El final del patriarcado ha dejado sin ley a muchos hombres y, también, a algunas mujeres, a las mujeres que estaban a gusto deportadas en él y a las que creen que pueden medrar, y medran, en la confusión de la ausencia de ley.
El final del patriarcado ha abierto una batalla por lo simbólico completamente nueva. Es una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya. Todo esto lo decía antes, a su modo, el patriarcado. Ahora está abierta la posibilidad de que lo digamos las mujeres hablando como mujeres, eligiendo hablar como mujeres y no como hombres. Los hombres, por lo general, están en este momento más ocupados en lo que les pasa con el reparto del poder en las democracias (curiosamente bloqueadas a fuerza de igualdad en muchos Estados como el español, el de los Estados Unidos, Reino Unido, etc.) que en algo que les afecta mucho más a fondo y que es, precisamente, el final del patriarcado, inseparable, por lo demás, de la crisis de la democracia. Por eso es la ocasión de las mujeres, ocasión de hacer de tertium, de terciar en el debate cristalizado entre derechas e izquierdas para devolverle el contacto con la realidad viva. No sabemos por cuánto tiempo estará disponible la ocasión
.

María-Milagros Rivera,
Textos políticos. La violencia de tantos hombres contra las mujeres

Chiara Zamboni dijo que "nos hemos sustraído a la automoderación”. Es verdad, pero ello no excluye que seamos en cambio heteromoderadas: que sufrimos poderes e imposiciones de naturaleza diversa, con repercusiones internas de intimidación y a veces incluso de miedo. Es una cosa natural y como tal la consideramos, pero es necesario ser conscientes; de otro modo, eso que era heteromoderación, se convierte en automoderación.

Frente a condicionamientos o poderes que no tenemos la fuerza de vencer o la astucia de eludir, bajamos la cabeza, que es un modo de estar en la realidad sin olvidar el deseo propio. Angela Putino, reflexionando sobre la mujer guerrera, dijo: "estar en contra tiene que ver con la irreductibilidad", que no es lo mismo que lanzarse en contra.

Mantener la línea de lo irreductible, en otras palabras, hacer que la heteromoderación siga siendo tal, que no se convierta nunca en automoderación, no es siempre fácil.

Luisa Muraro, Diotima.


... por qué razón las mujeres perjudican al propio sexo o lo someten a dolorosas contradicciones cuando intervienen en las leyes o piden al Parlamento que resuelva algunos de los conflictos sociales en los que están implicadas. ... cuando entra directamente en juego la diferencia sexual y el conflicto entre los sexos, ... es necesario tener presente que la norma siempre es una figura secundaria, derivada, que sirve para medir lo que de hecho sucede en el cuerpo social. ... no habrá ley capaz de dar valor a la sexualidad femenina si éste no le está reconocido socialmente.

No creas tener derechos.

dimecres, 21 de juny de 2017

Cada genealogia femenina, de mare a filla, es continuada amb l'esperança que la seva filla ocupi el món amb plenitud, que cada generació guanyi espai a la llei del Pare que ens pren el cos i la maternitat.


El final del patriarcado ha facilitado a lo grande la expresión libre de la diferencia sexual, tanto la femenina como la masculina. En el PSOE, esto se nota desde hace tiempo; 
... Se nota también en las mujeres del PSOE que, fieles a su ser mujer, han conseguido incluir en el programa de su partido la abolición de la prostitución, fundamento, a su vez, del contrato sexual y del contrato social patriarcales, a cuya desintegración ellas (no todas las socialistas) han contribuido así decisivamente.  

Sé que otras mujeres y hombres del PSOE tienen conciencia de muchas cosas pero no del sentido libre de su diferencia sexual. En mi opinión, ahora es el momento de tomar conciencia de ello. Lo es porque, ideológicamente, el sitio tradicional del PSOE ha sido poco a poco ocupado por otros partidos, partidos anticuados (aunque sean nuevos) porque creen que las ideologías son más importantes que la vida y más importantes que la expresión libre de lo vivido, o sea, de la experiencia, en primer lugar de la experiencia de ser mujer u hombre. Y lo es, sobre todo, porque ha terminado el patriarcado y su lugar ha sido recuperado por las mujeres y los hombres sin más, ricas y ricos en experiencias más que en instancias de poder: ricas y ricos en una política que las feministas llamamos política sexual, una política en la que todo empieza viviendo y pensando mi ser mujer u hombre y las relaciones entre los sexos: una política que todas y todos hacemos continuamente, que está en el principio de todo y que, como decía, ha encontrado ya las palabras para decirse a lo grande.  

