El final del patriarcado ha dejado sin ley a muchos hombres y, también, a algunas mujeres, a las mujeres que estaban a gusto deportadas en él y a las que creen que pueden medrar, y medran, en la confusión de la ausencia de ley.
El final del patriarcado ha abierto una batalla por lo simbólico completamente nueva. Es una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya. Todo esto lo decía antes, a su modo, el patriarcado. Ahora está abierta la posibilidad de que lo digamos las mujeres hablando como mujeres, eligiendo hablar como mujeres y no como hombres. Los hombres, por lo general, están en este momento más ocupados en lo que les pasa con el reparto del poder en las democracias (curiosamente bloqueadas a fuerza de igualdad en muchos Estados como el español, el de los Estados Unidos, Reino Unido, etc.) que en algo que les afecta mucho más a fondo y que es, precisamente, el final del patriarcado, inseparable, por lo demás, de la crisis de la democracia. Por eso es la ocasión de las mujeres, ocasión de hacer de tertium, de terciar en el debate cristalizado entre derechas e izquierdas para devolverle el contacto con la realidad viva. No sabemos por cuánto tiempo estará disponible la ocasión
.

María-Milagros Rivera,
Textos políticos. La violencia de tantos hombres contra las mujeres

Chiara Zamboni dijo que "nos hemos sustraído a la automoderación”. Es verdad, pero ello no excluye que seamos en cambio heteromoderadas: que sufrimos poderes e imposiciones de naturaleza diversa, con repercusiones internas de intimidación y a veces incluso de miedo. Es una cosa natural y como tal la consideramos, pero es necesario ser conscientes; de otro modo, eso que era heteromoderación, se convierte en automoderación.

Frente a condicionamientos o poderes que no tenemos la fuerza de vencer o la astucia de eludir, bajamos la cabeza, que es un modo de estar en la realidad sin olvidar el deseo propio. Angela Putino, reflexionando sobre la mujer guerrera, dijo: "estar en contra tiene que ver con la irreductibilidad", que no es lo mismo que lanzarse en contra.

Mantener la línea de lo irreductible, en otras palabras, hacer que la heteromoderación siga siendo tal, que no se convierta nunca en automoderación, no es siempre fácil.

Luisa Muraro, Diotima.


... por qué razón las mujeres perjudican al propio sexo o lo someten a dolorosas contradicciones cuando intervienen en las leyes o piden al Parlamento que resuelva algunos de los conflictos sociales en los que están implicadas. ... cuando entra directamente en juego la diferencia sexual y el conflicto entre los sexos, ... es necesario tener presente que la norma siempre es una figura secundaria, derivada, que sirve para medir lo que de hecho sucede en el cuerpo social. ... no habrá ley capaz de dar valor a la sexualidad femenina si éste no le está reconocido socialmente.

No creas tener derechos.

divendres, 11 d’abril de 2014

Refranys, dites ... (la veritat de la llengua materna)

  1. «Qui en vida donació faça, que li esclafin es cap amb una maça» (Mall.)
  2. «Qui fa donació com En Rabassa, que li piquin el cap amb una maça» (Cat., Bal.)
  3. «Qui de vida fa donació, es bat es cap amb un bastó» (Men.)
  4. «A qui en vida fa donació, que li esclafin es cap amb un bastó» (Mall.)
2. Hereu (dcvb): 
  1. «Val més un bon hereu que molts de llegats»: significa que convé més fer poques partions que moltes, perquè les parts molt petites arriben a no tenir gens de valor (Mall.).  
  2. «Casa adobada, la mort de l'hereu»: vol dir que sovint, quan hem sortit de dificultats greus i comencem a estar bé, ens ve una desgràcia més grossa que destrueix allò que havíem obtingut amb tant d'esforç. 
  3. «Mal va el malalt que fa hereu el metge»: vol dir que els interessos vitals no han de posar-se en mans de gent a qui pugui convenir vulnerar-los.
3. «Amor de senyor no és alou»: refr. expressador de la inconstància de l'amor dels senyors (Mall.).

Comissió d'experts per l'estudi del DCB (1998)

dijous, 10 d’abril de 2014

VIII 3. Legislació: Propostes diverses de reforma de la CDCIB 1990

VIII. Legislació: Reformes legislatives de la Compilació de 1990

dimecres, 9 d’abril de 2014

12 de setembre de 1276: Naixement del Regne de Mallorca


Reis del Regne de Mallorca

Seqüència de reis al Regne privatiu

1714 (300 anys, Catalunya) - 1715 (300 anys, Mallorca)

La nisaga dels Austries

Video Museu Cristóbal Colom -el príncep de Viana


No crec tenir dret a avortar / No crec que no tenc dret a avortar.

L'avortament clandestí, el practicat al marge de l’empara de la llei i l’estructura sanitària, constitueix una greu contradicció social a superar, que afecta als homes i a les dones, als partits, al Parlament i a l'Estat.
L’avortament clandestí és un fet social, real, que ha existit sempre, existeix, i existirà, amb % més elevats quan la llei el prohibeix, o el dificulta legalitzant un nombre reduït de necessitats d'avortar; i existirà en % mínims quan la llei legalitza que un nombre elevat de necessitats d’avortar puguin ser sanitàriament emparades, amb intimitat i respecte.
Per tant, la norma no evitarà que l’avortament es produeixi quan la necessitat que el sosté ja ha sorgit, l´únic que pot fer la norma és adequar-se el màxim possible a les necessitats que les dones tenen, intentant cobrir, sanitàriament, el major % possible d’avortaments i, així, no afegir, a totes les circumstancies que fan que la dona necessiti avortar, a més, la de que perilli la seva salut i, fins i tot, la de que no li importi que perilli la seva vida, abans que seguir embarassada.
Jo crec que, en el debat que estam vivim sobre aquest tema, no s’ha tingut en compte que, mentre existeixi per a la dona la necessitat d’avortar -origen que no es contempla en el debat, ni en la llei (ni actual, ni passada, ni futura)-, la dona cercarà com avortar: si el mitja per fer-ho li ve facilitat, li ajudarà a que es pugui centrar només en perquè i per qui està avortant; i no, a més, en com fer-ho.
Quan es va començar la lluita per l'avortament legal als anys 70, a països del nostre entorn, les dones que hi varen participar i que, entre moltes d’altres (començant per la meva mare), s’han esgotat en l’esforç de fer el món més habitable per a mi (habitabilitat que em transporta a l’origen de la meva llibertat, que és anterior a unes paraules escrites en un paper que es digui constitució o llei de la dona embarassada, als tupperware, a la llet de biberó, a les píldores anticonceptives d’última generació, al DIU, als 3000 euros per fill), el que elles afirmaven era el seu dret a separar la seva sexualitat de la procreació, és a dir, la seva recerca d'autonomia, en front a l’única forma d’autorealització femenina que el món masculí els oferia, el rol matern; amb tot els canvis socials que això suposava, pel món.
En aquella lluita, jo pens, que aquelles dones es varen aferrar a que, la visualització de l’avortament (abans sempre clandestí) en una llei era manifestació de que, la seva sexualitat, encara subordinada al desig masculí, era seva; no atrevint-se encara a tractar obertament el tema vertader, que elles sabien, i nosaltres sabem, que és l’inici del que acaba en un avortament, legal o no: el conflicte entre sexes (no la lluita).
Conflicte que, crec, es podria començar a resoldre si la societat parteix de la resposta a aquestes preguntes: Pel plaer de qui m’he quedat embarassada? Pel plaer de qui estic avortant? Quina és, de les dues, la sexualitat que no separa plaer de fecundació?
Quan entra directament en joc la diferència de ser home o dona, la diferencia sexual, i el conflicte entres els sexes, com en el cas de l'avortament, és necessari tenir en compte que la norma sempre és una figura secundària, derivada, que serveix per mesurar el que succeeix de fet en el cos social.
Les dones que proposen lleis com a pont entre elles mateixes i la justícia tenen com a mediador el Parlament, és a dir, una estructura simbòlica masculina. Per això, al contrari del que algunes dones sembla que creuen, no hi haurà llei capaç de donar valor a la sexualitat femenina si aquest valor no li està reconegut socialment.

