«¿Cómo llegar alguna vez a conocer al niño? Para conocerlo tengo que esperar a que se deteriore; sólo entonces estará a mi alcance. Helo aquí, un punto en el infinito. Nadie conocerá su hoy. Ni siquiera él mismo. En cuanto a mí, miro, y es inútil: no consigo comprender algo que sólo es actual, totalmente actual. Lo que conozco de él es su situación: el niño es aquel a quien acaban de nacerle los primeros dientes y es el mismo que será médico o carpintero. Mientras tanto, allí está él sentado en el suelo, con una realidad que he de llamar vegetativa para poder entenderla. Treinta mil de esos niños sentados en el suelo, ¿tendrían la oportunidad de construir otro mundo, que tuviese en cuenta la memoria de la actualidad absoluta a la cual ya pertenecemos? La unión haría la fuerza. Allí está sentado, empezando todo de nuevo pero para su propia defensa futura, sin ninguna oportunidad verdadera de empezar realmente.»

"Niño dibujado a pluma", de Clarice Lispector.

dissabte, 16 de novembre de 2013

... hören wir endlich auf, die Frauen für entscheidungsunfähig, für nicht verantwortungsfähig zu halten. (Rita Süssmuth)

... hay una necesidad identitaria masculina de superioridad, que ya no es confesable pero es tenazLuisa Muraro


Els fets de la reproducció són irreductibles a la lògica dels drets individuals, els quals es fonamenten en un model de relacions entre individus autònoms i iguals.
Per això, el tema de l'avortament, no suposa un conflicte entre dos drets individuals, entre el dret de la dona i un dret a la vida, sinó que és molt més senzill que això, molt més bàsic, molt més evident: És un conflicte entre sexes.
Una dona sap que l'avortament està lligat a la constricció de la sexualitat masculina que no separa plaer de reproducció. Una dona sap, quan decideix avortat, que ha sofert la regla de la sexualitat masculina, que és la que no distingeix plaer de reproducció.
Qualsevol llei que pretengui, en qualsevol punt, substituir la competència i l'autoritat femenina per decidir, suposa resoldre el conflicte entre sexes a favor dels homes. 
Per altra banda, quan el tema del cos femení i l'avortament no està legislat en cap llei (sinó simplement emparat sanitàriament, des de la intimitat), s'observa que el tema es deixa a la posició femenina, al sentit que té o no té l'avortament per una dona, per les dones. En aquest àmbit, de no regulació, de buit, i només en ell, és on la dona experimenta la seva llibertat i la seva no llibertat sabent reconèixer fins on arriba una (la seva llibertat) i on comença l'altra (la seva no llibertat). 
La no-regulació (no llei, buit) restitueix sentit a conductes i posicions diferents: el sentit de les diferències entre dones i de saber reconèixer eleccions diferents. Com l'elecció de la dona que vol acceptar sofriments i fins i tot la mort per no perjudicar el fetus i l'elecció de la dona que decideix no arribar a ser mare. 
La no-regulació admet que no és la llei la que pot dur a l'elecció justa, sinó que la mesura es troba en la responsabilitat de cada dona: és una mesura superior a qualsevol llei, que no separa el cos femení d'allò que passa dins d'ell, com si ho separa el llenguatge jurídic dels drets (els de la dona i els dels fetus) i els seu garant, l'Estat. I a més, aquesta mesura superior, en realitat, és l'única perquè no es pot reemplaçar amb cap altre, amb cap llei, a causa de la relació íntima que la vida mateixa estableix entre el cos matern i el fetus. Per això, només la no-regulació deixa oberta la qüestió, no és avortista, ni antiavortista, no és cap situació.
El fet que encara a dia d'avui, l'any 2013, es segueixi regulant l'avortament en una llei, suposa acceptar que una dona que vulgui avortar podrà fer-ho però sempre que pugui justificar la seva decisió davant l'Estat, és a dir, suposa acceptar que és l'Estat el competent per decidir; així, els homes (el patriarcat) s'asseguren simbòlicament el control sobre el cos femení fèrtil.
Si ha d'esser així, s'ha de reconèixer, prèviament, que la dona no té autoritat ni competència sobre el que passa dins del seu cos, ni sobre ella mateixa; i això només es pot fonamentar en el fet que la dona no sigui un ésser capaç, ni responsable, sinó un ésser inferior (de capacitats inferiors a l'home, de manca de responsabilitat).   
(Reflexions a partir del pensament de Clara Jourdan).

"Niemand wird das Kind gegen die Mutter retten können, deswegen geht es nur mit der Mutter. Und so gilt es auch nicht, beide gegeneinander auszuspielen, sondern sich schützend vor das ungeborene Leben und vor die Mütter zu stellen. Ein Schwangerschaftsabbruch kann doch überhaupt nur infrage kommen in einer ausweglosen Not- und Konfliktlage. In dieser Not- und Konfliktlage frage ich mich, warum eigentlich dem Arzt und nachfolgend dem Richter, dem Staatsanwalt mehr Kompetenz, mehr Verantwortung zugesprochen wird als der Frau, die die Verantwortung nicht nur jetzt, sondern ein Leben lang für das Kind, für die Kinder übernimmt. Und deswegen hören wir endlich auf, die Frauen für entscheidungsunfähig, für nicht verantwortungsfähig zu halten. Geben wir endlich dem Leben eine Chance."