També es nota la fidelitat al ser dona, de les dones de l'equip de Pedro Sánchez, pel seu rebuig a que el cos de la dona entri a la llei per a ser sotmès al dret a poder ser usat com a thermomix, fent-la embarassar-se (com a frau a la llibertat, perquè com el ser usada per simulacres sexuals -prostituïda-, és la demanda patriarcal la que obliga a garantir, a la societat femenina, una oferta de cossos de dona), i parir un fill o filla de la qual ella no vol ser mare, sense bres simbòlic, sense fent-li espai al món; però que sempre serà fill o filla seu; un fill o filla amb una mare inabastable, un fill o filla de la Lluna. 

Perquè només es neix de dona, i mare és el nom de la vida, malgrat, en casos sempre dolorosos, i mai simples ni senzills, no pugui o no sàpiga fer de mare, la dona que dona la vida.

Esperem que estigui aprop el moment final de tot, on la llei ens retorni a les dones el que no ens han volgut tornar mai (perquè la llei amaga la vertadera autoria del cos, essent aquest fet el conflicte soterrat de la democràcia, com diu Milagros Rivera): El nostre cos, amb els nostres fruits, si en tenim, i que no pugui estar dins cap llei mai més:

1) Ni com incubadora del semen d'ell, la qual cosa requereix abolir la institució patriarcal de la pàtria potestat (o parentalitat que és l'insult, més lliberal-progre, per reduir la mare, font de vida, a parenta) i els drets ope legis del pare. Així s'obri el Dret al fet previ que és cada dona, concreta i particular, amb el seu pacte privat i íntim de maternitat amb un home, que esdevindrà pare -si sap ser-ho-, la qui dona el context de la paternitat a l'home (que tendrà drets ope matri -impensables si no és d'acord a la mare); de manera que, cada dona, concreta i particular, per autoritat materna, un prius a la llei patriarcal, dirà com vol el seu maternatge i com s'ha de custodiar la seva filla o fill. 

2) Ni com a germinadora, de manera que s'elimini tota regulació de l'avortament, quan va més enllà de l'òptica de la salud sexual femenina i l'accés a la sanitat; per tant, tota penalització de l'avortament decidit per la dona, perquè només ella concreta i particular pot decidir sobre el seu cos. La història real (amb "h") i la vida diària (basta observar) són prou mostra que la dona sosté la vida, aposta per la vida i la vida es donarà només quan ella ho decideixi i, per ara, les dones encara estam posant infants al món. 

dijous, 15 de juny de 2017

De nova política a política que no va. El principi del fi del "power couples". Una cosa molt vella: No és a això que les femenistes patriarcals li diuen, HETEROPATRIARCAT?



«... para qué sirve la independencia simbólica de las mujeres de los hombres. ... esta pregunta ... pone a prueba nuestra capacidad de leer en lo oscuro del presente. Se refiere al valor del cambio en curso y a su sentido; si no le encotramos un sentido y para mañana, tendremos que retroceder (Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer)».

El perquè la nova política no va i ja ha perdut l'oportunitat és pel fet de la manca de seguiment entre la societat femenina que ja no combrega, ni cobreix, ni dona crèdit a comportaments com l'autodeportació (insistesc, voluntària) de les dones joves de la política de partits al falocentrisme, tan exemplificat, aquests dies, en l'oratòria discursiva masculina i falocèntrica d'Irene Montero; com l'adulació de l'exhibicionisme viril, tant irrespirable a Podemos; com el desig de copular amb un home que s'ha autoproclamat per la tele com alter ego del violador i assassí de dones, Tyrion Lannister; i com l'adhesió al líder masclista que divideix, en entrevistes televisives, a les dones, amb base a etiquetes misògines, com la que les dones de "dretes" són, d'amagat, sexualment explosives (el vell estereotip de "hijas de Maria", basat en ridiculitzar el patiment humà femení que va suposar haver de viure amb vergonya el fet natural de la sexualitat, del desig, per la imposició de la llei patriarcal); i etiqueta, alhora, a les dones "d'esquerres" com a més fàcilment consumibles, un altre fet terrible al llarg de la història masculina (Maria també és el nom de la filla violada, humiliada, maltractada i òrfena, del batlle republicà a "Per qui toquen les campanes?"). 

