«en la existencia de toda mujer ha habido una época, por remota y sepultada que esté, en que ha mirado hacia una u otra de sus semejantas como depositarias del saber más importante para ella. Es la misma época en que la mujer pensaba ingenuamente -era una niña- que el mundo la estaba esperando y la necesitaba. Las fantasías femeninas no hablan de otra cosa. Sólo que les falta el elemento constringente de la confrontación con la realidad y, en consecuencia, también les falta su necesario complemento que es la idea de hacerse instruir por las propias semejantas a fin de respondrer a las expectativas.»

Librería Mujeres Milán. No creas tener derechos.

divendres, 20 de març de 2015

Sectarisme?


Ara que la por
se m'ha fet vella
i la sap llarga.
(...) 
Ara que ja sé
que la innocència
té efectes secundaris.
(...)


I.6) Pregunta RGE núm. 2670/15, de l'Hble. Diputat Sr. Miquel Àngel Mas i Colom, del Grup Parlamentari MÉS, relativa a successió ab intestato (rectificada amb l'escrit RGE núm. 2773/15).

EL SR. MAS I COLOM:
El Sr. President aquí es va comprometre a fer aquesta proposició de llei, dia 21, i no ho fa.
Quatre coses: una, tudadissa de doblers públics, la Comissió Assessora de Dret Civil Balear s’ha reunit només durant el 2014 nou vegades, 12 membres per 350 euros la dieta, quasi 40.000 euros. I dia 23 d’octubre del 2014, a l’acta que vostè em va trametre, s’aprova el projecte de llei de règim patrimonial del matrimoni i el projecte de llei de successió ab intestato, tudadissa de doblers de tots nosaltres. Dos, compromís formal del president, nyarro! Quatre, menyspreu del dret civil propi i darrer, i el més greu, el sectarisme del Govern, el sectarisme. 
Nosaltres feim una proposició de llei i ens diuen que no, perquè no era dels seus, era bona, però no era dels seus. No han governat per a tothom i això són paraules molt gruixudes.

EL SR. VICEPRESIDENT I CONSELLER DE PRESIDÈNCIA (Antonio Gómez i Pérez): 
Muchas gracias, Sra. Presidenta. Estamos de acuerdo en que es un tema creo que muy importante el hecho de que desarrollemos nuestro derecho civil propio, pero yo le podría decir a usted lo mismo, ¿por qué no lo hicieron ustedes en la pasada legislatura cuando gobernaban? Porque ya existía también la Comisión de Derecho Civil Asesora.  

SI, QUE ES VA FER!
 


La tercera Comissió, sota la direcció de Miquel Coca, aconsegueix l'objectiu, després de 13 anys, de fer una proposta de regulació del règim econòmic del matrimoni balear, jurídicament, rigorosa: L'avantprojecte de Llei de règim econòmic del matrimoni. I ho va aconseguir fer en dues ocasions, dues versions per evitar qualsevol conflicte polític:

1) Des del 16 de juny de 2009 al 5 de maig de 2011:
- Reunió, el 14.07.2011, amb el Conseller Gómez, perquè la CADCIB presenti les credencials, explicant-li tota la feina feta, acabada, votada, aprovada per quasi tots els membres de la CADC i subvencionada amb els impostos dels ciutadans.  



2) Passen 2 anys: Setembre de 2013, el Conseller Gómez treu a exposició pública (BOIB n.º 127, 14-09-2014) l'avantprojecte de Llei de règim econòmic matrimonial:  Text presentat per la CADC al 2013 al Conseller Gómez. 

Per què no s'entrà al Parlament, després de l'exposició pública, i es retirà perquè la, nova, quarta Comissió, dirigida, per la nova i vella Presidenta, l'exconsellera del PP-Matas, catedràtica jubilada de dret foral, Pilar Ferrer, torni sobre el tema (votat, aprovat per quasi tots els membres de la CADC, consensuat amb les forces vives de totes les Illes, després de 16 anys (des de l'estirada d'orelles que la STSJIB núm. 1/1998, de 3 de setembre, va fer al poder legislatiu balear), subvencionat, eternament, amb els impostos dels ciutadans?

[16.10.2013 "El 18,5% de la población de Baleares está por debajo del umbral de pobreza"]

NOMÉS HI HA UNA OPCIÓ CORRECTA. EN CAS DE DUBTE, INDIQUI LA MÉS CORRECTA:
  1. ... tudadissa de doblers de tots nosaltres?
  2. ... compromís formal del president, nyarro!?
  3. ... menyspreu del dret civil propi?
  4. ... el sectarisme?
    1. ... prestigi, reconegudament, sectari? 
    2. ... prestigi, sectàriament, reconegut?
*******************

[President Bauzá:  — La jurista Pilar Ferrer ... afirmaba que el Tribunal Constitucional permite a las autonomías decidir si la lengua es un mérito o un requisito para accender a la función publica. ¿Estamos, por tanto, ante una decisión política y no una obligación legal?
—El artículo de Pilar Ferrer fue absolutamente clarificador y es lo que nosotros aplicamos.]



**********************

dimecres, 11 de març de 2015

La violència del dret masculí a la relació sexual sobre una dona.


Reacciones a la sentencia sobre los derechos laborales de las prostitutas” (La Vanguardia)



Normalitzar, jurídicament, que hi hagi dones prostituint-se exposa a la societat femenina a una gran incomoditat i a la societat, en general, a una contradicció interna, si és que s'accepta, prèviament, que, avui en dia, la societat està formada per cossos humans masculins i femenins, amb igual valor; perquè, si és així, si les dones som part de la societat, i no un cos (sense dona) disponible per la societat masculina, resulta que, normalitzant "la interpretació de la sexualitat masculina que legitima, per als homes, la prostitució de dones"; les dones, a la societat, som mares, filles, germanes, esposes, amigues, companyes i, en qualsevol d'aquest estats, prostituïbles.

