Menjaràs morena, no altres peixos.

Menjaràs arròs amb gramenera.

Beuràs aigua amb cabotins de la més gruta.

El prohibiran trencar la ce i geminar la ela.

A poc a poc perdràs la fesomia.

A poc a poc perdrà sonoritat la essa.

La be i la ve serà un tant se me'n dóna.

El so neutre es tancarà com una porta.


Acabaràs amb el cos ple d'autopistes.


Antonina Canyelles, Piercing.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Política de partits i masculinitats no patriarcals.

Els alumnes de les Illes, entre els que pitjor treballen en equip (veure)

La primera avaluació de PISA mesura la capacitat que tenen els estudiants de 15 anys per col·laborar en la resolució de problemes. 

 

El dimitido es Biel Barceló (veure)

No ha sabido reaccionar, no toma decisiones", describe al titular de Turismo un cargo de Més en el segundo escalafón. Un alto cargo debe hallarse en estado de alerta continua; nadie atribuye este vicio a Biel Barceló. Confiado es el calificativo que le define, y delegar es su modus operandi.

 

Confiar en l'equip i saber delegar la feina (per no ser un líder messiànic, característica del masculí universal i patriarcal), resulta que, òbviament, són pecats en la política de partits (o masculina); mentre que són qualitats valorades en el sistema educatiu. 

Qualitats, en les quals, malauradament, suspenen moltes escoles de les Illes.

Probablement, per això, només per això, per aquest fracàs col·lectiu, es pot caure en el ridícul d'imputar com a defecte, pel qual, fins i tot, el vicepresident hauria de dimitir (i ser cremat en una foguera), la qualitat de confiar en les capacitats d'altres i saber delegar-les poder.


dilluns, 20 de novembre de 2017

Final de la Comissió Assessora de Dret civil (1998-99; 2000-2017).

A partir del Projecte de Llei pel qual es modifica la Compilació de Dret civil de les Illes Balears, aprovat pel Consell de Govern de 17 de juny de 2016 (BOPIB n.º 53, p. 2537, Registre d’entrada 10512/2016) s'ha aprofitat l’ocasió, en la meva opinió, per desemmascarar la manca de democràcia que suposa, per a la democràcia representativa, l'ús d'òrgans "prelegislatius" que escapen al coneixement de la ciutadania i dels partits polítics al Parlament; amagant-los sota l'etiqueta d'experts (o savis, o veterans ...), com són moltes comissions assessores, en les quals, cada dia, en general, és més visible la nul·la representativitat de les diferències de la societat i la singularitat de cada persona (si és que això és susceptible de representació). 
Per tant, ha estat l’ocasió on, en la meva opinió, s’ha posat fi a la manera de legislar usant òrgans que escapen a la necessària transparència que requereix, avui en dia, tot allò relatiu a l’interès públic. 
Ara bé, en la meva opinió, s’hauria d’haver posat fi de manera definitiva.

Dic això perquè s’ha derogat (a la Llei 7/2017, de 3 d'agost, per la qual es modifica la Compilació de dret civil de les Illes Balears) la Comissió Assessora de Dret Civil de les Illes Balears però s’ha substituït pel Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears, malgrat que pensat amb trets que semblen, inicialment, «transparents»: 

1) Que el nomenament dels seus 10 membres es descentralitza, recaient ara en el Govern i en els quatre Consells Insulars (a diferència de la Comissió Assessora, el nomenament dels seus 12 membres estava en mans del simple Acord del Consell de Govern, a proposta del conseller de Presidència (1)); de manera que aquest Consell tindrà una composició paritària entre Illes, tornant-se més visible, com a òrgan, davant de diferents administracions; 
Des de l'origen d'aquest òrgan, que es va nomenar, inicialment, Comissió d’Experts -nomenats ad hoc, vinculada al Govern de Jaume Matas-, va tenir el rebuig per part de l’oposició pel cost econòmic i per la no certa validesa dels seus resultats (2).
2) que el nomenament de membres i el seu encàrrec s’esgota amb cada legislatura, fet que col·labora a que es pugui publicitar la «liquidació» de la necessitat efectiva de la tasca que hagi fet el dit Consell durant una legislatura (a diferència de la Comissió Assessora en la qual els membres eren nomenats per un període de quatre anys i, alguns d’ells, renovats successivament per períodes iguals sense possibilitat de saber el perquè uns membres eren renovats i d’altres cessats);