Aquest personatge de Podemos (que m'insinua un fet que m'importa, que és que, des de les tarimes universitàries, es pot adoctrinar i fer moralisme -catòlic o pijo-progre, dels dos-) és un tipus invasiu, amb idees molt velles, un ignorant sobre la humanitat femenina. 

Si hem de combinar aquest panorama de retrocés femení de Podemos, amb la misogínia dels Ciudadanos (inclou dones), el vell patriarcat del PP i la incapacitat de la social democràcia d'entendre que la igualtat d'oportunitats és massa poca cosa per a una dona, ja que la nostra existència no va vinculada a tenir l'oportunitat de ser igual a un home, sinó que tenim un infinit de pensament propi, sexuat, en femení (la mujer tiene un horizonte de independencia simbólica -Diana Sartori) o dit d'altre manera que les dones hi som, però en un altre lloc (de manera distinta de lo previsto, prescrito y prometido, diu Luisa Muraro), on s'hauran de desplaçar si volen compartir res, s'entén el futur que vendrà. Com ha arribat ja a França, on la democràcia representativa s'ha quedat sense representar res, ja que el sistema no va quan amb el 15% del cens, es pot arribar a ser el primer emperador de França (no dels francesos).

«La gran construcción cultural de la primacía paterna y masculina, hoy ha dejado de valer, sometida a un "undoing", un "dis-fieri", un deshacerse discontinuo pero inexorable que empezó, tal vez, como descrédito femenino, se precipitó con los desastres del siglo pasado y se está cumpliento delante de nuestros ojos, no sin resistencias, coletazos y reacciones temibles, por una parte y, por la otra, aceleraciones insensatas, triunfalismos infundados e interrogantes sin respuesta (Luisa Muraro, La indecible suerte de nacer mujer)».

dimecres, 14 de juny de 2017

PODEMOS SHORE, el "reality" de la inutilitat i l'esgotament de la política de partits.


Amb el ja molt cansat "edredoning" parlamentari de la parella estrella del reality. 
 

Tot subvencionat amb dobler públic.  

dimecres, 7 de juny de 2017

Catalunya ja té la pregunta.

Tenen legitimitat les dones per imposar a d'altres dones la restauració de l'estat-nació o patriarcat, proclamat a França l'any 1789 (també 1978), ara, quan ja està en runes quasi per tot? 

 Tenir un fill mascle és l'única utilitat d'una dona en el patriarcat, que s'ha nodrit i es nodreix d'inventar una construcció social que oculta les genealogies femenines -i el dret de l'autoritat materna- com a mode genuí d'organització social i civilització.

Si ha contestat SÍ:

Poden una elit de dones restaurar el patriarcat continuant sostenint el pacte social entre homes que permet el dret dels homes a una quota de dones prostituïbles, una quota de dones maltractables, una quota de dones violables, una quota de dones alimentables a costa de tolerar l'ús del seu ventre com a thermomix, una quota de dones mares privades de viure la maternitat plena, coneixent la total vida de la filla o fill, perquè estan sotmeses a la llei de la custodia compartida marital o custodia paterna? 

dimarts, 6 de juny de 2017

Dia 13 de juny a les 9 hores s'oficiaran les primeres noces en ritus parlamentari de tota la història universal.


Irene de Podemos & Pablo de Podemos 


Dia 13 de juny, des de les 9 hores, i durant tot el temps que els calgui, els president i presidenta, en capella, Pablo & Irene, debatran els seus esponsals, en una avorrida cerimònia nupcial, de ritus parlamentari.
El cost de la festa, com de tota la pijaria inMadura de la parella, el viatge de noces, l'aixovar, i la seva bona vida, la pagaré jo amb els meus doblers, i tu amb els teus. 

El president/a obriran el ball amb una cançó nostàlgica de Julio Iglesias, triada pel nuvi, que recorda que va estar en les seves mans que Rajoy no fos President. 
 