Normalitzar jurídicament "una interpretació de la sexualitat masculina que sosté, per als homes, la prostitució de dones" no troba, ni tan sols, encaixament en el sistema jurídic masculí. 
No pot ser un contracte allò que no estaria cobert pel principi de llibertat contractual que, derivant-se del principi de llibertat individual masculina (dels homes blancs europeus nascuts lliures) és la base del liberalisme econòmic, que sosté la societat burgesa i ara el capitalisme. En origen, la llibertat contractual estaria frenada pels bons costums i, per tant, la prostitució, en el moment en el qual aquest principi es va perfilar i va fonamentar el canvi d'ordre social que suposà la Revolució francesa, no podria entrar dins del món jurídic, dins l'ordenament jurídic masculí, com a contracte que genera drets, deures i obligacions. 
En una concepció més evolucionada del contracte, ja intervingut per l'Estat i, per tant, llimada l'absoluta llibertat contractual; no troba encaix "la interpretació de la sexualitat masculina que legitima, per als homes, la  prostitució d'una dona", perquè un contracte pren en consideració, per tal de valorar la llibertat contractual; per una part, l'existència d'un equilibri econòmic en el moment de contractar, de pactar les condicions; i, per altra part, el just equilibri de les contraprestacions; inexistents, ambdós principis, en "aquesta interpretació de la sexualitat masculina que legitima, per els homes, la prostitució d'un cos femení" perquè, aquesta interpretació conté una clàusula obscura, que suposa que allò que, com a regla general, s'hauria d'interpretar "contra proferentem" és interpretat "pro consumatore": La "prestació femenina de la seva receptivitat passiva" es pot, segons els usos, interpretar a l'alça per l'home; i  el preu, que legitima, per a l'home, la disponibilitat del cos femení pot ser interpretat, per l'home, segons l'oferta, a la baixa.  

La normalització jurídica de la prostitució també em du a esbrinar: 
Quina és la prestació del contracte de disposició sexual del cos femení per part d'un cos masculí?  Què compra un home amb el preu (5, 20, 30, 100, 150, 300, 1000 euros)?
El cos d'una dona (i també d'un home) és indisponible per part d'un altre cos, per tant, no és pot comprar la disponibilitat d’un cos amb 20 euros (ni amb 300€). 
Per una part, amb el preu es compra la impunitat penal, davant la societat masculina, d'un fet que és delictiu, per la societat femenina: Disposar d'un cos femení en contra del desig (o receptivitat activa) de la titular [la manca de desig de la dona no situen a l'home en la punibilitat, davant la societat masculina; quan l'home sap que la dona l'ha d'obeir perquè ho necessita per subsistir (desitja els doblers o la cobertura econòmica), abans dins del matrimoni [Artículo 57 Cc 1889: ... debe  ... la mujer ... obedecer al marido] i, ara, dins d'altres situacions de dependència econòmica]
La impunitat penal a vegades serveix també a alguns homes (i es sustentat també per algunes dones, que no saben ser-ho) per declarar-se moralment impunes (d'altres no es lleven el sentiment d'immoralitat malgrat saber que han pagat i, per tant, no han comés cap delicte). Per altra part, el preu compra també la receptivitat del cos femení, que inclou la no-resistència activa i la receptivitat passiva, per no negar-se a fer possible la relació sexual (amb qualsevol modalitat que un home s'inventi). 
El que el preu no compra (i d'aquí el gran desordre simbòlic d'una societat masculina que normalitza la prostitució de dones) és la receptivitat activa (l'obertura a la relació) que és un tret essencial del cos femení (i que, paradoxalment, el fa indisponible), del ser dona, la receptivitat activa a fer possible la relació humana, en general, i la sexual amb un home, també [el patriarcat ha prescindit del desig de la dona com es reflexava en el Cc, en relació amb la dona casada, que havia d'acceptar la violència d'atendre les demandes sexuals del seu marit, perquè no era una violència rellevant pel Cc: Artículo 105 Cc  1889: Las causas legítimas del divorcio son: 3.ª La violencia ejercida por el marido sobre la mujer para obligarla a cambiar de religión].  
Aquesta receptivitat activa (l'obertura activa a la relació humana) està fora del comerç dels homes (inclou dones) perquè no té traducció dins d'ell; no respon a la mediació dels doblers, que és una mediació masculina que representa una forma de la mediació de la força: Mediació masculina, entre el món-i-jo-home, que evoluciona des de la violència física (més primitiva); a la violència econòmica on tot té preu; i que, al final del patriarcat, s'amaga, en la violència jurídica del control de les relacions mitjançant drets: Per exemple, la prostitució es du a la normalitat jurídica amagant el dret masculí -patriarcal- a la disponibilitat del cos femení (qualsevol perquè no hi ha un cos femení que neixi amb el segell de prostituta), en el dret a poder pagar un preu per legitimar, jurídicament, el dret a rebre serveis sexuals per part d'un cos femení.
La receptivitat activa d'una dona a la relació no es pot comprar perquè si el pagament es fes possible, en la ment de la dona, en aquell moment, no hi ha ja receptivitat activa, sinó passiva. Al contrari, qualsevol benestar econòmic, regal, doblers que es pugui rebre, sense violentar la receptivitat activa, es deu a que, per a aquella dona, no és pensable que allò vagi relacionat a pagar tal receptivitat activa, que és essència femenina; sinó relacionat a respectar tot el que ella és, precisament, de cos indisponible i lliure. 