i 3) que la remuneració dels seus membres es vincula a feines concretes, la qual cosa té la intenció de controlar, segons la meva interpretació, que hi hagi una necessitat efectiva de reunir-se per tractar temes objecte d’encàrrec i d’acord amb la política legislativa que es segueixi.
De manera que, sempre segons el meu parer, s’elimina la temptació de reunir-se per tractar temes des del dogmatisme i l’ostracisme acadèmic que ha caracteritzat (amb formes diverses, com associacions de professors segons escoles jurídiques, comissions del Ministeri, comissions autonòmiques ... etc), històricament, la manera d’abordar el Dret civil.
Una manera que, avui en dia, al final del patriarcat, és clarament inútil pel dret femení; el dret de la dona com a titular del seu cos i dels seus fruits, les seves filles i fills.
Per dir-ho més clarament, potser en aquesta nova etapa hi haurà consciència que l’òrgan s’ha d’adaptar a la política legislativa que es vulgui seguir per part dels representats polítics, atenent a la conflictivitat social i humana que amaguen les regulacions homogeneïtzadores (i falocèntriques) del Dret civil, i no al inrevés.



(1) Decret 2/2012, de 27 de gener, pel qual es modifica el Decret 9/2009, de 13 de febrer.
(2) El Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en sessió de 9 d’octubre de 1998, creà la Comissió d'experts per l’estudi de la Compilació de Dret Civil de Balears (BOCAIB n.º 153 de 01-12-1998, p. 18512). Preguntes RGE núm. 4806/98 i núm. 4807/98, presentades per l'Hble. Sr. Diputat Antoni J. Diéguez i Seguí, del Grup Parlamentari Socialista. 

 

divendres, 17 de novembre de 2017

Lolita Bosch parla de la ràbia com a única característica que ha observat que tenen en comú les persones assetjades pel bullyng. No senten que deguin res al sistema, perquè el sistema fomenta aquestes conductes i ningú no es preocupa de la vulneració de la dignitat d'aquestes persones.


 
El bullyng en l'edat laboral, és a dir, no a l'edat adulta, sinó quan el món escolar es canvia pel món laboral, es torna mobbing

Ben igual que el bullyng que succeeix a partir de les estructures escolars, dels centres escolars, tots baix la idea del dret a anar a l'escola, que es converteix en el malson d'anar a l'escolar; el mobbing succeeix en les estructures laborals,  del dret a tenir feina i poder tenir família. Estructures, més públiques que privades, en la meva opinió (potser no en el % de realització de mobbyng, però si en la duració en el temps dels casos); perquè no hi ha possibilitat de canvi en les places públiques (o el canvi està sotmès a estrictes criteris reglats) i, per tant, el vitalici que suposa una plaça pública, amb la poca mobilitat i la necessitat d'aguantar perquè el sou és segur cada mes, fa que el mobbing, en el sector públic, es produeixi amb més perdurabilitat en el temps. També perquè és un mobbyng entre iguals i, per això, fa que sigui difícil de combatre i fomenti el silenci dels i les iguals, però que "medren" en el sistema i se’n foten de "per qui doblen les campanes", si no doblen per jo.

Quan fa unes setmanes vaig llegir el que, segons la premsa que jo llegia, havia dit un polític (sr. Jarabo) sobre el fet que la UIB estava plena d'endogàmia, la qual cosa fomentava la nostra mediocritat acadèmica (més o manco, recordo això), no vaig considerar-ho cap barbaritat, ni ofensa. 

Això no vol dir que qui ho diu tingui el dret a dir-ho, ni la legitimitat de fer acusacions perjudicials per un col·lectiu desarmat, abatut i precaritzat pel Ministeri, com el professorat universitari, i pensar-se impune de tot; sinó perquè la idea d'aquest polític pot ser aproximada a la realitat, però no ho són les paraules. 

No és tant cert, des la meva vivència, això de l'endogàmia, tractant-se d’un sistema de llibertat llibertària i individualisme, com és la universitat -com a mínim, no és certa la llegenda urbana de l’endogàmia-; perquè ningú posa la mà dins del foc per a ningú, ni sosté la promoció d'una altra persona (exceptuant que hi hagi una relació familiar o íntima) perquè si, a mort, per damunt de tot, a canvi de res.

El que es produeix és la situació contrària, l'exclusió d'un altre, del que menys convé, de l’insubornable, del que “no té agafada”, del que no cedeix al temor reverencial, a l'autoritarisme, a l'"empoderament" sense autoritat; del que no té "pedigrí" a perdre, ni "pedigrí" que el defensi; de l’ingenu, és a dir, del que esdevé lliure i es guanya la llibertat de pensament; per tant, allò que succeeix és l'altre cara de l’endogàmia; no l’afavoriment, sinó la cara que no es veu, i que ens acosta al mobbyng

dilluns, 13 de novembre de 2017

Per què no és també delicte d'odi el manifestar-se en contra de la identitat cultural "països catalans"? Per què no són també inconstitucionals aquests tipus de manifestacions d'odi i rebuig a un poble d'Espanya? Qui salvaguarda els drets humans col·lectius i la dignitat de les persones que s'identifiquen amb el poble "països catalans", com a poble portador de cultura, tradició, llengua dels territoris que foren de la Corona d'Aragó, on s'originà la llengua corrent, la llengua materna, catalana?