“Ser mujer en vez de hombre ... no tiene valor en sí mismo. ... Su valor sólo procede, solo puede proceder, de lo que hace posible el hecho de ser mujer cuando se reconoce, se acepta el límite, cuando en vez de renegar de él se transforma en un camino... 
... para saber qué es una mujer tenemos que fijarnos también en lo que ella hace posible. Para saber lo que piensa, consideramos todo lo que su pensamiento hace pensable; para tener una idea fiel de su experiencia, pensamos en lo que gracias a ella se hace experimentable”.

Sense resoldre aquestes preguntes, tota la política al voltant de l’avortament acaba al mateix lloc.
El homes dels partits de dretes i els religiosos, deixaran a la dona sola davant d’una llei que les impedirà avortar. Els homes dels partits d’esquerres han deixat a la dona sola davant d’una llei que no les impedeix avortar (sempre millor això, des del punt de vista de la salut i vida de la persona de sexe femení).
En cap cas, els homes posen en qüestió el seu comportament sexual (en masculí plural), que és el punt de partida, allò que jo he dit origina i sosté la necessitat d'avortar de la dona.
Els homes dels partits de dretes i dels grups provida consideren que el cos de la dona no és de la dona i, per tant, ni la sexualitat ni la maternitat és lliure per una dona. Així es resisteixen a dir: “Reconec que el teu cos de dona és teu i tu ets el teu cos”. Amb aquesta actitud, neguen encara ara, al final del patriarcat, que l'autoritat de la dona sobre el seu cos resideix en si mateixa: que l’obra de creació i civilització de la vida ha estat i és d'autoritat femenina; mentre persisteixen en l'engany de que l’origen de la vida és un home i la primera autoritat és la llei del pare.
Els homes dels partits progressistes manifesten que ja és clar que ella, a qui veuen com un igual, té dret a avortar lliurement. Però la dona no és un igual a ells, sinó que és l’altre sexe (no el sexe oposat) i potser a ella no l'interessa cap llei per regular una realitat que ella pateix però que no accepta. És a dir, quin sentit té aquesta manifestació on els homes, en lloc de posar en qüestió el seu comportament sexual, demanen l’avortament lliure sobre un cos que no és el seu? 
La sexualitat lliure i la maternitat lliure, això son, les premises de la dona com a persona, desprès de tants milenis, passen encara per mitjà de l'afiançament de l'avortament lliure enfront del clandestí?


Fernández (PP): conjugar "los derechos del no nacido y de la mujer embarazada". (DM
Gallardón (PP): "No cabe depender de la exclusiva voluntad de la mujer embarazada".
Gallardón: “al más vulnerable de todos, que es el concebido y no nacido».
Gallardón: El aborto no es un derecho, el aborto es un drama, una tragedia personal; en primer lugar para el concebido, que se ve afectado por la frustración de su derecho vital, en segundo lugar, para la mujer, y en tercer lugar, para toda la sociedad.
Gallardón: "La mujer siempre es víctima". “a muchas mujeres se las fuerza a abortar mediante una presión social que no ofrece alternativas”.
Gallardón: el mandato constitucional de considerar al concebido como un bien jurídico con derecho a protección.  
Palau (PP): «respectar el marc normatiu vigent». el Govern central manté el finançament de 23 anticonceptius orals, tres d'ells d'última generació (DB) 
Arsuaga (PROVIDA): "... desde el momento de la fecundación la mujer se convierte en madre de un nuevo ser vivo humano ...". "... una mujer lo único que necesita son ayudas".
Arsuaga (PROVIDA): ha rechazado el hecho de que se mantenga el supuesto del aborto de un niño concebido en una violación sexual , puesto que supone "mantener la injusticia de castigar a un inocente por el delito cometido por un tercero".
Núria Riera (PP): es un "compromiso electoral" del PP con los ciudadanos,
Fernández: "Las mujeres del PP somos ya bastante mayorcitas", afirmó. (DM)
Según Prohens (PP) el feminismo «está anticuado y pasado de moda». (UH)
Cati Palau (PP): las mujeres utilizaban el aborto como un sistema anticonceptivo más y que ella tenía constancia de que algunas «abortan tres y hasta cuatro veces». (UH)
Gallardón: la decisión más avanzada y más progresista que he tenido la ocasión de proponer. Lo que hace esta ley es situarnos en el espacio de vanguardia del siglo XXI.