La normalització jurídica de la prostitució em mostra que la prostitució és un problema masculí, no és de drets laborals de les dones prostitutes; com la violència masclista és un problema masculí i no de no-denúncia per part de les dones maltractades. És a dir, no hi ha dones prostitutes, sinó homes clients, amb dret a rebre atenció sexual; com no hi ha dones maltractables, sinó homes masclistes. 
Observ, així, que la societat masculina no afronta el debat dels temes masculins  (per exemple, fent, la societat masculina, un simposi a l'ONU sobre com estan, en primera persona del masculí plural, disposats a relacionar-se amb la societat femenina aquest segle XXI), que provoquen patiment a les vides femenines; i desvia l'atenció presentant-ho com una problemàtica femenina vinculada al tipus de dona que una pot ser, o ha triat ser, o que les circumstàncies socials, familiars i econòmiques li han dut a ser; i, així, acaba sent un problema de dones aplicant la divisió masculina de les dones, en funció de circumstancies que impedeixen a la dona la llibertat d'existir i habitar lliurement el món des d'un cos femení.
Tot això em porta al contracte social que fonamenta el nostre sistema jurídic, polític i econòmic, del qual les dones mai vàrem formar part. El contracte social  té una addenda que és un pacte sexual entre els homes. Pel pacte sexual, la societat masculina té unes regles vinculants entre ells de repartiment de les dones, d'acord a una tipologia de dones, en funció de la interpretació masculina del que és ser-dona. 
La prostitució es fonamenta en el pacte sexual que fan els homes, entre si, pel qual la societat masculina va fixant, d'acord a la tipologia de dones, el que no és tolerable que un home faci a una dona. Així, com en aquest precís moment, en altres països, una dona pot ser violada com a càstig, pot ser lapidada per mantenir relacions sexuals amb un home fora del matrimoni, pot ser prostituïda i posseïda com esclava; en el nostre reduït món, hi ha conductes d'un home cap a una dona, que van essent no-acceptades entre els homes, per la qual cosa la condemna formal, a segons quins fets, va evolucionant entre ells (encara que no suficientment i massa lentament). La condemna a la prostitució, és a dir, la decisió de la societat masculina d'acabar amb "la interpretació de la sexualitat masculina que legitima, per als homes, la prostitució de dones" declarant inacceptable, per a ells, que hi hagi homes clients, amb dret a ser atesos sexualment; que fan pensable a una dona la disponibilitat del cos, no arriba encara. 
La prostitució d'una dona és possible, per tant, per la tolerància de la societat masculina davant l'home-client, per la tipologia fictícia de dones fruit de la interpretació masculina del ser-dona (i sustentada per dones que no es veuen com a dones i no saben ser-ho) i per una creença que es presenta com a origen legitimador [Artículo 105 Cc de 1889: Las causas legítimas del divorcio son: 1.ª El adulterio ... del marido cuando resulte escándalo público o menosprecio de la mujer]:   
Que l'home no té la llibertat del seu cos; que és un ésser sense llibertat, determinat pels seus impulsos sexuals, volent fent creïble l’escissió entre un home i el seu cos masculí incontrolable: Com si un home fos alguna cos més que el seu cos! 
Aquesta interpretació de la sexualitat masculina per part del patriarcat, i presentada com a veritat universal, legitima la no existència, en l'ordenament jurídic, del principi d’indisponibilitat del cos femení per part de cap home, ni qualsevol de les seves representacions (Estat, Església) i presenta, així, com a inevitable, l’existència d’homes clients que creen prostitutes perquè la no existència, per a la societat masculina, del principi de la indisponibilitat, per part de cap home, del cos de cap dona, fa que l’està conforme en pagar la disponibilitat del cos femení, de cert tipus de dones, sigui el mal menor per a la societat femenina.

Finalment, pens que la dona prostituta ens revela elements molt importants a tenir en compte per part la societat femenina. 
La dona prostituta no té res d'immoral, d'indigna, d'esclava, de víctima, de miserable, de deshonrada. Ben al contrari, viu la regla patriarcal que diu que existeix "l’escissió entre un home i el seu cos masculí incontrolable" que legitima a un home a ser client i, per tant, davant la necessitat d'haver de menjar i viure, podent gaudir d'algun petit caprici, ella accepta que el seu cos és disponible per als homes. 
La dona que és prostituta descarta dedicar-se a fer mal a altre gent, a robar, a estafar, a vendre droga per matar els fills d'altres dones. Fins i tot, procura no fer mal a cap dels seus, mantenint-ho ocult a la família, sobretot, als fills i filles. La dona prostituta pren una opció lliure, dins d'una llibertat contingent; opció que ella valora com la més viable per progressar i per fer progressar els seus fills, per obtenir doblers. 
Això és molt rellevant: Aquesta dona que està exercint la prostitució lliurement, perquè és el que millor va amb els interessos seus, en aquell moment, legitima la seva llibertat en el fet que està fent possible que ella, els seus, o els seus fills i, sobretot, filles, avancin socialment, perquè no se les hagi de fer possible a elles, la prostitució, com si li va fer a ella.
Ella ens diu, a les altres dones, que creu que la llibertat de les seves filles augmentarà com millor nivell econòmic i social, ella les pugui donar. 
Això és molt rellevant per prendre en consideració la desigualtat social que hi ha entre les dones i començar a parlar-ne com un tema de la societat femenina (i deixar de voler ser igual a un home: A quin? Al poderós que és, potser, home-client? I per què?); i per no donar crèdit a la possibilitat que la llibertat femenina, que ara ens allunya, a algunes dones i a les nostres filles, de ser el tipus de dona prostituïble, es pugui sostenir en el benestar social o econòmic de les dones, o en els drets laborals, o en la Constitució; perquè, si és així, es podria esvair de cop o mustiar-se com una flor.

diumenge, 8 de març de 2015

En el dia internacional de la dona: Una Compilació que no estima les dones casades.

"¿a cuántos niños hemos renunciado a traer al mundo para salvaguardar nuestra autonomía sin tener que abusar de nuestras madres o suegras?" (Sottosopra rosso)

 *****************
A partir de 2005, la situació econòmica de la dona balear casada (no vull dir que no hi pugui haver qualque home també) va entrar en una situació delicada. 
A partir de la Llei 15/2005, amb el sistema de "divorci unilateral", s'elimina la necessitat d'haver de negociar un divorci per poder obtenir una sentència favorable, la qual cosa, abans, permetia una certa negociació econòmica, en relació amb la compensació econòmica, que una dona havia de rebre per haver-se dedicat a crear i tenir cura d'una família. 

REGLES DE LA COMPILACIÓ:
MALLORCA i MENORCA: Els béns propis de cada cònjuge seran afectes a l’aixecament de les càrregues del matrimoni. En defecte de pacte, cadascun dels cònjuges hi contribuirà en proporció als seus recursos econòmics; es considera com a contribució el treball per a la família.
EIVISSA: Els cònjuges seran obligats a contribuir al sosteniment de les càrregues del matrimoni. Per manca de pacte, ho faran en proporció als seus recursos econòmics

PRIMER PUNT DELICAT. 
Una vegada que, amb la Llei 15/2005, el divorci s'ha de decretar, judicialment, sense poder entrar en valoracions, ocorre que, en un sistema com el de la Compilació, una dona no té possibilitat de rebre part dels ingressos familiars que ha aportat l'home a la família, quan ella no ha aportat, econòmicament, quasi res o la seva aportació econòmica no és de la mateixa intensitat que la de l'home; sinó que, en canvi, l'aportació de la dona ha estat, o bé exclusivament, o bé amb doble jornada (no sempre pagada igual que la jornada de l'home), crear i recrear la família.