La Ley 10/2015, de 26 de mayo, para la salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial convida, per una part, a sospitar de la manca de competència estatal en aquesta matèria ja que dedica molt d'esforç a construir  un relat extens de la cultura espanyola; ara bé, per una altra part, per tal d'haver de justificar tant la necessitat d'intervenir, l'Estat, per a protegir el que considera cultura espanyola comuna, acaba acceptant que els pobles d'Espanya no coincideixen en Comunitats Autònomes.  Per tant, la Llei pot servir per superar un obstacle que trobava la identitat cultural de països catalans quan s'ha de protegir exercint competències de diferents comunitats autònomes, a vegades, políticament, enfrontades; ja que la Llei obri a identitats culturals supra-autonòmiques, com la cultura catalana, la cultura dels països catalans: 
«en el caso de los bienes inmateriales el arraigo y origen territorial o local no impide que algunos de ellos presenten de forma simultánea manifestaciones territoriales supraautonómicas»

Fer declaracions institucionals o parlamentàries en contra de l'existència de manifestacions territorials supra-autonómiques, com és el poble català o els països catalans, podria ser contrari a la Constitució? 

Observem la Llei 10/2015:
 «La Constitución Española de 1978 ofrecerá un marco conceptual ya claramente receptivo al patrimonio inmaterial ... Ya el propio Preámbulo, quintaesencia del contenido del texto, es palmariamente expresivo cuando encomienda a la Nación española «proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones». Igualmente expresivo lo es el artículo 3.3, cuando, desde una perspectiva no exclusivamente lingüística sino cultural más amplia, declara la pluralidad lingüística española como una riqueza que ha de ser protegida como un patrimonio cultural: «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural, que será objeto de especial respeto y protección».
«... aun aceptando que el Preámbulo de la Constitución Española no es una parte de este texto con la virtualidad de atribuir competencias, sí tiene el valor de ayudar a interpretar el sentido de aquellas normas que tienen esa naturaleza, como es el señalado apartado 2 del artículo 149. En efecto, el Preámbulo, en su párrafo cuarto deja claro que «todos los españoles», así como los «pueblos de España» son portadores de manifestaciones culturales inmateriales: «La Nación española proclama su voluntad de: (...) proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones». He aquí, pues, el todo social –el conjunto de los españoles– y las partes –los pueblos de España– concebidos como sujetos portadores simultáneamente de culturas y tradiciones, lenguas e instituciones

dissabte, 11 de novembre de 2017

La mare, primera mestra. Decideix la doctrina de la teva maternitat. No cedeixis autoritat materna, no cedeixis femení.




No varen aconseguir adoctrinar-nos.

No vàrem rebutjar Déu perquè no vàrem acatar que Déu era allò que ells deien.

No vàrem renegar de ser dones perquè ells diguéssim quines eren les fronteres de la nostra llibertat.

No vàrem girar la llengua perquè ells ens diguessin que la llengua de la seva mare era superior a la de la nostra.

No varen poder accedir a l'impossible de controlar la llibertat infinita del nostre pensament.

No varen poder evitar que els superéssim intel·lectualment.

Les nostres mares no els varen lliurar la titularitat dels nostres cossos, ni l'autoritat en la nostra maternitat, ni la custòdia dels cossos de les nostres filles i fills.

Les nostres mares no varen acceptar que cap de nosaltres pogués morir, per no cedir al control de l'home, en el replà de casa nostra, ni a la porta de l'escola de la nostra filla, ni als nostres carrers.

No vàrem votar la seva Constitució.


dijous, 9 de novembre de 2017

Elles. Del final dels Estats nació inseminats pels homes al segle XVIII, a la societat post patriarcal i la humanització del poble, una pluralitat de cossos nascuts de dona i donats a cada una i un, per la seva mare, que no són propietat de cap Estat.


En aquest temps històric de final del patriarcat, el treball de la societat femenina ha de ser per la igualtat entre dones; igualtat que està en veure en l'altra, en la teva la semblanta,
 

en la filla de l'altra mare, el mateix patiment que una té, per cóm fer front al temps per sempre perdut de parella i familiar, robat per l'autoritarisme d'un Estat; el mateix patiment per la por que no arribi l’auba dins el futur obscur, de 20 anys, d’un procediment judicial que una vegada iniciat perquè falla la política, la relació, el respecte a  l’espai de l’altre, agafa vida pròpia i surt de qualsevol control; i el mateix patiment per cóm donar respostes a les filles i fills i no educar en l'odi per mal, insanable, inflingit al seu pare, concret i individual, pel poder constituït i la teranyina que apedaça, perquè, encara que fràgil i foradada, no sempre permet veure, a través d'ella, el bosc; la revolució guanyada, l'escalo ascendit en l’univers simbòlic.  
 