dimarts, 8 d’abril de 2014

REFORMES DE LES DISPOSICIONS FINALS

En primer lloc, en relació amb aquest tema, hem de tractar la Disposició final primera.
S’ha d’assenyalar que l’esmena núm. 23 del Grup PSM-EEM proposa afegir un nou article al Projecte de Llei per modificar la Disposició Final primera, que passarà a tenir la següent redacció que serà, pràcticament, la definitiva: “Les normes de l’Ordenament civil de les Illes Balears, escrit o consuetudinari, principal o supletori, vigents en el moment de la promulgació d’aquesta Compilació, queden substituïdes per les contingudes en ella".
En la mateixa línia, l’esmena núm. 4 del Grup Unió Mallorquina proposa que la D.F. primera tingués la mateixa redacció proposta pel PSM-EEM.
Finalment, la Comissió apunta, en relació a la D.F. primera, una important qüestió, que “la "substitució" de les antigues normes escrites o consuetudinàries vigents a la promulgació de la Compilació de 1961 i, en el moment oportú, de les reformes que ara es proposen, si s’arriben a convertir el Llei, no comporta, de cap manera, la "derogació" de costums integrants de la tradició jurídica de les illes”.
En segon lloc, hem d’analitzar la Disposició final segona. L’article 24 del Projecte modifica la Disposició Final segona que tendra la següent redacció: "Les remissions que fa aquesta Compilació a les disposicions del Codi Civil s’han de considerar fetes a la redacció actual d’aquest".
Aquesta Disposició planteja el problema de les remissions estàtiques al Codi civil.
S’assenyala, en relació amb aquest terna, que l’expressió “a la redacció actual” pot no tenir un contingut clar d’aquí uns anys ja que sempre existirà una "redacció actual" i "puede ser que no sea la que lo es en el momento de entrada en vigor de nuestra Compilación[1]. La interpretació d’aquesta norma és que si les remissions no es fessin al Codi civil en la redacció actual, “a Balears, continuarien regint els preceptes del Codi segons la redacció actual”. Això “suposaria escapar, anticonstitucionalment i antiestatutariament, la pròpia potestat legislativa ja esmentada, sempre que la remissió no es faci a matèries que siguin de competència exclusiva de l’Estat”.
Per aclarir el contingut d’aquest precepte, l'esmena acceptada núm. 22 del Grup PSM­EEM proposa la següent redacció de la D.F. segona que serà la definitiva: "Les remissions que fa aquesta Compilació a les disposicions del Codi Civil s’entenen fetes a la redacció vigent en el moment d’entrada en vigor d’aquesta Llei".
COCA PAYERAS apunta en relació amb aquesta disposició que les remissions que es fan al Codi civil són estàtiques i “resulta que en la actualidad rige para Baleares el tenor de esos preceptos del Código civil en su redacción anterior a la modificación por la Ley 11/1990[2]

[1] Vid. COCA PAYERAS, "¿Nueva Compilación del Derecho civil de Baleares o modificación de la vigente?", pàg. 88. 

[2] COCA PAYERAS, Compilació de Dret civil de Balears, pàg. 10.

REFORMES DEL LLIBRE I DE MALLORCA: Els drets reals: els censos i els alous

L’article 12 del Projecte reforma els articles 55, 56, 57, 58, 60 i 63 de la Compi1ació referits a1s censals[1] i als alous[2].

En relació amb aquesta matèria es reformen la major part dels preceptes, exceptuant la institució de l’estatge (article 54 CDCIB) i les regles dels censos (articles 59 i 61 CDCIB).
Respecte d’aquests articles assenyala la Comissió que “per l'anacronisme evident d’aquests drets, no sembla oportú de completar sinó, simplement, de matisar o d’aclarir en allò que sigui estrictament necessari, tot esperant una possible futura llei del nostre Parlament, a la qual s’hauran de ponderar, en qualsevol cas, les exigències constitucionals d’igualtat, justícia i respecte a la propietat privada”[3].

En matèria de drets reals es produí un interessant debat parlamentari. L’esmena núm. 48, rebutjada, del Grup PSM-EEM a l’article 12 del Projecte proposava deixar sense contingut els articles 55 a 63 de la Compilació. La justificació diu que: Aquest article únicament s’hauria d’introduir en el suposat de que s’aproves la supressió total i absoluta dels drets que regula el títol de referència exceptuant el "dret d’estatge"; això en el suposat de que es decidís de suprimir d’una vegada els "censals" i els "alous".
Aquesta esmena es manté al Dictamen i fou defensada pel Sr. Serra i Busquets que assenyala que: “[ ..] s’ha d’anar cap a la desaparició pura i simple d’uns instruments que si bé es podien explicar jurídicament i històricament durant els segles XVIII i XIX, certament, a partir dels anys vint d’aquest segle, realment són unes figures bastant inexplicables. [ ..] els censals i els alous representen un fre per al desenvolupament d’una societat i no només en 1'aspecte d’aturar la lliure circulació de capitals establerta a la Constitució i en el marc de la Comunitat Econòmica Europea. [ ..] Un alou no és més que una pressió especulativa [ ..] aquesta prescripció pura i simple que nosaltres volem [..] no és més que un intent d’evitar aquestes pressions especulatives i aquest reconeixement anacrònic pro-senyorial”.
El Grup PSM-EEM menciona una partida d’opinions doctrinals favorables a la supressió dels censos i dels alous (Miquel Àngel Mas i Colom, Antoni Planes d’Oleza, Josep Melià i Pericàs i Vicenç Rosselló i Verger).
En contra d’aquesta opinió es manifesten el Grups parlamentaris UM i el CDS que diu que la supressió dels censos i els alous es pot confondre amb actituds confiscadores o expropiadores. De la mateixa manera s’expressa el Grup Popular que assenyala (Sr. Gilet i Girart) que: La supressió de tot l'articulat referent als censals i als alous és anticonstitucional, provocaria la indemnització de tots aquests drets patrimonials que avui en dia són vigents [...]”.
Per altra banda, també en relació amb els drets reals, es planteja la qüestió del termini de prescripció que es fitxa en cinc anys[4].
L’esmena núm. 916, acceptada, del Grup Socialista proposa que el pla9 de prescripció dels censos establert l’article 60 de la CDCIB i que era de 30 anys des del pagament de la darrera pensió, sigui de cinc anys. Mentre que, en relació amb l’article 60, un vot particular, que fou rebutjat, del Grup Popular sol·licita que la prescripció dels censos i dels alous fos de 30 anys. Diuen que la prescripció és una novetat respecte de la Compilació de 1961, per tant, el Projecte suposa una ruptura històrica. Assenyala el Sr. Gilet que: "[...] no actuem per pur mimetisme popular, sinó acudim a les nostres fonts, a la nostra tradició, i permetem que l'alou vagi transcorrent cap al seu fi de forma natural [...] la funció social que inicialment va complir 1'alou mereix un final més discrecional, més d’acord amb la nostra tradició [...]”.
El Grup Socialista contesta a l’exposició del Sr. Gilet que: “[...] hi ha hagut molts de professionals que s’han dedicat a viure en el Registre de la Propietat cercant els alous i les operacions que es feien damunt les finques, quan és un dret completament passat, anacrònic i feudal, que no té cap justificació (...). Nosaltres no propugnam una prescripció immediata, propugnam una prescripció als cinc anys. Creim que això permetrà que en un període curt desapareixen els alous i els censals”.
Finalment, l’esmena, no acceptada, núm. 49 del Grup PSM-EEM proposa que el termini d’extinció del cens fos de deu anys des del darrer pagament i el de l’alou de sis mesos des de l'inscripció al Registre de la Propietat de la darrera transmissió onerosa del domini útil de la finca. Aquesta esmena es manté fins al Dictamen i, finalment, es rebutjada.