SEGON PUNT DELICAT.
La situació de la dona casada balear es va deteriorar més quan, l'any 2009, s'introdueix amb la Llei de la CAIB 3/2009 una reforma de dimensions descontrolades.
La proposta de la Llei, feta pel grup MES era molt senzilla i correcta: Només es pretenia fer front al drama de que l'home assassí pogués heretar de la dona assassinada per ell, per la seva violència masclista (la que homes com ell exerceixen, avui en dia, sobre una dona).
Aquesta senzilla reforma rebé moltes esmenes del PP i arrel d'una esmena del PP (tema gestionat per José Juan Cardona, crec que, assessorat en DCB), es va regular la possibilitat de que, per la separació o el divorci, qui ha rebut una donació durant el matrimoni (tradicionalment, és la dona), la pugui perdre per una acció de revocació per causa d'ingratitud. 
Les donacions entre cònjuges són necessàries en un sistema d'absoluta separació de béns (perquè l'obligació de contribuir a les càrregues no crea cap base comuna, sinó que és una regla de convivència; fredament, la descripció de la norma pot ser que, si el menjar es compra amb els ingressos de l'home -contribució econòmica-, la  dona també pot menjar-ne perquè ho cuina ella -treball per a la família), com el de la Compilació actual, que no reconeix cap dret a la dona (no vull dir que no hi hagi qualque home també perjudicat) que no ha aportat, econòmicament, o no tant com l'home, a rebre una part dels guanys de l'home (que, realment són familiars si és que conviu com una família), generats durant el matrimoni.
A més, és molt freqüent que aquestes donacions tinguin l'aparença de negocis onerosos, com la compra d'un habitatge (o qualsevol cosa que es compri) en copropietat quan, en realitat, l'aportació econòmica del preu és d'un dels dos, només, o molt més d'un que de l'altre, normalment, de l'home. 

Miquel Masot va escriure, en un treball (crec que dels anys 70) que, antigament, era costum que l'habitatge es posàs en nom de la dona. Evidentment, es refereix a un costum que no és norma jurídica sinó només un comportament social, però dóna informació de la percepció que ja tenia l'home del perjudici (humiliació) del sistema patrimonial del matrimoni cap a la dona, de manera que, aquest costum, entès com a regla de comportament masculí en relació amb la dona amb qui es casaven, ja indica que, des d'antic, s'observava la necessitat que el sistema patrimonial del matrimoni tenia de re-equilibrar les aportacions masculines-femenines que, juntes, creen un model de família. 

El fet que la mera separació o divorci doni lloc a que es pugui revocar la donació feta a una dona (no dic que en alguns casos no pugui resultar perjudicat un home) em situa en aquest escenari: 

(1) Una norma que vincula la ingratitud que dóna lloc a l'acció de revocació d'una donació a la separació i divorci és contrària a l'ordre públic familiar que fixa la Llei 15/2015 i, fins i tot, aquesta contrarietat de l'ordre públic incideix en poder-se considerar que s'han vulnerat, per part del legislador balear, les competències estatals en legislació civil en relació amb el pac "relacions jurídiques civils relatives a les formes del matrimoni (art. 149.1.8ª CE)"; on és l'Estat qui dibuixa l'ordre públic familiar: És a dir, les normes familiars imperatives i la interpretació teleològica de les mateixes (o divorci amb culpa o divorci amb absència de judici de valor).
La ingratitud té com essència un comportament subjectiu susceptible d'una valoració negativa, és a dir, una actuació lletja, dolenta, cap el donant. Així la Compilació diu que són causes d'ingratitud per revocar-se una donació entre cònjuges, les previstes en el Cc que (si entenem que la remissió al Cc s'ha fet l'any 2009, doncs l'art. aplicable del Cc és l'art. 648 Cc) té com a causes d'ingratitud, per exemple, que el donatari atempti contra l'honor del donant o que li hagi negat aliments, en definitiva, conductes negatives. A partir d'aquí, la Compilació continua que, a més de les establertes en l'art. 648 Cc, són causes d'ingratitud: la separació o el divorci (art. 4.3 CDCIB). 
Com pot ser acceptable considerar, com a conducta ingrata, el fet que s'hagi decretat per sentència judicial una separació o un divorci?
L'ordre públic familiar en matèria de divorci, establert per la Llei 15/2005,  es basa en la desvinculació del fet de la separació i el divorci de qualsevol valoració subjectiva, de qualsevol judici de valor; i, per tant, no es pot vincular, sense més, la separació i el divorci a un element que, per tenir existència jurídica, s'ha de basar en uns fets susceptibles de ser, jurídicament, valorats com a negatius: Només, així, es pot ser, jurídicament, qualificat d'ingrat. 

(2) Vincular la ingratitud amb la separació o divorci, en un sistema d'ordre públic matrimonial on el divorci és unilateral i lliure suposaria que, des del marc de la Compilació, el divorci unilateral per part del cònjuge donant que podrà revocar, sense més, les donacions i sense que la donatària pugui fer res, més que "acceptar-ho", es converteixi en un sistema de càstig a la dona, sense culpa o amb indiferència de la culpa, com un "repudium"; exemplificat en el fet que ella mai podrà evitar, amb cap comportament, que l'home no es divorci i que li revoqui qualsevol donació feta. No ha pogut evitar el divorci i, a més, és considerada ingrata.  
Ja he de dit que, en el sistema de separació de béns, la donació entre els cònjuges no tindrà sempre la forma de donació, sinó de negoci onerós on es compra un bé però el pagament econòmic només es fa amb doblers de l'home o, majoritàriament, amb doblers de l'home. En aquest cas, de "donació encoberta", traduir, en la mediació dels diners (que només serveix per representar una de les maneres de contribuir al matrimoni), les dues formes de aportacions a la convivència; suposa que, si bé la titularitat del bé comprat es manté, pot exigir-se el reemborsament del preu del bé o part d'ell, per part de qui contribuïa a la família en doblers (o amb més doblers que l'altra -perquè si es diu que les dones cobren menys que els homes en general, també, moltes vegades, cobren menys que l'home amb el qual estan casades), amb independència de les molèsties fiscals que això els generi. En aquest cas, la revocació afectarà als doblers, donats a ella, amb els quals l'ordenament entén que ella va comprar el bé o amb l'exigència del pagament del préstec dels diners que ell li va fer a ella per comprar el bé (arts. 618 i 632 Cc). 

