«quan hem perdut el poder del desig, l'energia del canvi, l'orientació i tot el que ens fa decidir i actuar amb aquest gaudi de l'ésser que és l'experiència de la llibertat, llavors només ens queda l'opció de triar, així o aixà.»
Luisa Muraro, L’anima del corpo. Contro l’utero in affitto (traducció personal)

dissabte, 17 de gener de 2015

Un 17 de gener (per sant Antoni), només fa 40 anys: Qui va deixar embarassades les 343 putes?

   "Je suis Charlie" & "Je suis Lucy" 

 
(Caricatura feta per Cabu -n.º 21 del Charlie Hebdo, abril 1971)
 
Un 17 de gener de 1975 es va promulgar a França, després de 4.000 anys de dones havent avortat d'amagat, una de les primeres lleis (la Llei Veil), del món, que reconeixia, en l'escenari masculí que és l'Estat, que la gestió del cos femení fèrtil pertany a cada una de les seves ciutadanes titulars; i, així, despenalitzava l'avortament, posant l'èmfasi en la voluntat lliure de la dona que s'ha quedat embarassada, sense voler-hi estar, de decidir si vol continuar l'embaràs o si necessita avortar perquè, a la seva ment, no li és possible acceptar estar embarassada i construir, així, la "cuna" simbòlica de la seva criatura, pensant-la i estimant-la; i pensant-se a ella com a mare. 
Dic que es va tractar d'una "despenalització" real (no només en limitats supòsits) perquè la llei dóna un temps de decisió lliure de la dona: un breu termini de temps [12 setmanes comptats des del primer dia de la darrera menstruació -actualment, són 14 setmanes (com a Espanya, però aquí, només des de 2010 -i fins que el TC ho declari (patriarcalment) inconstitucional a petició del PP -cosa que no és impensable que passi, tenint en compte que, del president del TC, sabem a qui ha votat, vota i, segurament, votarà (no és que sapiguem la ideologia que, al cap i a la fi, és una cosa abstracta i plena de matisos; sinó que sabem un fet, és a dir, a qui vota el qui és el President del TC) -no se si a Venezuela passa això però, aquí, a Espanya, sí-)]. 

Per altra banda, que l'avortament sigui necessari que sigui lliure, per la dona, no implica que sigui alegre. Llibertat té una connotació positiva quan s'entén que ens ve donada de fora, però pels homes i dones que pensam que és intrínseca a la nostra essència d'èsser humà -que és essència el néixer lliure; home o dona, però lliure-; la llibertat és torna neutre; i tant lliure s'és en els moments d'alegria, com en els de tristor. Per això, avortament lliure no té res a veure amb "alegre"; sinó que "lliure" vol dir, en aquest cas, per a una dona, autogestió del seu cos; de manera que no hi hagi cap altre interès (l'Estat, l'home, el metge, l'església) que prevalgui per damunt de l'interès de la dona que viu l'embaràs, amb alegria o tristor (això va a compte d'ella, de cada una), però amb llibertat.

De totes maneres, mai estarà l'avortament, realment, "despenalitzat", no serà lliure (autogestionat el cos per cada una de nosaltres), si s'empara que hi hagi metges, a la sanitat pública, que és de tots (també de la ciutadana que vol avortar), que imposin [recordem que, lliurement trien la seva especialitat -atendre la salut sexual de la dona (per tant, és un comportament, emocionalment, infantil i una consideració perdedora del sexe femení, quan volen ignorar les necessitats que, en la sexualitat femenina, provoca el "compartir" amb la sexualitat masculina, per la disparitat i el desequilibri entre ambdós sexes -sense que la disparitat, ni el desequilibri facin perdedor al sexe femení)] el seu judici moral, sobre el de la dona-ciutadana que necessita avortar, fent-li saber que ells o elles exerciran l'"objecció de consciència" [perquè el que ella vol fer (a causa del que ella va fer o ella li va deixar fer a ell) "està mal fet"]. 
Així, l'Estat accepta que imperi una "moralitat" determinada, en els serveis públics sanitaris d'atenció a la salut sexual femenina (en canvi, si es tracta de professors i professores, i de manifestacions culturals i lingüístiques, el mateix Estat diu que aquests homes i dones professors volen "adoctrinar", en lloc de fer la seva feina; i els persegueix i sanciona).

Avançant en el que jo volia celebrar avui, i havent parlat tant aquesta setmana del Charlie Hebdo; aquesta Llei francesa, obra de la jurista i política, d'origen jueu, Simone Veil, va vinculada a la portada del Charle Hebdo de 1971. 
En aquest setmanari, fent sàtira de tots els insults que aquesta dona, Simone Veil, i les dones intel·lectuals, que havien recolzat la despenalització de l'avortament (343 dones signants d'un manifest preparat per Simone de Beauvoir), havien patit, dia rera dia, per part de parlamentaris i polítics conservadors i d'altres ciutadans, va titular aquella portada, l'any 1971:
 Qui va deixar embarassades les 343 putes del manifest de l'avortament? (Qui a engrossé les 343 salopes du manifeste sur l'avortement?

En record 'aquest fet i desprès de tot un any, 2014, sentint-me, juntament amb altres dones (intel·lectuals o no) -i, segurament, amb alguns homes- greument violentada per les manifestacions que homes i dones del PP (i els seus lobbys-monopolis de la família, la religió i la vida), han dit del meu "ser dona", recuper aquesta sàtira del Charlie Hebdo i em deman: 

A quina presó compleixen condemna els delinqüents que, des de 1985 a 2014, a Espanya, han deixat embarassades, quan elles no hi volien estar, els 2 milions de dones-ciutadanes, víctimes de la pròpia decisió d'avortar?
 

dimecres, 14 de gener de 2015

Citació 14: Introduction to spanish patrimonial law

* Paloma de Barrón Arniches: El contrato de servicios en el nuevo derecho contractual europeo (págs. 148, 157).

dijous, 1 de gener de 2015

Publicacions entre els anys 1999-2010