[1] Empram la paraula censal tal com fa el Projecte de CDCIB sabent que és incorrecta. La versió castellana de la Compilació utilitza la paraula "censo" que es correspon a un cens i no a un censal com diu el Projecte de Compilació. Cens i censal són dues institucions diferents. Aquesta terminologia suposa en paraules de COCA PAYERAS, que “un mismo artículo se refiera a instituciones distintas según se acuda a la versión castellana o a la catalana”. Veure: COCA PAYERAS, “¿Nueva Compilación del Derecho civil de Baleares o modificación de la vigente?”, pàgs. 86-87. 

[2] L’alou és “una situación de dominio dividido en la que un sujeto cede a otro el dominio útil de un inmueble, reservándose el directo”. Veure: COCA PAYERAS, Compilació de Dret civil de Balears, pàg. 18. 

[3] Les reformes en aquesta matèria han sigut comentades per COCA PAYERAS en: Compilació de Dret civil de Balears, pàgs. 18-20. Assenyala l'autor (pàg. 19) que l'institució de l'alou es manté per motius económics, es a dir, "porque ha sido una fuente de grandes ingresos para los titulares de dominios directos, sobre todo en épocas de especulación inmobiliaria, o de iniciativas en el sector de la construcción, a través del cobro de laudemios cada vez que se enajenaba el dominio útil. Ingresos que no sólo se han obtenido sin riesgo o esfuerzo ajeno, el del titular del dominio útil, que era quien al mejorar el inmueble incrementaba la cantidad a percibir por el dueño directo. Y todo ello legitimado por unos contratos de constitución de alodios realizados básicamente en la Edad Media". Des de un punt de vista jurídic, diu l'autor (pàg. 19) que l'alou es converteix en un "impost" entre particulars, "pues su único contenido real es el cobro del laudemio, que debe ser pagado al dueño directo por quien adquiere el dominio útil. Un’impuesto' cuya garantía de cobro era el derecho de retracto en manos del dueño directo". 

[4] L'article 60 de la CDCIB diu: "Els censos s'extingueixen per prescripció de cinc anys, que es computaran des del pagament de la darrera pensió. [... ) L'alou també s'extingueix per prescripció de cinc anys, que es comptaran des de la inscripció en el Registre de la Propietat de la darrera transmissió onerosa del domini útil de la finca [...]".

REFORMES DEL LLIBRE I DE MALLORCA: El dret successori

L’exposició de Motius del Projecte assenyala que “malgrat els profunds canvis socials, econòmics i familiars experimentats al llarg dels temps, continua essent avui un sistema que respon degudament a les necessitats i exigències practiques actuals”
Dins del règim successori hem destacat com a qüestions de major transcendència: 

1. Les donacions universals
L’article 5e. del Projecte modifica els articles 8 a 13 de la CDCIB que regulen les donacions universals. 
Com assenyala l’exposició de Motius del Projecte, es tracta en aquesta matèria: “els efectes derivats de l'aspecte contractual, els derivats del caràcter successori, la relació d’aquests amb els testaments i els codicils que hagi pogut atorgar el donant, la destinació dels béns i drets exclosos de la donació i del regim d’aquesta, els requisits personals i formals i, finalment; la regulació dels elements accidentals, amb especial consideració dels supòsits d’ajornament de l’eficàcia d’aquestes donacions”.
Per altra banda, en aquesta matèria, la Comissió ressalta que “s’ha tingut cura especial d’evitar que la institució de que es tracta pugui provocar una espècie de mort civil anticipada del donant, raó per la qual, a  més d’haver-se autoritzat àmpliament tot tipus de reserves, es confereix al donant la facultat de dispondre per acte "inter vivos" dels béns futurs, sempre que no sigui en frau de la donació”.
De les esmenes presentades a aquests articles, la núm. 12 del Grup PSM-EEM al segon paràgraf de l'article 12 CDCIB al Projecte proposava una redacció clarificadora o la supressió del paràgraf que diu: "El donatari té capacitat de contractar i el donant de disposar lliurement dels seus béns".
L’esmena diu que aquest paràgraf és inútil “perquè les regles sobre capacitat per donar o per testar són establertes clarament pel Codi Civil”. També assenyala que indueix a confusió “perquè sembla que no s’exigeix al donant cap capacitat, sinó simplement la "lliure disposició dels seus béns", o sigui poder de disposició sobre aquests”. En aquest punt, l’esmena recorda que l'artic1e 624 del Codi civil exigeix al donant la capacitat de contractar i el poder de disposició sobre els seus béns, mentrestant que l'article 12 de la Compilació reparteix aquests dos requisits entre el donant ("lliure disposició") i el donatari ("capacitat per contractar").
Aquesta esmena fou transaccionada redactant-se amb el següent text: "ambos deberán tener capacidad de contratar y el donante además la libre disposición de sus bienes". Després fou també discutida al Dictamen de la Comissió.
En contra de l’esmena, s’argumenta, per part del Grup UM, que el fet de que el donant tengui la facultat de lliure disposició del béns implica que tengui capacitat per contractar. El representat del CDS opina el mateix. També, en la mateixa línia, el representant socialista (Sr. Nadal i Aguirre) diu que ningú que no tengui lliure disposició dels seus béns no pot contractar. Finalment, no fou acceptada i la redacció final d’aquest paràgraf serà com la del Projecte. 