TERCER PUNT DELICAT.
Si s’estableix la possibilitat d'imposar una custòdia compartida a una mare, en contra del model que ella havia decidit de ser-mare, quan va acceptar ser-ho i va pactar amb l'home la paternitat; i, fins i tot, es va donant forma, cada dia més, a la possibilitat de donar la custòdia exclusiva a l'home atenent a la regla, del TS, de la igual capacitat pare-mare (com si el tema tingués res a veure amb capacitats, sinó amb l'autoritat damunt la vida); l'economia de mera subsistència, durant el matrimoni, de la dona balear casada (ser mantinguda amb el sistema de càrregues del matrimoni que suposa, fredament, que menja i es vesteix a canvi del treball per a la família), que passa a economia de misèria si es divorcia, o es divorcia ell d'ella, per no tenir dret a rebre cap compensació per haver creat la família per la qual treballava i havent-li revocat les donacions de béns o doblers; exposarà a la dona, mare, casada, balear, a la pèrdua de la custòdia dels fills (perquè quan s'està fora del mercat laboral, o a dins però a baix rendiment, no és fàcil passar de cop a tenir una feina que permeti mantenir-se, econòmicament, amb dignitat i amb unes condicions laborals que permetin combinar-ho amb la criança, en proximitat, dels fills); o, com a mínim, l'exposarà a l'obligada acceptació d'una custòdia compartida, en contra del pacte pel qual ella es va obrir a la possibilitat de fer pare a un home, una vegada que ella hagués estat mare. 
Això, perquè la teoria del TS, aplicant el principi d'unitat de sexes que denominen igualtat, considera que home i dona tenen la mateixa capacitat per tenir la custòdia dels fills, la qual cosa, en el sistema jurídic masculí, es tradueix en tenir el mateix dret; per tant, dins del mateix dret, l'element que inclina la balança és l'interès del menor (una fórmula que permet que l'interès del menor pugui ser el benestar econòmic, enfront a viure en proximitat a l'hàbitat matern de la dona, que volia ser mare i volia criar el fill; la qual cosa constitueix un cas, on la norma, empara una violació simbòlica del cos d'una dona, perquè ella va ser mare amb la condició de poder viure sempre en proximitat amb els seus fills; mentre que la llei la considera només portadora de germen masculí, quan no inclina la balança a favor de la autoritat de cada dona per decidir la seva manera de ser-mare): Que pot dur a que es declari, judicialment, que els fills estaran millor amb al pare qui, emparat econòmicament, té benestar; i no, amb la mare, qui, en situació de penúria econòmica (per haver estat casada en un sistema basat en la pervivència de la històrica miserable economia femenina de mera subsistència), haurà d'acceptar qualsevol feina que, difícilment, podrà conciliar amb seguir tenint cura dels fills (que no oblidem que va ser la seva opció lliure de maternitat; per la qual ara pateix, injustament, aquest maltractament jurídic). 
La igual capacitat pare-mare del TS fa palesa la indiferència judicial davant del fet de la desigual autoritat mare-pare sobre l'obra de la creació humana. La igual capacitat mai serà igual autoritat i, a més, no té res a veure; i qui té l'autoritat ha de tenir el respecte i el reconeixement de l'ordenament jurídic; de manera que les normes jurídiques de la societat no poden situar-se en contra de l'autora de la societat, sense subvertir l'ordre simbòlic i pagar el preu del desordre simbòlic, on les paraules i la veritat no coincideixen (com en un ordenament jurídic que manté l'ordre patriarcal de que es neix d'un home i de que l'home és l'ésser universal -presentat com a neutre- perquè l’horitzó del pensament on es resol el conflicte jurídic és el masculí).

Per què la Compilació no estima les dones casades?

Fa 17 anys que s'està reformant el règim patrimonial del matrimoni, intentant perfilar un règim econòmic de separació de béns d'acord amb la societat actual i no hi ha hagut fruits. 
COMPILACIÓ PATCHWORK
Ara, qui estima les dones casades (els juristes que protegeixen els seus interessos) hauran de demanar, per evitar un règim patrimonial patchwork (... que si ara cito l'art. 97 Cc; que si ara ho provo amb l'art. 9 LPE ...), l'aplicació supletòria del règim de separació de béns del Cc que, de tota manera, sempre és el dret comú dels sistemes de separació de béns (art. 16.3 segon paràgraf). 
Haurà d'aplicar-se el règim de separació de béns del Cc davant les situacions on els homes i dones, juristes-pràctics, detectin que una dona casada patirà una injustícia fruit de l'aplicació d'un sistema d'estricta separació de béns. 

L'aplicació no s'ha de fer acudint a l'art. 1 de la Compilació ("Per manca de llei del Dret balear, s’aplicarà supletòriament el Codi Civil, sempre que les normes d’aquestes no s’oposin als principis del seu ordenament jurídic"). 
La supletorietat d'un article o articles concrets del Cc, via l'art. 1 de la Compilació, mai prosperarà per dues coses: 

(1) Sempre hi haurà un principi que freni la supletorietat que és la legitimitat interna de l'estricta separació de béns (això que és diu "el peix que es mossega la cua"). 
La idea és senzilla. Les institucions que, recollides a la Compilació, es presenten com a completes per a regular la situació, en el passat (la idiosincràsia diferent i legítima de l'home balear casat, enfront a la idiosincràsia diferent i legítima de l'home castellà casat), sempre s'autointegraran amb els principis d'aquell moment, perquè no són incompletes per una societat del passat, però no atenen a la diferent societat d'avui en dia. 

AQUESTA IDEA es respira a la radical reforma operada per la Llei 15/2005:
"El evidente cambio en el modo de concebir las relaciones de pareja en nuestra sociedad ha privado paulatinamente a estas normas de sus condicionantes originales. (...)
La reforma que se acomete pretende que la libertad, como valor superior de nuestro ordenamiento jurídico, tenga su más adecuado reflejo en el matrimonio. El reconocimiento por la Constitución de esta institución jurídica posee una innegable trascendencia, en tanto que contribuye al orden político y la paz social, y es cauce a través del cual los ciudadanos pueden desarrollar su personalidad".

