, en definitiva, des de totes les instàncies del Poder constituït; m’han amenaçat en prendre’m la custòdia dels fills (una cosa sagrada), m’han odiat des de la medul·la, per escrit i de paraula, i m’han ofès greument, com a d’altres mares [com el dia que Bauzá va anar a parlar per la SER a Mata de Jonc (23 de setembre de 2013 Cadena Ser), i a l’espai previ a l’entrevista, per la ràdio, el defensor de Bauzà va dir-me, com a mare de Mata de Jonc, fonamentalista! [o expressions similars, no ho sé exacte, perquè jo, tanc la ment davant la dialèctica masculina agressiva, basada en el pensament binari, perquè m'acoquina, perquè m'esborra del món, i perquè no hi estic acostumada en el meu entorn (malgrat dedicar-me a una professió tradicionalment masculina)]. Mare fonamentalista! que, per una dona, suposa una situació prèvia a l’emancipació femenina; una submissió de la meva llibertat sexual a un destí biològic i això, a Espanya, de soca-arrel espanyola, pròpia, nostra, només ho pretén l’extrema dreta –la de dins i la de fora del PP- i l’Opus Dei, amb els Pro-vida.
    Mai abans havia viscut (potser per ignorància) que, en aquesta terra, els infants d'una escola fossin assenyalats com l'objecte de l'odi, utilitzant mitjans de comunicació de masses per incitar al rebuig i envestir a innocents, i també el Parlament, en algunes comissions, on la representant del PP va fer befa i va exhibir el seu privilegi diví, insinuant la seva total impunitat, de poder llevar el concert a una escola, si a ella li venia en gana!  

    Aquest tipus de pou no es poden tornar a omplir, hi pots posar unes fustes damunt, però no es tornen a omplir. 
    Quan dic pou vull traduir la paraula "foso", del castellà.  

    Si el dolor es cura, s'oblida o es gestiona, un pou no és sentimental, és de significat, perquè és una injustícia no merescuda i no remeiable, com el pou que s'obria (seguint a la filòsofa Luisa Muraro), generacions enrere (i, avui en dia a molts de llocs), entre germans i germanes, companys estimats de jocs i confidències a la infantessa, quan de cop deixaven de tenir les mateixes oportunitats: 
    "... el dinero, por ejemplo el que servía para mandar a estudiar a los hermanos mientras ella, al terminar la enseñanza obligatoria, se quedaba en el pueblo, y cuando pedía un vestido nuevo para salir con las amigas el domingo, la respuesta era que no porque en aquella casa, con cuatro varones en la ciudad, nunca sobraba un céntimo. Es un ejemplo entre millones, uno que conozco bien porque me lo contó una que era ya vieja, pero no había olvidado ni perdonado. Se oye decir de vez en cuando ... ¡Si supierais, querría comentar yo, lo grande que era y lo grande que puede ser la rabia ..." (La indecible suerte de nacer mujer). 

    Tornant al dolor del que parlava la Presidenta, amb qui estic d'acord, pens que qui provoca això, i l’havien avisat! i li varen fer reflexions, i peticions, i pregàries!, no mereix el premi de poder-se dedicar més a la política representativa en una societat democràtica, perquè l'equilibri feble entre majories i minories s'ha de mimar, s'ha de blindar, s'ha de protegir, i mai s'ha de violentar. Crec que és en aquest punt d'equilibri on és possible la democràcia.

    "Asociar tolerancia con democracia es una paradoja porque, si se forma parte de la mayoría, es superflua la tolerancia; y, si se forma parte de las minorías, también, ya que las dos son imprescindibles para que exista ese sistema político. Pero es que, en realidad, la tolerancia se aplica a quienes no deberían participar nunca en el juego democrático de fuerzas; se aplica a quienes, por marcar los límites del juego, resultan una excrecencia que inquieta y estorba: una prueba a superar con dignidad, como se suele decir" de María-Milagros Rivera, El fraude de la igualdad. 