2. La institució d’hereu
L’article 6e. del Projecte modifica els articles 14 a 24 de la CDCIB. En aquest àmbit es realitzen diverses reformes.
En primer lloc, en relació amb el títol d’hereu es resol la contradicció resultat de la confluència del nomenament universal, inherent al títol d’hereu, i el nomenament singular referit solament a cosa certa. El títol d’hereu és universal, expansiu i excloent. Assenyala la Comissió que no es pot obrir la successió intestada si hi ha hereu o hereus instituïts pel causant que acceptin l’herència i que la titularitat universal de l’hereu es produeix també en el temps, qui és hereu ho és sempre.
En segon lloc, es regulen les substitucions pupil·lar i exemplar (article 14 CDCIB). Diu l'Exposició de Motius al respecte: “[...] ambdues substitucions comportes la facultat que l'ascendent testi pel menor o incapacitat o en nom d’aquest. D’aquí que els ascendents poden, en el propi testament, nomenar els hereus dels seus descendents, amb la qual cosa és possible d’evitar, a més, que els menors o majors incapacitats substituïts hagin de morir necessàriament intestats”.
En relació amb les substitucions pupil·lar i exemplar, l’esmena núm. 53 del Grup PSM-EEM a l’article 14 de la Compilació es mantindrà fins al Dictamen. Una part de l’esmena es refereix a la primera part del paràgraf tercer de l’article 14 que diu: "A les substitucions pupil·lar i exemplar, l’ascendent, en el testament que atorgui per a la pròpia herència, pot, en relació amb la del descendent, instituir hereus d’aquest i establir d’altres disposicions, sense perjudici de les legítimes, el pagament de les quals pot, així mateix, autoritzar en diners".
Mentre que, per altra banda, la redacció que proposa l’esmena era: "El pare o la mare, mentre exerceixin la pàtria potestat sobre el fill impúber, en la substitució pupil·lar; i els ascendents dels quals sigui legitimari l’incapacitat, en la substitució exemplar, en el testament que atorguin per a la seva pròpia herència, poden en relació a la del descendent [...]". La justificació de l’esmena deia que “si no es retalla el cercle de possibles instituents o substituents es dóna una desmesurada amplitud a una institució excepcional i que s’ha de moure dins uns límits mol ajustats i estrictes”.
En contra de l’esmena del Grup PSM-EEM, diu el representant socialista que “no ens trobam en una situació de legítimes, ens trobam en una situació de la substitució pupil·lar i exemplar i quan n’hi ha un que substitueix, és l'ascendent que hi hagi, no té per que ser el pare o la mare, que poden no ser-hi; s’ha de preveure que l'ascendent inclou pare i mare”. Finalment, aquesta esmena fou rebutjada.
Per altre part, l’esmena núm. 911 del Grup Socialista, retirada posteriorment, proposa la supressió d’aquest tercer paràgraf de l’article 14.
En tercer lloc, l’article 17 de la Compilació preveu la conversió automàtica en codicil del testament ineficaç i així es dóna relleu al respecte a la voluntat manifestada del causant, la qual ha de prevaler tant com sigui possible. En aquest punt, l’esmena núm. 55, acceptada en part, del Grup PSM-EEM proposa que s’afegís la idea de que, mitjançant el codicil, es pot complementar una donació universal i es pot establir una substitució vulgar al legatari. També assenyala que “hi hauria que afegir algunes consideracions relatives a les memòries testamentaries”. Idea aquesta que fou rebutjada a l’Informe de Ponència.
Finalment, en els articles 18 a 23 es dona una nova redacció als preceptes re1atius a l’hereu distribuïdor.
  
3. El sistema legitimari
Els articles 41 a 48 i 50 de la Compilació estan referits al sistema legitimari. En aquest punt es fan reformes importants “no tan sols per a acomodar la regulació d’aquesta matèria a la normativa constitucional, sinó també per la necessitat d’esmenar deficiències, contradiccions i, fins i tot, errors als articles que es modifiquen”. Principals reformes:
  • 1. En relació amb les persones que acrediten la llegítima “s’ha fet desaparèixer la distinció entre parentiu matrimonial i extramatrimonial; es regula la situació dels fills adoptius, tot distingint segons que 1'adopció sigui plena o simple” (articles 41 i 42 CDCIB). L’adopció simple no reconeix dret a llegítima ni als fills ni als adoptants (article 44 CDCIB).
  • 2. En relació amb les quotes legitimaries es redueix la llegítima dels ascendents a una quarta part i es possibilita l’augment dels drets del cònjuge vidu per donar resposta a la nova realitat social, econòmica i familiar (articles 43 i 45 CDCIB).
  • 3. Es regula la preterició i el desheretament. En aquest aspecte, es determina de manera omnicomprensiva el títol pel qual es pot atribuir la llegítima i se’n regula el càlcul amb tota precisió (artic1e 46 CDCIB). Amb aquesta regulació es cobreix el buit compilador, “máxime en un sistema que pregona la esencialidad de la institución de heredero para la validez del testamento[1].
  • 4. S’estableixen regles sobre la naturalesa de la llegítima i dels béns adequats per a fer-ne el pagament. La naturalesa de la llegítima resta fixada com a una “pars bonorum”. Es dicten regles per a la valoració del béns a realitzar en el moment del pagament; i es possibilita el pagament en metàl·lic perquè “això contribuirà a la conservació del patrimoni familiar i evitarà l’atomització que la vigent normativa comportava” (articles 47 i 48 CDCIB).
  • 5. Es reforma amb profunditat la definició (articles 50 i 51 CDCIB).
En matèria de llegítima es produí un interessant debat al Dictamen de la Comissió. L’esmena, no acceptada, núm. 39 del Grup PSM-EEM proposava la supressió dels articles 41 a 51 de la CDCIB. Això suposava la desaparició de tot tipus de regim legitimari, d’acord amb les societats més avançades. Es proposava la redacció d’un únic article que diria: “El testador pot disposar de tots els seus béns i drets[2].
Per altra banda, l’esmena no acceptada núm. 910 del Grup Socialista proposava l’eliminació de la llegítima dels ascendents.
Al Dictamen es formula un vot particular per part del Grup Popular a l’article 41 de la CDCIB proposant tornar a la redacció donada pel Projecte i que fa referència a la llegítima dels ascendents i no només a la dels pares[3]. L’argument principal assenyala que l'article 53 du a la idea de que els ascendents poden ésser hereus legitimaris per la successió intestada en el cas de que no hi hagi pares. Per tant, consideren que els ascendents també han de tenir dret a la llegítima.
Els altres grups parlamentaris es manifestaren en contra. En especial, el Grup Socialista (Sr. Nadal i Aguirre) es mostra a favor de la supressió de les llegítimes i de la total llibertat de testar, entenent que ha de prevaler la voluntat del testador i que s’han de vincular els béns formats o aconseguits per una persona per unes decisions que no són seves.
Finalment, el Grup Popular retira el seu vot particular i la llegítima es concedeix només als pares i no als demés ascendents.
En un altre aspecte, l’esmena no acceptada núm. 927 del Grup CDS proposava, de manera correcta, la supressió de l’expressió "matrimonial i no matrimonials" referida als fills de l’article 41.1 de la Compilació en atenció a que si no ho distingeix la Constitució tampoc ho ha de fer la legislació civil.
Finalment, és interessant l’esmena, rebutjada, núm. 922 de Unió Mallorquina que proposa augmentar el drets del cònjuge vidu previst a l’article 45.3 de la Compilació al Projecte que diu: "En concurrència amb els seus descendents, la llegítima vidual ha de ser l'usdefruit de la meitat de l’haver hereditari; en concurrència amb ascendents, l'usdefruit és de dos terços, i, a la resta de supòsits, l'usdefruit universal".
L’esmena proposava la següent redacció: “En concurrència amb els seus descendents, la llegítima vidual ha de ser l'usdefruit de dos terços de l’haver hereditari. En concurrència amb ascendents i a la resta de supòsits, l'usdefruit és universal”. 