Els sistemes patrimonials del matrimoni de la Compilació són complets si tenim en ment una dona del segle XIX o de 1950, és a dir, d'abans de l'emancipació femenina dels anys 70.
La situació de la dona del moment respecte del qual la Compilació es presenta completa (autointegrada) evoca una dona que no havia de prendre gaires decisions a la vida. La tria del marit era la fonamental. Després estava preparada i disposada a rebre els fills i a dedicar la vida, amb alegria i satisfacció (basta que pensem amb les nostres padrines), a la criança dels fills. No se li feia pensable, a ella, la possibilitat de triar altres opcions.
En el moment actual, les dones prenen moltes decisions des de joves [sobre estudis; feina -si triam sou o altres circumstàncies-; viure en parella o no; casar-se o no; ser mare, quants de fills; com organitzar la carrera, combinant-ho amb l'home (sabent acceptar, si passa, que ell té més possibilitats reals de guanyar més doblers o de destacar professionalment, la qual cosa beneficia a tota la família -perquè el matrimoni es viu com a vitalici, mentre la convivència és possible), i amb la criança i organització de les tasques domèstiques ...]. És a dir, avui en dia, d'una dona s'espera que faci moltes eleccions i ara, començam a veure quina és la resposta de la dona a "l'expectativa" creada per totes les eleccions que ha de fer i preguntes que ha de respondre: Observam com, si ha de triar, no prioritza el sou, ni tampoc la feina a temps complet, ni tampoc el manteniment del mateix projecte professional quan decideix canviar la seva vida personal i apostar per una convivència vitalícia amb un home (casant-se) i per ser mare, si s'esdevé, i viure-ho amb intensitat (estar molt pendent de que els seus fills tinguin eines per ser feliços de grans, volent controlar ella moltes qüestions -nutrició, educació, temps lliure-, com exemple original d'autoritat civilitzadora).

(2) Quan es detecta que el no poder aplicar la supletorietat del Cc, via art. 1 de la Compilació, produeix resultats injustos (com en el cas de la no-aplicació de l'arts. 1320 o 1338 Cc), s’apel·la al principi d'igualtat i això desplaça el vertader debat cap un lloc de lluita entre ordenament civil propi i Codi civil, històricament, recorrent, però impossible en l'escenari jurídic actual donat per l'EAIB. 
La diferència no és desigualtat, ni injustícia, per tant, el ser espanyols amb diferents veïnatges civils no és una desigualtat jurídica, és una diferència protegida i garantida per la salvaguarda que, l'art. 149.1.8ª CE, fa dels drets civils propis. 
Per això, davant d'una situació, post-divorci, on calgui donar cobertura legal a la legitimitat de rebre una compensació adequada a tota la situació que es liquida de convivència matrimonial (que es va iniciar amb intenció de ser vitalícia) i a la legitimitat de poder mantenir les donacions; per quedar, econòmicament, emparada, per anar refent la vida, professionalment, i poder tenir la custòdia dels fills, s'hauria, en aquest moments, davant d'una situació de des-regulació (no de desigualtat entre dones de diferents veïnatges civils), d'aplicar el Cc per via de l'art. 149.3 CE ("El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las Comunidades Autónomas"): El fet que el legislador balear no ha conservat, en estat òptim d'aplicació, a la institució actual del matrimoni, el DCB salvaguardat per l'art. 149.1.8 CE -salvaguarda acceptada per part de l'art. 30.24 EAIB-, ha creat una situació de des-regularització que vulnera drets fonamentals de la dona casada:

(a) Vulneració de la dignitat de la dona casada la qual, en cas de dur a terme actes propis de la sexualitat femenina, com la maternitat, podria ser contemplada, des de l'òptica, històrica, de la servitud social de la maternitat; i sotmesa a la, històrica, miserable economia femenina de mera subsistència, de present, i durant el matrimoni; com, històricament, li havia correspost acceptar. 

(b) Vulneració del dret a la llibertat sexual d'un cos femení que, d'acord amb el devanir normal d'un matrimoni -que acostuma a implicar compartir sexualitat (per això, l'art. 68 Cc no obliga a l'exclusivitat sexual -això va a compte de cada parella- sinó que pressuposa que compartir sexualitat està en la base de la institució del matrimoni)- s'exposa a un embaràs amb el desig de poder-lo dur a terme. A partir d'aquí, una dona, a priori, no pot saber quin cost social pagarà per la seva maternitat i, tenint en compte que el matrimoni és una institució vitalícia, una dona pot prendre decisions de present (des de la consideració d'una convivència amb vocació de permanència, en benefici del plaer de compartir, el dia a dia, amb un home que l'estima i amb uns fills i filles, que, lliurament ha volgut tenir i criar), sense que la decisió de present pugui ser interpretada, per l'ordenament jurídic, com el compliment d'una esclavitud d'una maternitat socialment determinada. Al contrari, les decisions de present sobre la convivència matrimonial home-dona només mostren una interpretació lliure, per part de cada dona casada, de la llibertat femenina (la llibertat de néixer dona, poder-ho ser i voler-ho ser), contingent i circumstancial; en veritat, l’única llibertat humanament possible, que obliga a un donar i rebre constant, per poder viure en relació.

(c) Vulneració de la protecció de les mares (art. 39.2 CE: "los poderes públicos aseguran la protección de las madres, cualquiera que sea su estado civil") que és un principi rector de la política social, que no es refereix només a mares soles en situació de risc (com podria pensar-se, tenint en compte la situació social de la dona l'any 1978); sinó també a les dones casades, mares, que pel fet de ser-ho, i derivant-se d'això, s'empobreixen econòmicament a causa de la valoració perdedora de la maternitat, per part d'un règim econòmic matrimonial. Aquest principi rector no permet que es pugui ser, jurídicament, maltractada per un règim patrimonial matrimonial que es nega a avançar perquè la idiosincràsia social del passat (basada en una societat masculina on la dona no era subjecte de drets en el contracte matrimonial) s'ha de salvaguardar. Ben al contrari, les mares, les mares casades amb veïnatge civil balear també, han de ser protegides, d'acord a l'art. 53.3 CE, per la qual cosa el seu benestar ha d'informar la "legislación positiva, la práctica judicial y la actuación de los poderes públicos".
 

DONA CASADA BALEAR PATCHWORK
En conclusió, jo crec que, després de 17 anys (STSJIB set. 1998 - 2015), intentant una reforma, per part de la Comissió ADC de Mallorca-Menorca i del Consell assessor d'Eivissa, el fracàs o la manca de la mateixa, a dia d'avui, es pot deure a que l'interès públic ha estat eclipsat per protagonismes i egos ("o així o no serà") que cosifiquen i patrimonialitzen el DCB; i que el petrifiquen, per una constant apel·lació a una idiosincràsia del passat, referida només a la societat masculina, que no ens deixa avançar com a societat, on les aportacions socials femenines han de ser valorades amb segell femení -i no interpretades, per l'home, des de la pobra economia de subsistència de la dona casada del passat, ni de l'esclavitud de la maternitat, de quan ser-mare era l'únic destí social femení. 

dijous, 5 de març de 2015

Pensar la racionalitat d'allò no pensat: El dret de família de la Sagrada Família.