    [Excrecència que inquieta i estorba al PP del Parlament és la part forana, i els seus infants, als quals volen controlar, inquisitorialment, per ridiculitzar la seva manera de parlar el castellà, que es deu a que la seva mare els parla mallorquí. I aquesta si que és la gran excrecència pel règim Bauzá! Això si que estorba al PP-Bauzá: l'autoritat materna de que el català serveix per viure amb plenitud; i de que cada mare decideix si els seus fills van de verd o no.
    T'has escoltat a tu parlant castellà, Miquel Vidal (PP)? Deixau els infants en pau!
    Riure's de Catalunya i dels infants de la part forana és l'única política legislativa que teniu. A part de menysprear una dona que va haver d'avortar tres vegades -consta per escrit en el Diari de sessions.
    Aporta res de positiu això a la societat?] 

    Un gran tolerant, per contenir la seva tolerància, havia d’estar tancat, aïllat, al Govern, com en Bauzá va demostrar (si realment en Bauzá va néixer el 16 de novembre, com diu la seva propaganda, doncs, es celebra, mira per on, el "Dia internacional de la tolerància").


    Us fixau des de quina òptica s'aplica la tolerància? Des de la meva, des del JO.
    I deixaré de tolerar-te en tenir majoria absoluta? En tenir la majoria silenciosa a favor meu?
    Deixaré de tolerar-te quan em demanis massa tolerància?
    Puc dur, en el programa electoral, la promesa de deixar de tolerar-te? 

    *********

    I poden dur els homes del PP (sostinguts per dones), en el programa electoral, la promesa que deixaran de tolerar que una dona avorti rebent assistència sanitària? 
    *************

    dissabte, 12 de setembre de 2015

    ¿Y Aznar “de rositas"? La gent li cridava "no a la guerra", però efectivament hi ha havia armes de destrucció massiva: la supèrbia, la prepotència, la virilitat (que és la interpretació moribunda de la masculinitat). I ara hi ha moltes vides, pendents de ser viscudes, surant a les voreres de la Mediterrània. S’haurà sentit mai responsable de res Aznar? Són humans els grans homes, els patriarques, aquells elegits pels Déus que condueixen a la Humanitat cap a la salvació? Neixen de dona o de “logos” de Déu?



    DEBIÓ DE IMPORTARLES
    (Que haguessin malavejat)
    de C. Cavafis

    Soy casi un vagabundo. 
    Esta terrible ciudad de Antioquía
    ha devorado mi riqueza; 
    esta ciudad con su cara forma de ser. 
    Pero soy joven y gozo de buena salud; 
    hablo perfectamente bien el griego
    (conozco a Platón y Aristóteles al revés y al 
    derecho, 
    a los oradores, a los poetas y a quien deseen 
    saber). 
    Sé de asuntos militares
    y tengo amigos entre los jefes mercenarios; 
    también estoy dentro de la administración: 
    pasé seis meses en Alejandría, el año pasado 
    y tengo conocimiento (lo cual es de utilidad) de las 
    cosas de allí, 
    las ideas de Kakergetis, sus fechorías, etcétera. 
    Así que me considero bien capacitado
    y justo el hombre para servir a este país, 
    mi querida patria Siria. 
    En lo que me pongan trataré de ser útil, es mi 
    intención: 
    pero si por algún motivo, no me lo permiten 
    (conozco bien a esos dirigentes, ¿tengo que decirlo 
    ahora?), 
    si no me lo permiten, no tengo la culpa. 
    Antes que nada veré a Sabino 
    y si ese tonto no me pone atención,
    iré a su oponente, a Grypos, 
    y si ese idiota no me toma,
    iré directamente a Hercano.
    Uno de los tres querrá mis servicios de alguna 
    forma; 
    en cuanto a mi conciencia, está tranquila 
    por la indiferencia con que escojo: 
    los tres son igualmente dañinos para Siria.