4. Les formalitats testamentàries
L’article 10 del Projecte dona una nova redacció a l’article 52 de la CDCIB que dirà: "En els testaments atorgats davant notari, els testimonis instrumentals, que han de ser sempre dos i han de saber i poder signar, no han de considerar la capacitat del testador ni tenen l’obligació de conèixer-lo. Hi poden ser testimonis el empleats del Notari. En tota la resta s’han d’observar les formalitats previstes al Codi Civil".
L’esmena núm. 30, acceptada, del Grup PSM-EEM proposa un redacció totalment diferent d’aquest article que dirà: "En el testaments atorgats davant notari no serà necessària la presencia de testimonis, excepte en els casos següents: a.-Quan el notari no conegui el testador. b.-Per assegurar-se de la seva capacitat. C.-Quan el testador no sàpiga o no pugui signar. d.-En el restants supòsits en que el notari ho consideri necessari o ho desitgi el testador. [...]".
L’esmena núm. 928, acceptada en part, del Grup CDS també proposa la supressió de testimonis i ho justifica dient: "En la práctica está comprobado que la mayoría de los otorgantes prefieren que se guarde el secreto del testamento y no desean testigos instrumentales. Se debe respetar la voluntad del otorgante y no imponerle la figura de los testigos. Esta formalidad no constituye garantia alguna".
Amb respecte a l’eliminació de l’exigència de testimonis al testament notarial s’interposa un recurs d’inconstitucionalitat que no fou admès pel Tribunal Constitucional. El recurs es basava en la idea de que s’ha anat més enllà del desenvolupament del Dret civil propi i s’ha legislat sobre l’ordenació dels instruments públics. En relació amb aquesta qüestió exposa COCA PAYERAS que “no vemos cómo puede desarrollarse un Derecho civil si queda vedada cualquier innovación” i que en el recurs “parecen confundirse los requisitos de forma de un negocio como el testamento con su soporte, el instrumento público[4]. 

5. Les substitucions fideïcomissàries
L’article 7e. del Projecte modifica els articles 27, 28, 29, 30, 33, 34 i 37 de la Compilació referents a les substitucions fideïcomissàries. La reforma principal fa referència a l’adaptació de la normativa al principi constitucional de no discriminació en matèria de filiació, de manera que s’equiparen el fills matrimonials amb els no matrimonials i els adoptius.
En aquest punt, l’esmena núm. 35, no incorporada, del Grup PSM-EEM proposa afegir un tercer paràgraf a l’article 28 de la CDCIB que fes referència als fills adoptats, en relació amb els fills posats en condició, que diria: "Pel que respecta als adoptats plenament no s’entendrà complerta la condició quan es demostri que l’adopció es va realitzar als únics efectes de tenir-la per complerta. [...]". 
 
[1] COCA PAYERAS, Compilació de Dret civil de Balears, pàg. 18. 

[2] En la mateixa línia diu COCA PAYERAS que la institució legitimaria “constituye un estorbo para el tráfico jurídico, y en algunos aspectos choca con el funcionamiento del actual grupo familiar. Frecuentemente son motivo de disputa entre el cónyuge viudo y los parientes del difunto, aunque en algunos ámbitos, señaladamente rurales, tiene un innegable enraizamiento”. Veure: Compilació de Dret civil de Balears, pàg. 17. 

[3] L’article 41 de la CDCIB al Projecte deia: “Són legitimaris, en els termes que es dedueixen dels articles següents: [...] 2n. ELs pares, per naturalesa o adopció, o els ascendents. [...]”. 

[4] COCA PAYERAS, Compilació de Dret civil de Balears. Ob. cit., pàgs. 16-17; i “Conservación, modificación y desarrollo del Derecho Civil propio, en la doctrina del Tribunal Constitucional (SSTC 88, 156 y 226 de 1993)”.