Carlos Osoro, l'arquebisbe de Madrid i vicepresident de la Conferència Episcopal espanyola, entrevistat per la periodista Pepa Bueno, ha explicat (Cadena Ser, minut 19,24), que el motiu pel qual les dones no podem formar part de la jerarquia eclesiàstica catòlica, ni fer de capellà/na, és perquè:

"Dios cuando vino a este mundo, vino y se hizo hombre".

La idea és, per tant, que l'atzar d'haver nascut Jesús home s'interpreta de manera tal, que l'atzar de néixer dona ens fa a les dones d'una pitjor condició, amb una manca de valor social i humà que ens exclou de poder transmetre i predicar, de manera oficial, la paraula de Déu.

Per una part, jo trob que una vegada que les dones hem assolit els nivells de formació intel·lectual que hem assolit i d'exercici de qualsevol professió, aquest home, Carlos  Osoro, hauria d'esforçar-se una mica més en trobar un millor argument per justificar que els homes de la jerarquia catòlica no volen que cap dona pertanyi a ella ni que pugui dir missa, predicar, guiar a una comunitat ...
La veritat és que l'argument patriarcal que néixer home és millor que néixer dona, perquè la dona té un desvalor que l'impedeix exercir el ministeri de Déu, és un poc groller, avui en dia. Les dones, que ja no donam crèdit a tot això, ens mereixem que els patriarques catòlics s'esforcin en polir, intel·lectualment, una mica més, la justificació del menysvalor de la dona dins l'església catòlica (que també és d'elles).
Per altra part, si aquest home observés bé com són les dones joves, les dones que ocupen majoritàriament totes les universitats veurà com no duen cap desvalor al damunt que els impedeixi preparar-se i assolir qualsevol cosa que vulguin; també la de ser "capellana".
Jo diria, com altres professores han dit, que les dones joves d'avui en dia viuen amb gran intensitat i bellesa la sort de néixer dona (una sort que defineix Luisa Muraro com "indecible" perquè no ha tengut paraules a la nostra cultura ni societat per ser dita) i també diria que moltes de les dones nascudes lliures del patriarcat, a partir dels anys 70 (i també les d'abans), tornaríem a triar néixer dona, si tornéssim a néixer, sabent que no ho vàrem poder triar i que és considerat, històricament, de pitjor condició.

Aquesta manifestació d'aquest home, Carlos Osoro, em du a les paraules dites, des de la Conferència episcopal, en relació amb els continguts de l'assignatura de religió a les escoles:

"hay que impartir las razones para hacer razonable la creencia religiosa".

Primer, doncs, hauríem de trobar alguna raó raonable que justifiqui que Déu va triar néixer home per donar-li al ser-home un valor superior que al ser-dona; menysvalor que l'exclou, a ella, sense redempció, de poder predicar la paraula de Déu.
I si néixer home Jesús va ser el que és? Pur atzar, sense significat social traduïble en termes de valor o desvalor; simplement, una de les dues formes d'identitat humana per habitar el món des d'un cos sexuat?

Per mi, i altres dones, el més raonable és creure que Jesús va néixer home, per atzar, que no ho va triar; per tant, el sexe de Jesús no ens aporta cap significat. Si volia fer-se home (inclou dona) no podia néixer amb les dues formes que té la identitat humana que és única, i l'atzar el va fer néixer home.
Déu va demanar a una dona, comuna i corrent, Maria, si volia estar embarassada perquè d'ella neixés Déu que volia venir a veure el món que ell, Déu, havia creat ja feia molt de temps.
Aquest món li agradava i el volia conèixer. Déu podia aparèixer al món en la forma que volés, podia també no demanar permís a Maria i obligar-la a estar embarassada, com també podia evitar morir i evitar morir patint.
Ell (inclou dona) que és Déu ho pot tot i va triar no-poder i ser només un home (inclou dona).
Per això, Déu volia venir al món com toca, estimat, pensat i esperat per una dona que havia acceptat ser mare; volia viure en el món com toca, des del cos humà que l'atzar dóna; volia morir com moren els humans, perdent les constants vitals, de vegades, patint fins al final.
Si Déu va demanar a Maria néixer i amb el seu "soc la teva serventa" va iniciar-se el moment màgic (la perfecció del pacte home-dona) de qualsevol embaràs de dona, fou l'atzar qui va triar el seu sexe. Per què, si Déu no va exigir res que no pugui exigir un humà (néixer; no patir; no morir mai), hauria d'haver volgut triar el sexe? És massa poca cosa per Déu que ho pot tot, i res del seu poder va emprar. Déu es va sotmetre a totes les contingències humanes, començant per l'atzar del sexe que rebem. 
Continuant fent raonable a Déu; jo, perquè som dona, sé que segur que Maria i Déu varen conversar més del que ens han contat, perquè Maria llegia quan Déu va parlar-li (llegia perquè la seva mare Anna n'hi havia ensenyat -com mostra aquest quadre de Murillo-, perquè també sabia llegir) i, per tant, com dona curiosa, preocupada per la seva ment, va conversar més amb Ell; ningú sap el que una dona i Déu poden parlar (ha escrit Luisa Muraro).

El fet rellevant, posant-me a enraonar intensament, és que Jesús només tenia material genètic femení, de la mare. No va necessitar Déu cap germen masculí per fecundar a Maria (no es tracta de cap inseminació artificial, no hi va haver tampoc cap coit diví -això ho ha deixat ben clar la doctrina de l' església).
Déu li va demanar si acceptaria portar un fill al món i ella ho va acceptar i va quedar embarassada; sense germen masculí.
Déu li va donar un espòs, i un pare adoptiu a Jesús, perquè Déu sabia que, en aquella època, no podia exposar a Maria a ser mare no-casada. Jesús havia de tenir una infantessa normalitzada a l'època per poder desprès, de gran, ser un bon home. Si Déu tornàs a voler néixer, avui en dia, no li faria falta, tenir un pare. Avui en dia tendria una infantessa tan feliç amb una mare casada, com amb una mare sola. 
Però també és rellevant que el pare adoptiu el va estimar molt a Jesús, com si fos un fill propi, com estimen els pares adoptius d'avui en dia. I és molt significatiu el que la paternitat més excepcional del nostre món, la de Josep, exemplifiqui com la transcendència de l'intens amor d'un pare es fa possible dins el context del reconeixement masculí a l'autoritat i a l'origen primer de la mare.

