Els Dret masculí reclama el dret a que hi hagi oferta de putes per simular relacions sexuals; a que el cos femení entri al seu Dret com a "thermomix" per pastar criatures humanes, que el dret a ser pares sigui superior a l'autoritat materna extra legem ... Són les darreres conseqüències de no tenir les dones la competència absoluta sobre el propi cos i els fruits, la maternitat plena lliurement decidida, el dret de les dones a sortir del Dret. És el senyal de com s'estén, com una boira espesa, la ruptura social entre homes i dones. El nihilisme polític que acompanya la fi del patriarcat. Practicar les dones la igualtat entre nosaltres, saber-nos iguals, davant les aplicacions de les regulacions del Dret masculí i incorporar el fill al nostre feminisme són les escletxes per on arribarà una mica de claror al nihilisme que acompanya el final d'una època, la que es va iniciar amb l'Estat modern, al segle XVI.

«... son las relaciones sociales entre hombres y mujeres, con la fuerza y la palabra normativa de los primeros con respecto a las segundas, lo que hace a las mujeres impotentes para la acción. En otras palabras, la relación hombre-mujer está ya inscrita en el derecho y está en él inscrita de manera que aplasta a las mujeres.»

Lia Cigarini, La política del deseo (traducció de Milagros Rivera).


... el mal punto de partida estructural está en la monosexuación en masculino del Derecho que conocemos.

En lo relativo al trabajo, es un derecho que ignora la maternidad porque ha sido elaborado a la medida del cuerpo del hombre.

Pero ... las mujeres de hoy hemos dicho un «doble sí» al trabajo remunerado y a la maternidad, una y otra plenamente vividas, sin conciliaciones ficticias ni falsas alternativas, y este doble sí es una revolución simbólica (revolución de sentido) irreversible que lo cambia todo.

Por eso la injusticia salarial no se corrige: la necesitamos como señal de que mientras que la maternidad no entre y esté entera y libre en el sentido del trabajo, el derecho del trabajo (sin excluir otros derechos) le resultará hostil o superfluo a una mujer.

Pròleg de Milagros Rivera a: Un derecho del deseo, un derecho sexuado, de Laura Mora.

dissabte, 16 de novembre de 2013

... hören wir endlich auf, die Frauen für entscheidungsunfähig, für nicht verantwortungsfähig zu halten. (Rita Süssmuth)

... hay una necesidad identitaria masculina de superioridad, que ya no es confesable pero es tenazLuisa Muraro


Els fets de la reproducció són irreductibles a la lògica dels drets individuals, els quals es fonamenten en un model de relacions entre individus autònoms i iguals.
Per això, el tema de l'avortament, no suposa un conflicte entre dos drets individuals, entre el dret de la dona i un dret a la vida, sinó que és molt més senzill que això, molt més bàsic, molt més evident: És un conflicte entre sexes.
Una dona sap que l'avortament està lligat a la constricció de la sexualitat masculina que no separa plaer de reproducció. Una dona sap, quan decideix avortat, que ha sofert la regla de la sexualitat masculina, que és la que no distingeix plaer de reproducció.
Qualsevol llei que pretengui, en qualsevol punt, substituir la competència i l'autoritat femenina per decidir, suposa resoldre el conflicte entre sexes a favor dels homes. 
Per altra banda, quan el tema del cos femení i l'avortament no està legislat en cap llei (sinó simplement emparat sanitàriament, des de la intimitat), s'observa que el tema es deixa a la posició femenina, al sentit que té o no té l'avortament per una dona, per les dones. En aquest àmbit, de no regulació, de buit, i només en ell, és on la dona experimenta la seva llibertat i la seva no llibertat sabent reconèixer fins on arriba una (la seva llibertat) i on comença l'altra (la seva no llibertat). 
La no-regulació (no llei, buit) restitueix sentit a conductes i posicions diferents: el sentit de les diferències entre dones i de saber reconèixer eleccions diferents. Com l'elecció de la dona que vol acceptar sofriments i fins i tot la mort per no perjudicar el fetus i l'elecció de la dona que decideix no arribar a ser mare. 
La no-regulació admet que no és la llei la que pot dur a l'elecció justa, sinó que la mesura es troba en la responsabilitat de cada dona: és una mesura superior a qualsevol llei, que no separa el cos femení d'allò que passa dins d'ell, com si ho separa el llenguatge jurídic dels drets (els de la dona i els dels fetus) i els seu garant, l'Estat. I a més, aquesta mesura superior, en realitat, és l'única perquè no es pot reemplaçar amb cap altre, amb cap llei, a causa de la relació íntima que la vida mateixa estableix entre el cos matern i el fetus. Per això, només la no-regulació deixa oberta la qüestió, no és avortista, ni antiavortista, no és cap situació.
El fet que encara a dia d'avui, l'any 2013, es segueixi regulant l'avortament en una llei, suposa acceptar que una dona que vulgui avortar podrà fer-ho però sempre que pugui justificar la seva decisió davant l'Estat, és a dir, suposa acceptar que és l'Estat el competent per decidir; així, els homes (el patriarcat) s'asseguren simbòlicament el control sobre el cos femení fèrtil.
Si ha d'esser així, s'ha de reconèixer, prèviament, que la dona no té autoritat ni competència sobre el que passa dins del seu cos, ni sobre ella mateixa; i això només es pot fonamentar en el fet que la dona no sigui un ésser capaç, ni responsable, sinó un ésser inferior (de capacitats inferiors a l'home, de manca de responsabilitat).   
(Reflexions a partir del pensament de Clara Jourdan).

"Niemand wird das Kind gegen die Mutter retten können, deswegen geht es nur mit der Mutter. Und so gilt es auch nicht, beide gegeneinander auszuspielen, sondern sich schützend vor das ungeborene Leben und vor die Mütter zu stellen. Ein Schwangerschaftsabbruch kann doch überhaupt nur infrage kommen in einer ausweglosen Not- und Konfliktlage. In dieser Not- und Konfliktlage frage ich mich, warum eigentlich dem Arzt und nachfolgend dem Richter, dem Staatsanwalt mehr Kompetenz, mehr Verantwortung zugesprochen wird als der Frau, die die Verantwortung nicht nur jetzt, sondern ein Leben lang für das Kind, für die Kinder übernimmt. Und deswegen hören wir endlich auf, die Frauen für entscheidungsunfähig, für nicht verantwortungsfähig zu halten. Geben wir endlich dem Leben eine Chance."