De noche nos pasábamos las horas  
Hablando de mil cosas por hacer 
Y a veces en pequeñas discusiones  
Llegaba a amanecer 
... 
Parábamos al PSOE día a día
...
El mundo parecía a nuestros pies
 ....
Momentos que no vuelven otra vez 
....
Y luego cuando pierdes
Cuando al fin te has dado cuenta
El tiempo no te deja regresar 
...
Momentos que no vuelven nunca más 

dilluns, 5 de juny de 2017

La UIGuet "dona set voltes" al quart poder.

El resultat victoriós de la candidatura UIGuet a la Universitat està basada en el triomf entre el personal permanent doctor, conegut com PDI, i entre el personal de l'administració, PAS, en l'escàs seguiment de les eleccions entre les i els estudiants i, en general, en el nul coneixement i seguiment del fet electoral entre la societat balear (amb la qual, paradoxalment, s'ha de produir tanta transferència de coneixements -un mantra universitari, que es repeteix 108 vegades cada dia, com correspon als bons creients i feligresos-). 
Però la victòria d'UIGuet es deu realment a un cop de peu de dignitat de la comunitat universitària, com elit que no es deixa governar des del quart poder, des de l'actualitat periodística imposada i impostada. L'elit posa el rector, l'elit lleva el rector, l'elit diu quin rector vol, i no hi ha minerval que hi valgui, ni falses preocupacions socials pel prestigi o les derives futures de la Universitat.

Vaig sentir que un politòleg comentava que la victòria de Pedro Sánchez es devia al grau de dignitat dels militants del PSOE, com a representants del poble, perquè el secretari que ells varen triar no accepten que el poder ocult dels quatre patriarques els ho llevi. 
Ben igual a la UIGuet, el rector va guanyar al quart poder, al poder que vol governar-ho tot però que el poble no tria, que no es sotmet a eleccions; no va guanyar a l'oponent, el qual no va ser més que una demostració més de la dignitat de la comunitat universitària, ja que calia un oponent solvent, no tutelat; calia poder donar forma a la dissidència, calia evitar la insignificància de l'abstenció, i calia que algú s'atrevís a confontrar al rector sense tenir cap certesa en guanyar, però sense quedar tocat perquè feria un paper més que digne i ajudaria a dignificar unes eleccions evitant que semblassin un procés d'aclamació a UIGuet. 


En definitiva, el rector, el posa i el lleva la comunitat universitària, quan troba; i no es deixa dirigir per titulars de premsa, ni articles d'opinió, que derrotats ara per la UIGuet, sembla que no tenien ni solta ni volta

Ara, idò, assaltem de nou el bou d'Algaida i toregem-lo amb els colors polítics de la UIGuet. 


dilluns, 29 de maig de 2017

47.000 euros (51.000 $) la jaqueta (per un dia) de Melania Trump.


«Les dones belles ... són vagament conscients que part de la seva missió civilitzadora és exhibir la joia de la seva bellesa davant els homes, perquè ells la desitgin i s'escarrassin a aconseguir la riquesa necessària per comprar-la; és a dir, que deixant-se seduir per l'apetit present llauren la terra que fruitarà en el futur. En realitat, com podeu veure, hi ha lloc per a tohom; tots servim a una cosa o una altra». 
El retorn del soldat, de Rebecca West. 


47.000 euros anuals, fins i tot "bruts", per a una dona occidental, d'avui en dia, és equivalent a les 500 lliures de renda anual que, fa menys de 100 anys, el 1929, Virginia Woolf va concloure que són necessàries, juntament amb una cambra pròpia amb pany i clau, perquè una dona pugui tenir independència intel·lectual. 

«La llibertat intel·lectual depèn de les circumstàncies materials. I les dones sempre han estat pobres, no tan sols els darrers dos-cents anys, sinó des del començament dels temps.
... en demanar-vos que aconseguiu uns quants diners i una cambra pròpia, de fet us demano que visqueu en presència de la realitat, una vida vigoritzadora, diria jo, independentment que sigueu capaces de transmetre-la o no. ... esforçar-se a ser una mateixa. No somieu d'influir els altres, us diria jo, si us ho sabés dir abrivadament. Reflexioneu en les coses en elles mateixes.»
Una cambra pròpia, de Virginia Woolf.