Hi ha molt de racional en tota la història de Jesús.
Però res de la història de Jesús permet fer racional que Jesús volés que néixer home fos més rellevant que néixer dona, per fer qualsevol cosa.
Sobretot és irracional pensar-ho quan Déu va evidenciar que donar vida, com origen primer, es pogué fer, a l'inici de tot, prescindint de germen masculí; que l'origen de la vida està en la dona; que per engendrar el primer home cal una dona i Déu; però no fa falta un home.
També és molt racional pensar que Maria i el seu fill Jesús varen passar molt temps junts, varen parlar. Ella sabia que Ell era Déu i ell sabia que Ell era Déu i, per això, moltes coses li va contar Ell, a la seva mare, sobre Déu.
També és molt racional pensar que Maria, incurable de la tristor de perdre el seu únic fill (un Déu biològic), havent adoptat a Joan, el més jove dels amics de Jesús, va passar temps en companyia seva i moltes coses van parlar perquè ell, Joan, tenia l'encàrrec d'escriure la història de Jesús i Joan, el que més temps havia passat vora Maria, va poder conèixer moltes coses que Maria li va contar sobre Déu i que ell havia de contar; perquè no era només el contar la historia de Jesús home; sinó que va contar coses de l'Origen de Tot i: Com ho podia saber ell, Joan, si no fos perquè li va contar Maria que era l’única dona (inclou home) que havia parlat amb Déu?
Potser així s’entén l'expressió més fascinant de la nostra cultura cristiana, l'expressió amb la qual Joan, el fill adoptiu de Maria, la que és mare de Déu, i el millor amic de Déu, va començar la seva història, la del Principi (quan ell no hi era però li varen contar); la història que ara s'ensenyarà, racionalment, a les nostres escoles públiques

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
Evangeli segons Joan (1,1)

Només existia la Paraula que estava amb Déu i que era Déu.
Que hi ha al Principi de la vida humana engendrada dins una dona que vol ser mare?
La Paraula que fa el fill o la filla pensable, que permet existir a la criatura des del moment que ella, una dona, la pensa.
La Paraula, escrita, parlada, pensada, que, juntament amb la vida, està custodiada dins dels cossos femenins d'aquest món. La Paraula amb la qual som pensats quan la nostra mare accepta gestar-nos; la Paraula parlada quan la nostra mare ens ensenya el món parlant-nos una llengua que no sabem parlar i que entenem; la Paraula que ens permetrà civilitzar-nos quan ens comuniquem amb tots els i les altres, que naixent d'altres mares, parlen la mateixa llengua i comparteixen el mateix món. 

Que no és perquè l'atzar decideix el sexe i res s'hi pot fer, que una mare té cura, tota la vida, de l'amor i la relació amb el seu fill home; malgrat saber que ell ja no custòdia la paraula, ni la vida, i que s'acaba en ell, en el moment que la mare sap que la criatura és home, el "continuum matern", la genealogia femenina; com s'acabà en Jesús la genealogia de Maria (que observam en el quadre de Da Vinci)?

I si Déu va triar a Maria perquè ella era de la seva genealogia materna o femenina?
Genealogia per la qual la mare (Maria) sempre és substituta de la mare (Anna) fins arribar a la primera, a l'origen, a la qual ja no es pot substituir: Déu?
[On era jo mare quan tu eres petita? Demana una filla a la seva mare (conta Luisa Muraro). (Anna) la filla ja era dins (Emerenciana) la mare, quan (Emerenciana) la mare era petita i (Maria) la filla de (Anna) la filla haurà estat dins (Emerenciana) la mare de (Anna) la seva mare i totes dins la padrina i així fins a l'origen del "continuum matern"; origen que ha de ser femení (de la matrioska petita a la més vella: l'Origen).]
Els altres amics de Jesús o de Maria, que, com Joan, varen escriure també la seva història, varen parlar: Mateu (1, 6-16), del llinatge patern putatiu (una ficció legal) de Jesús; la del seu pare putatiu Josep, que es remuntava a Adam (el primer fill de Déu i un home sense costella) passant per Abraham, per la tribu de Judà (Nm 1, 7) i pel rei David i la seva estirp: la del fill de David, Salomó. I Lluc (3, 23-31), qui només conegué a Maria, parlà del llinatge patern (patriarcal) de Maria (la genealogia legal, que és la de la Llei del pare, per la qual les dones pertanyen a la casa del seu pare), que partint del pare de Maria, Elí (o Joaquim), es remunta fins a Abraham, passant també per la tribu de Judà (Nm 1, 7) i pel rei David i la seva estirp: però, la del fill de David, Natam.  
Potser, a diferència de Mateu i Lluc, Joan sabia alguna cosa més, perquè havia estat més aprop de Maria? Potser, per això, sabia la genealogia materna o femenina de Jesús; des del Principi, des de la Paraula que era Déu fins a la darrera dona de la geneologia femenina de Déu, Maria; la darrera, perquè Maria la va voler continuar tenint un fill, però va ser home.
  • Hi ha raons per fer raonable la creença religiosa de que Déu és femení; de que és dona?
  • Si no hi hagués aquestes raons raonades podria una dona, avui en dia, seguir creient en Déu?
  • Si no hi ha aquestes raons raonables pot una dona, avui en dia, mantenir la convicció que ha de transmetre l'amor a Déu a les seves filles (inclou fills), perquè sap que Déu no les ha prohibit fer res, per la qual cosa elles tenguin capacitat humana? 
La llei de l'Església publicada al BOE pot dir que s'ha d'ensenyar religió catòlica, als infants, a les escoles públiques (potser, tot és cultura!), però "les raons que fan raonable creure en Déu" no es poden ensenyar a l'escola, perquè aquestes raons són la FE. La FE només cada mare la pot ensenyar als seus infants i, per això, primer, ella ha de creure i, segon, ha de creure que transmetre la FE, als seus fills, els ajudarà a ser feliços.