REFORMES DEL LLIBRE I DE MALLORCA: El règim econòmic matrimonial

L’article 3r. del Projecte dona una nova redacció als articles 3r., 41. i Se. de la Compilació dedicats al règim econòmic matrimonial.
Veurem a continuació quines foren les idees principals que dirigiren les reformes en aquesta matèria.
En primer lloc, es manté la separació de béns, com diu l’exposició de Motius del Projecte, “atesos l’arrelament que té en els costums mallorquins, la tradició inveterada i la general acceptació popular, com ho prova el Jet que sigui insòlit l’atorgament, per part dels mallorquins, de capítols matrimonials per a pactar règims diferents. A més, el regim de separació de béns ha prestat grans serveis a la societat mallorquina, ja que ha permès el ple reconeixement de la capacitat d’obrar de la dona casada”.
En aquest aspecte, diu l’article 3.1 CDCIB: "El regim econòmic conjugal serà el convingut a capítols, formalitzats en escriptura pública abans o durant el matrimoni, i, en defecte d’aquests, el de separació de béns"[1].
En segon lloc, el Projecte preveia unes modificacions inspirades en la protecció de la família[2]:
1. L’obligació dels cònjuges de contribuir al sosteniment de les carregues del matrimoni (artic1e 4.1 CDCIB).
2. L’article 4.4 CDClB al Projecte (artic1e 4.3 CDClB) diu que el matrimoni no suposa cap impediment perquè els cònjuges puguin fer entre si tota casta de contractes i transmetre’s béns i drets per qualsevol títol.
3. A l’article 4.2 CDClB al Projecte, s’estableix que els actes de disposició i gravàmens dels drets, en virtut dels quals s’ocupa l'habitatge que constitueix la llar familiar i el mobles d’aquesta requereixen el consentiment dels dos cònjuges i, si no el presta el cònjuge no titular, autorització judicial, tot afegint obligadament que la manifestació errònia o falsa del disposant sobre el caràcter de l’habitatge no ha de perjudicar l’adquirent de bona fe.
Aquesta regla es recull a l’article 1.320 del Codi civil i forma part del règim econòmic matrimonial primari Finalment, no fou recollida a la Compilació per esser inadequada a la tradició jurídica balear i al règim d’absoluta separació de béns[3].
Aquesta regla fou objecte d’un important debat en el Dictamen de la Comissió que es succeí en els següents termes:
Un vot particular del Grup Socialista[4] proposava el manteniment de l’article tal com estava redactat al Projecte i assenyalaren (Sr. Martín Peregrín) que la introducció d’aquest paràgraf es basa en la necessitat de “adecuar el Derecho Civil de Baleares a la Constitución Española y, consecuentemente, producir una homogeneidad con el texto constitucional de la legislación de Der:echo Civil de Baleares". Continua el Sr. Martín que l’article 39 de la Constitució diu que “los poderes públicos aseguraran la protección social, económica y jurídica de la familia”. Per tant, el Grup Socialista considera que l’article 4.2 de la CDCB era constitucional, progressista i que pretenia la protecció dels més dèbils.
Per justificar la seva postura, diuen que aquest article:
“[...] desarrolla positivamente principios elementales y generales del derecho, como los establecidos en el articulo 70 del Código Civil, cuando dice que los cónyuges fijarán de común acuerdo el domicilio conyugal y que en caso de discrepancia resolverá el juez, teniendo en cuenta el interés de la familia.[…] la Constitución Española prime esencialmente el principio de estabilidad familiar y que los cónyuges no están el uno sobre el otro, sino en un plano horizontal de igualdad y que, en consecuencia, tienen que ser mirados desde esta perspectiva, desde la óptica de esa igualdad, los preceptos que posteriormente desarrollen positivamente la Constitución. […] no es un articulo que atente contra el régimen de separación de bienes, sino que es un articulo, hay que decirlo claramente, que delimita, que concreta y que precisa en un momento determinado la capacidad de disposición de determinadas personas que tienen un bien. […] ¿qué se pretende con la eliminación de este articulo? Yo no he oído más razones que la de decir que aquí estamos vulnerando […] un sistema fundamental de estas islas, que es el régimen de separación de bienes. Yo les digo a ustedes que no lo estamos vulnerando, sino que lo estamos delimitando, yendo al fondo de una cuestión esencial i singular que es, primero, la protección de la familia; en segundo lugar, la estabilidad de esa familia y, en tercer lugar proteger y defender a la parte más débil, que da la casualidad que hoy en día se puede concretar en los hijos y en las mujeres que trabajan a diario en su casa y después resulta que porque la propiedad está inscrita a nombre del marido, la participación o la decisión le corresponde única y exclusivamente a él”.
El altres grups parlamentaris contestaren a l’exposició feta pel representant socialista. El Sr. Tuells i Juan del Grup CDS es mostra partidari del vot particular del Grup Socialista. 19ualment es manifesta el Grup PSM-EEM. Finalment, el Grup Popular (Sr. Gilet i Girart) es manifesta contrari als grups anteriors. Exposa que el regim de separació de béns forma part de l’essència bàsica del Dret Foral com a diferent a 1'anomenat Dret Comú. Apunta que el regim matrimonial balear esta arrelat des de 1'inici de la nostra historia cristiana i significa un cant a la llibertat individual. És una de les quatre institucions de més arrelament en la vida mallorquina. Per fonamentar aquesta posició el Grup Popular va fer menció de les opinions de coneguts autors balears (Pedro Ripoll, Lluís Pascual, Piña Homs, Pere Ballester i Raimundo Clar).
A això assenyalat pel Grup Popular, el Sr. Martín Peregrín respongué que:
Sólo desde la ignorancia o el desconocimiento se puede argumentar de los que es un régimen jurídico se puede argumentar como usted lo ha hecho[...]. Le he dicho que el planteamiento no se puede hacer como un ataque frontal al régimen de separación de bienes porque no tiene nada que ver una cosa con la otra; que este artículo afecta tanto al régimen de separación de bienes como al de gananciales y al de participación. Usted debe saber y sabe, estoy seguro, que el régimen de gananciales como tal no queda afectado por este artículo, entre otras cosas porque no es que los cónyuges que están en régimen de gananciales necesiten o no el artículo, es que para otorgar cualquier acto de imposición necesitan concurrir los dos porque tienen la copropiedad.[…] no es un problema de protección a ultranza del Derecho Foral o del Derecho Civil de Baleares; que estamos ante un planteamiento de tipo general, ante un planteamiento donde prima el interés jurídico protegido, en este caso el de la familia, sobre la capacidad de disposición del titular del bien privativo […] es un problema de mantener o no la estabilidad de una institución que ustedes dicen reiteradamente que hay que proteger, la familia, y nosotros estamos de acuerdo”.
Finalment, contesta el Sr. Gilet del Grup Popular que: “[...] qualsevol intromissió quant a autoritzacions, siguin del cònjuge no titular, siguin del jutge, nosaltres opinam que implica una modificació substancial del regim de separació de béns”.
A la votació queda rebutjat el vot particular del Grup Socialista.

[1] L’esmena no acceptada núm. 8 del Grup PSM-EEM proposa un redacció alternativa, pot ser més adequada: 
“El règim econòmic conjugal és el de separació de béns, llevat que en capitulacions formalitzades en escriptura pública, abans o durant el matrimoni, hom convingui un regim diferent". 

[2] Aquestes modificacions en matèria de protecció de la família propostes al Projecte de revisió han estat analitzades amb detall a: VILA i RIBES, Carme, “El régimen económico matrimonial en el Proyecto de reforma de la Compilación del Derecho civil de Baleares”. Cuadernos de la Facultad de Derecho, n.º 16, Palma de Mallorca, 1987-1988, pàgs. 175-237. 

