El final del patriarcado ha dejado sin ley a muchos hombres y, también, a algunas mujeres, a las mujeres que estaban a gusto deportadas en él y a las que creen que pueden medrar, y medran, en la confusión de la ausencia de ley.
El final del patriarcado ha abierto una batalla por lo simbólico completamente nueva. Es una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya. Todo esto lo decía antes, a su modo, el patriarcado. Ahora está abierta la posibilidad de que lo digamos las mujeres hablando como mujeres, eligiendo hablar como mujeres y no como hombres. Los hombres, por lo general, están en este momento más ocupados en lo que les pasa con el reparto del poder en las democracias (curiosamente bloqueadas a fuerza de igualdad en muchos Estados como el español, el de los Estados Unidos, Reino Unido, etc.) que en algo que les afecta mucho más a fondo y que es, precisamente, el final del patriarcado, inseparable, por lo demás, de la crisis de la democracia. Por eso es la ocasión de las mujeres, ocasión de hacer de tertium, de terciar en el debate cristalizado entre derechas e izquierdas para devolverle el contacto con la realidad viva. No sabemos por cuánto tiempo estará disponible la ocasión
.

María-Milagros Rivera,
Textos políticos. La violencia de tantos hombres contra las mujeres

Chiara Zamboni dijo que "nos hemos sustraído a la automoderación”. Es verdad, pero ello no excluye que seamos en cambio heteromoderadas: que sufrimos poderes e imposiciones de naturaleza diversa, con repercusiones internas de intimidación y a veces incluso de miedo. Es una cosa natural y como tal la consideramos, pero es necesario ser conscientes; de otro modo, eso que era heteromoderación, se convierte en automoderación.

Frente a condicionamientos o poderes que no tenemos la fuerza de vencer o la astucia de eludir, bajamos la cabeza, que es un modo de estar en la realidad sin olvidar el deseo propio. Angela Putino, reflexionando sobre la mujer guerrera, dijo: "estar en contra tiene que ver con la irreductibilidad", que no es lo mismo que lanzarse en contra.

Mantener la línea de lo irreductible, en otras palabras, hacer que la heteromoderación siga siendo tal, que no se convierta nunca en automoderación, no es siempre fácil.

Luisa Muraro, Diotima.


... por qué razón las mujeres perjudican al propio sexo o lo someten a dolorosas contradicciones cuando intervienen en las leyes o piden al Parlamento que resuelva algunos de los conflictos sociales en los que están implicadas. ... cuando entra directamente en juego la diferencia sexual y el conflicto entre los sexos, ... es necesario tener presente que la norma siempre es una figura secundaria, derivada, que sirve para medir lo que de hecho sucede en el cuerpo social. ... no habrá ley capaz de dar valor a la sexualidad femenina si éste no le está reconocido socialmente.

No creas tener derechos.

dissabte, 16 de novembre de 2013

... hören wir endlich auf, die Frauen für entscheidungsunfähig, für nicht verantwortungsfähig zu halten. (Rita Süssmuth)

... hay una necesidad identitaria masculina de superioridad, que ya no es confesable pero es tenazLuisa Muraro


Els fets de la reproducció són irreductibles a la lògica dels drets individuals, els quals es fonamenten en un model de relacions entre individus autònoms i iguals.
Per això, el tema de l'avortament, no suposa un conflicte entre dos drets individuals, entre el dret de la dona i un dret a la vida, sinó que és molt més senzill que això, molt més bàsic, molt més evident: És un conflicte entre sexes.
Una dona sap que l'avortament està lligat a la constricció de la sexualitat masculina que no separa plaer de reproducció. Una dona sap, quan decideix avortat, que ha sofert la regla de la sexualitat masculina, que és la que no distingeix plaer de reproducció.
Qualsevol llei que pretengui, en qualsevol punt, substituir la competència i l'autoritat femenina per decidir, suposa resoldre el conflicte entre sexes a favor dels homes. 
Per altra banda, quan el tema del cos femení i l'avortament no està legislat en cap llei (sinó simplement emparat sanitàriament, des de la intimitat), s'observa que el tema es deixa a la posició femenina, al sentit que té o no té l'avortament per una dona, per les dones. En aquest àmbit, de no regulació, de buit, i només en ell, és on la dona experimenta la seva llibertat i la seva no llibertat sabent reconèixer fins on arriba una (la seva llibertat) i on comença l'altra (la seva no llibertat). 
La no-regulació (no llei, buit) restitueix sentit a conductes i posicions diferents: el sentit de les diferències entre dones i de saber reconèixer eleccions diferents. Com l'elecció de la dona que vol acceptar sofriments i fins i tot la mort per no perjudicar el fetus i l'elecció de la dona que decideix no arribar a ser mare. 
La no-regulació admet que no és la llei la que pot dur a l'elecció justa, sinó que la mesura es troba en la responsabilitat de cada dona: és una mesura superior a qualsevol llei, que no separa el cos femení d'allò que passa dins d'ell, com si ho separa el llenguatge jurídic dels drets (els de la dona i els dels fetus) i els seu garant, l'Estat. I a més, aquesta mesura superior, en realitat, és l'única perquè no es pot reemplaçar amb cap altre, amb cap llei, a causa de la relació íntima que la vida mateixa estableix entre el cos matern i el fetus. Per això, només la no-regulació deixa oberta la qüestió, no és avortista, ni antiavortista, no és cap situació.
El fet que encara a dia d'avui, l'any 2013, es segueixi regulant l'avortament en una llei, suposa acceptar que una dona que vulgui avortar podrà fer-ho però sempre que pugui justificar la seva decisió davant l'Estat, és a dir, suposa acceptar que és l'Estat el competent per decidir; així, els homes (el patriarcat) s'asseguren simbòlicament el control sobre el cos femení fèrtil.
Si ha d'esser així, s'ha de reconèixer, prèviament, que la dona no té autoritat ni competència sobre el que passa dins del seu cos, ni sobre ella mateixa; i això només es pot fonamentar en el fet que la dona no sigui un ésser capaç, ni responsable, sinó un ésser inferior (de capacitats inferiors a l'home, de manca de responsabilitat).   
(Reflexions a partir del pensament de Clara Jourdan).

"Niemand wird das Kind gegen die Mutter retten können, deswegen geht es nur mit der Mutter. Und so gilt es auch nicht, beide gegeneinander auszuspielen, sondern sich schützend vor das ungeborene Leben und vor die Mütter zu stellen. Ein Schwangerschaftsabbruch kann doch überhaupt nur infrage kommen in einer ausweglosen Not- und Konfliktlage. In dieser Not- und Konfliktlage frage ich mich, warum eigentlich dem Arzt und nachfolgend dem Richter, dem Staatsanwalt mehr Kompetenz, mehr Verantwortung zugesprochen wird als der Frau, die die Verantwortung nicht nur jetzt, sondern ein Leben lang für das Kind, für die Kinder übernimmt. Und deswegen hören wir endlich auf, die Frauen für entscheidungsunfähig, für nicht verantwortungsfähig zu halten. Geben wir endlich dem Leben eine Chance."