«... me sent molt viu quan la tristesa em mata
...
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.»

Miquel Àngel Riera, D'El pis de la badia.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Misogínia («perra chivata»), pedofília («osito»), homofòbia («maricona»), les bases del pensament de l’un.

Un dels agents pregunta quants membres del govern van a presó. L'altre li respon que a Junqueras el posaran de quatre grapes. A partir d'aquí, la conversa encara degenera més:

-"Escolta, els del govern quants són?"
-"Venien 6  consellers i després, a part, en Junqueras."
-"A l' osset ja veuràs com el posaran. Està arribant un osset a la presó."
-"Fins que el posin de quatre grapes. Pim, pim, pim." (amb gestos sexuals)
-"I quatre dies després amb llagrimots."
-"Li arreglen l'ull."
«le ha valido a Jordi ser considerado ahora ... toda una "maricona" y una "perra chivata", insultos que le dedican a todas horas los reos mientras le ponen a toda pastilla y para hacerle rabiar el 'Viva' España' de Manolo Escobar o si se tercia el 'Novio de la Muerte' de la Legión, con sus radiocedés de la marca Sony comprados en el economato».


Aquest dies, en relació amb el llistat d'homes i dones catalans INNOCENTS, tancats a la presó, perquè si el règim del 78 diu que no hi ha presos polítics; doncs, es tracta d'innocents tancats, per si de cas, a la presó; em deman, vistos (escoltats) els usos fori i els usos policials d'aquest dies, quants d'INNOCENTS, no polítics, deu haver-hi tancats, per si de cas, a les presons? Quants d'INNOCENTS, no polítics, deuen haver estat vexats i maltractats en els trasllats dels Cannonbal? Quants d'INNOCENTS, no polítics, són ossets a la presó i un mascle, un gran mascle, els fa "pim, pim, pim"? Perquè la normalitat i impunitat amb la qual s'ha permès confessar els usos fori és molt preocupant.

És molt preocupant, la ferida mortal que aquesta "performance" que España fa contra Catalunya, polititzant, no la Justícia -la justa, la divina-, sinó les finalitats de la justícia dels homes, deixarà en la feina diària de molt de funcionariat.

Vist com s'han vist i tractats, amb tanta normalitat (aquella normalitat que, per exemple, durant anys havia socialitzat la corrupció i la impunitat dels corruptes -recordem les maneres com Urdangarín es relacionava amb el dobler públic) els mals usos fori i els mals usos policials, em deman com podrà el funcionari de peu, el policia no xulo, el policia espanyol ("porque lo pone en el DNI") però no espaÑolista, el policia no viril, ser compensat, d'aquí a un temps, per la usurpació del prestigi, que durant anys havia imprès a la seva feina; prestigi aniquilat per justificar que en Rajoy i en Rivera no sàpiguen fer res més que amagar el seu ego amollant les masculinitats més monstruoses, com cans rabiosos, per l'odi amb el qual duen anys alimentant-se; l'odi que genera l'obligació de tolerar. El pensament de l'un tolera, tolera, tolera (la diferència, la dona, la sexualitat masculina homosexual, la llengua materna dels altres, ... etc.) fins que es cansa i FIN DE LA CITA. Qui tolera, no respecta.  

El 21 de desembre, pim, pim, pim. 
Què ve l'osset! 

«la bèstia i el sobirà encarnen les dues figures al·legòriques de la política que s’han situat històricament més enllà de la llei: la bèstia, que suposadament desconeix el dret, i el sobirà, el poder del qual es defineix precisament per la seva capacitat de suspendre el dret. 
Aquesta divisió ontoteològica produeix una sèrie d’oposicions binàries de gènere, classe, espècie, sexualitat, raça o discapacitat que estructuren relacions de dominació. D’una banda, la bèstia entesa com a animalitat, natura, feminitat, el sud, l’esclau, el lloc colonial, el subjecte no blanc, l’anormal. De l’altra, el sobirà que representa l’humà o fins i tot el que és sobrehumà, Déu, l’Estat, la masculinitat, el nord, el subjecte blanc i sexualment normal. 
Com es pot pensar la sobirania més enllà del poder? Com es pot produir sobirania qüestionant aquestes relacions de dominació?»