[3] Contrari a aquesta solució es mostra COCA PAYERAS (veure: Compilació de Dret civil de Balears. Ob. cit., pàg. 16). L’autor assenyala que això deixa oberta la qüestió de si l’article 1.320 del Codi civil és d’aplicació supletòria a les Illes.
En relació amb aquesta qüestió s’ha pronunciat el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears en sentencia de 9 de desembre de 1998 i ha declarat inaplicable a Mallorca l’article 1.320 del Codi civil. La sentencia esta recollida a: ZARFORTEZA DE CORRAL, Luz et alter, Jurisprudència civil balear 1852-1998. Col·lecció Materials, n.º 3, Universitat de les Illes Balears, 1999. Cit., pàgs. 1557-1564. 

[4] És interessant saber que l’esmena núm. 908 del Grup Socialista al Projecte de Llei proposa la supressió d’aquest segon paràgraf i aquest grup vota a favor de la supressió del paràgraf. Posteriorment, canviaren d’opinió i es presenta un vot particular al Dictamen de la Comissió.

COMPILACIÓ 1990: REFORMES DEL TÍTOL PRELIMINAR

L’article 2n. del Projecte assenyala que: "Es modifiquen l’epígraf i els articles 1r. i 2n. que integren el Títol Preliminar de la Compilació del Dret Civil de Balears [...]".
Per una banda, les reformes principals de l’article 1r. [1] de la Compilació foren:
a) L’assenyalament de que “el nostre Dret no tan sols s’ha d’interpretar, sinó que s’ha d’integrar prenent en consideració el principis que l'informen, així com les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que encarnen la tradició jurídica de cadascuna de les illes.
b) La indicació de que el Codi civil i les lleis civils estatals són supletòries per manca de lleis i de costums propis i sempre que no topin amb els principis de l’ordenament jurídic balear. L’exposició de Motius del Projecte recorda que, fora de la normativa, hi ha “molts costums a Balears que, per la naturalesa que tenen i per la constant i no interrompuda aplicació, subsisteixen amb validesa i eficàcia plenes a la consciencia jurídica del poble i a la realitat social quotidiana”.
Per altra banda, l’article 2n. de la Compilació al Projecte diu: "Les normes del Dret Civil de Balears tendran eficàcia en el territori de la Comunitat Autònoma i seran d’aplicació a aquells que hi resideixin sense necessitat de provar-ne el veïnatge civil.[...]".
Aquest article, quan parla de “l'eficàcia” de la Compilació es refereix, segons l’exposició de Motius del Projecte, “a les persones que hi resideixen habitualment, per la qual cosa aquestes han de restar alliberades, lògicament i legalment, de provar-ne el veïnatge civil balear”. D’aquesta manera “no serà necessari de provar la regla general, sinó l’excepció”.
En aquesta qüestió, l’esmena núm. 907, retirada posteriorment, del Grup Parlamentari Socialista proposa que la redacció de l’article 2 digués que les normes del Dret Civil de Balears “són d’aplicació a aquelles que ostentin el veïnatge civil”.
En un sentit similar, l’esmena núm. 6 del Grup PSM-EEM assenyala que els “ordenaments civils de les CCAA s’apliquen segons el criteri "personal" i no segons el "territorial" i proposa la modificació de l'artic1e, perquè un Jutjat o Tribunal que no fos de la nostra Comunitat Autònoma, no podria aplicar normes de l'Ordenament Civil de les files Balears a subjectes que ostentassin veïnatge civil a les files, perquè aquestes normes "tindran eficàcia en el territori de la Comunitat Autònoma". Aquesta esmena es mantingué fins al Dictamen i fou finalment rebutjada.
Al Dictamen de la Comissió el Grup PSM-EEM argumenta en relació amb aquesta qüestió que:
El Dret Civil de les Illes no s’aplica en el seu territori, sinó dins o fora d’aquest -normalment dins, és clar- a les persones que tenguin veïnatge civil a les Illes, ja que el criteri d’aplicació és el personal, com així ho estableix l'article 14 del Codi Civil espanyol, al qual es remet implícitament el mateix article 7 de l'Estatut, que significa que el criteri de la territorialitat actua sense perjudici de les excepcions que es puguin establir en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir per 1'estatut personal o bé per altres normes extraterritorials. A més, aquesta és una matèria vedada a la Comunitat Autònoma, perquè l’exclou expressament l’article 149.1.8a. de la Constitució.”
La regla de l’article 2n. resulta contraria a l'article 14.1 del Codi civil i fou declarada inconstitucional (STC 6-05-1993). Per això, hagués resultat més adequat fitxa directament una presumpció de veïnatge civil basada en la residencia a qualque municipi de la CAIB, però mantenint sempre el veïnatge com a punt de connexió [2]. L’acceptació de les esmenes anteriorment mencionades hagués evitat la declaració d’inconstitucionalitat.
Després de la declaració d’inconstitucionalitat d’aquest article, la Llei 7/1993, de 20 d’octubre, del Parlament balear (BOCAIB n. 140, 18-11-1993) li va donar la següent redacció:
Les normes del dret civil de Balears tindran eficàcia en el territori de la Comunitat Autònoma. Se n’exceptuen els casos en els quals, d’acord amb el dret interregional o internacional privat, hi són d’aplicació altres normes.
El veïnatge i els conflictes interinsulars de normes seran regulats pel Codi Civil i les altres disposicions d’aplicació general”. 

[1] Diu l’article 1 de la CDCIB: “El Dret civil de les Illes Balears regirà amb preferència al Codi Civil i d’altres lleis estatals, d’acord amb l’establert a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia, sense perjudici de les normes de caràcter civil que, segons la mateixa Constitució, hi siguin d’aplicació directa i general. El Dret civil de Balears s’interpretarà i integrarà prenent en consideració els principis generals que l’informen, així com les lleis , els costums, la jurisprudència i la doctrina que encarnen la tradició jurídica de les illes. Per manca de llei i costums del Dret balear, s’aplicarà supletòriament el Codi Civil i d’altres lleis civils estatals, sempre que les normes d’aquestes no s’oposin als principis del seu ordenament jurídic”. 

[2] Vid. COCA PAYERAS, Compilació de Dret civil de Balears. Op. cit., pago 15; i “Conservación, modificación y desarrollo del Derecho Civil propio, en la doctrina del Tribunal Constitucional (SSTC 88, 156 y 226 de 1993)”. Revista jurídica de Catalunya, 1994, pàgs. 163-170.
Igualment, l’esmena no acceptada núm. 7 del Grup PSM-EEM proposava la següent redacció de l’article 2: “Les normes de l’Ordenament Civil de les Illes Balears són d’aplicació als qui ostentin veïnatge civil a les illes, i es presumeix que en gaudeixen el espanyols residents a qualsevol municipi de les Balears. [.. .]".